Arco 2014: op art i artistes renovadores

05/03/2014 by Nuria

Mia Hamari_ARCO2014

Mia Hamari. Arco 2014. Foto: Manu Bausc

A l’Ana Nadal

Vas a Arco amb ganes d’enamorar-te d’algun artista, d’una peça irresistible, d’una idea superoriginal. No sempre ho aconsegueixes. Com cada any, n’esperes mĂ©s. Deixant de banda els galeristes que no saben distingir l’art del kitsch, Arco 2014 s’ha caracteritzat per l’art ĂČptic i per l’augment de dones artistes.

Les nombroses obres d’OP ART exposades a Madrid reprenen els jocs ĂČptics dels 70. Els perills de continuar en aquesta lĂ­nia al 2014 sĂłn: el decorativisme i la superficialitat. Se salvaria l’engany perceptiu de la constel.laciĂł “Insomnia XIII” de Miguel Rothschild feta amb agulles. TambĂ© hi formen part les obres basades en la desproporciĂł, on el gran es veu petit (i a l’inrevĂ©s) com les mini-cadires d’Ignacio Llamas; o la foto gegant del tetra brik.  O aquelles on, per exemple, un objecte trapezoidal (com la caixa de cabals de Robert Lazzarini: “Safe (blown)”) sembla rectilini segons l’angle de visiĂł. Deixant de banda la ironia antiburgesa del tĂ­tol, la deformaciĂł la coneixem de la televisiĂł. TambĂ© s’hi inclourien les bosses grises que semblen pedres lunars de Mauro Giaconi jugant amb l’antĂ­tesi flonjo-dur. I el joc de falses ombres pintades a la paret de Liliana Porter que, destacarĂ­a sobre d’altres obres, per la seva transcendĂšncia pictĂČrica i existencial. Llevat de casos com el de Porter, les bromes ĂČptiques sĂłn fĂ cils d’entendre i, en conseqĂŒĂšncia, populars. Si a mĂ©s, tenen moviment (com les boletes d’acer de Grönlud-Nisunen, “Instable Matter”), l’ùxit dels no entesos estĂ  assegurat. No endebades, l’obra que mĂ©s agrada als turistes de l’Ermitage Ă©s el rellotge daurat del gall dindi autĂČmata.

MAJÚSCUL I MINÚSCUL. En l’art contemporani trobem peces enormes i d’altres diminutes. L’exageraciĂł mana. Mentre no caiguem a l’hortera colossal del nou ric, tot estĂ  bĂ©. Els formats grans impressionen instantĂ niament; i els petits i delicats reclamen atenciĂł. La model recoberta amb pintura vermella foradada de Susy GĂłmez i la majoria de fotos esbalaĂŻdores i impol.lutes d’Arco, com les flors de Michael Welesley, formarien part del primer cas. TambĂ© la pobra que dorm a la rica biblioteca d’Eugenio Ampudia. I el mise en abĂźme infinit de la llibreria de Nicolas Grospierre. Les telaranyes de TomĂĄs Saraceno representarien la lĂ­nia subtil i intel.ligent del bio-art.

POCA INNOVACIÓ. Innovacions originals al cent per cent, no n’hem trobat. AixĂČ que molts s’hi han trencat el cap com Enrique Radigales amb les pedres cuneĂŻformes de contactes erĂČtics escrites amb llenguatge informĂ tic (el vell i el nou) alineades en un dispositiu de Viagra preparat per ser hissat. Damien Hirst aquest cop ha renunciat a provocar-nos i ens ha enviat nomĂ©s un punt vermell. Muntean/Rosenblum estan de sort; diverses galeries n’exposaven els seus dibuixos de coloraines amb lemes cĂ ndids. El PaĂ­s ha volgut que Ferran AdriĂ  fos l’estrella de l’Arco 2014 regalant-li un estand d’honor. Tornaria a dir que la dimensiĂł Ă©s l’element estĂštic menys important. Ferran AdriĂ  Ă©s un cuiner genial, perĂČ voler fer d’ell un artista i cientĂ­fic Ă©s excessiu. Malgrat usar termes com “genoma”, els seus organigrames no tenen res de genĂštics. I els dibuixos d’El Bulli sĂłn naĂŻfs. Ara: Ă©s maco veure el seu cap ratllant i organitzant. L’AdriĂ  Ă©s, amb tots els mĂšrits, un artista de la cuina. Chapeau. El PaĂ­s, perĂČ, podia haver dedicat el seu estand a promocionar creadors amb menys recursos.

ORDRE I CAOS. El mĂ©s desagradable d’una fira Ă©s el popurri. L’heterogeni (d’estils i qualitats) domina. Et trobes un profund Zoran Music a la vora d’una escultura futurista poca-solta. Enmig del caos, tan molest i laberĂ­ntic, hi ha bones obres si tens la paciĂšncia d’identificar-les. Les SÈRIES ordenades et donen una mica de pau. Arco 2014 ha comptat amb renovacions interessants de Warhol, com els catĂ legs de Luis CoquenĂŁo de bells paisatges al lĂ­mit entre la pintura i la fotografia. La sĂšrie de Claudia Jaguarre de les palmeres, els skylines i la finestra quadriculada tambĂ© estĂ  molt bĂ©. I la de fotografies de pisos il.luminats de Luz MarĂ­a Bedoya. I el desplegament d’Andrea Canepa de la Galeria Wu. La combinatĂČria biolĂČgica dels dibuixos de les formes vegetals Ă©s impressionant. ÂżCom pot ser que un ram de flors dividit en parts s’estengui tant? Que mudable i einsteniana Ă©s la percepciĂł de les dimensions d’un objecte a l’espai. TambĂ© ocupa un lloc destacable la fantĂ stica sĂšrie de formes de llumins cremats de Marlene Stamm. I no cal dir, les Permutacions d’Esther Ferrer, on els mĂ necs es tornen figures en mĂșltiples posicions. Els dibuixants que fan animaciĂł en podrien prendre nota. Ferrer fa meravelles conceptuals amb un objecte quotidiĂ  i fa que ens mirem el vulgar amb ulls nous. La citaciĂł de Genet que l’acompanya d’amants que s’assemblen (“parfois les copies sont plus belles que l’original”) escau molt bĂ© a la sĂšrie de mĂ necs similars. Un gran artista Ă©s aquell que ens demostra que amb qualsevol cosa, si es tĂ© imaginaciĂł, es pot crear histĂČries noves.

ART I ESCRIPTURA. Com no podia ser menys, atesa la meva debilitat per l’escriptura (augmentada per Els Cal.lĂ­grafs), la col.lecciĂł d’invencions cal.ligrĂ fiques de Mirtha Dermisache evocant grafies d’arreu del mĂłn m’ha arribat al cor. L’obra de lĂ­nies ondulants de MĂłnica Bengoa tambĂ© seria interessant si no refĂ©s una idea de Johanna Calle sobre El procĂ©s de Kafka. NomĂ©s salvaria Bengoa perquĂš les lletres caigudes a terra li atorguen personalitat. Sobre l’art cal.ligrĂ fic no us perdeu en Jaume Plensa ni la Miriam Londoño.

Els observadors no podem evitar assimilar els fenĂČmens cap al nostre terreny. Costa de sostreure’s del prejudici egotista, sobretot quan et trobes una instal.laciĂł o unes fotos com els palaus inundats de Pablo GenovĂ©s del 2012, o com les de Santiago Borja, que resumeixen en un instant el que tu has estat investigant anys. Al seu “Proyecto paralelo”, presenta l’antĂ­tesi entre els paral.lelepĂ­pedes de la Bauhaus i les formes corbes de les cabanes tribals. Per dir aixĂČ, a Una casa per compondre em va caldre quatre-centes pĂ gines. Borja ho remata i, a travĂ©s de la flassada de greques estesa a terra, ens avisa: no caiguem en falses simplificacions. Les formes populars tambĂ© poden ser quadrades.

Continuant amb els ponts amb els meus temes preferits, aquest any d’Al vertigen m’han atret especialment les obres amb muntanyes com la gamma de verds caquis del paisatge de Mateo MatĂ© de la galeria Max Weber de Munich; el contrast entre les notĂ­cies negatives i la placidesa inalterable de les postals de Mikel Telleria; i unes botes que es cremen a la paret, divertides i inclassificables. Parlant de foc i escandinaus, que destroyer el parasol cremat de la platja d’Anna Rokka de la galeria Sinne de Helsinki. AdĂ©u, romanç. AdĂ©u, estiu tropical.

POCA CRÍTICA. Poca crĂ­tica al poder a l’Arco del 2014. Han pesat mĂ©s les bromes perceptives i superficials de l’art ĂČptic. I hi ha hagut mĂ©s interĂšs en l’hiperrealisme fotogrĂ fic de Franquelo que en els problemes socials. Segons com, ho agraĂŻm. Els artistes plĂ stics quan fan polĂ­tica, com la volen fer amb quatre sĂ­mbols, cauen sovint en pamflets. Afortunadament, no sempre. La fotografia dels palestins al palau de Reza Aramesh, tan actual i tan Tintoretto alhora, en seria l’excepciĂł.  TambĂ© l’ínfima dignitat perduda en un paper estripat de Mikel Telleria. I la sol.licitud de feina al Pare Noel (atĂšs que FinlĂ ndia era el paĂ­s convidat). AixĂ­ mateix, Arco ha rebut un film de crĂ­tica al poder excel.lent: “The Lost”, una pel.lĂ­cula anti-nazi rescatada de l’oblit per Reynold Reynolds. L’obra planteja experiments frankestians amb dones vives a partir d’un conte de Christopher Isherwood i alerta que, sota els cabarets de Berlin, es couen depravacions. La galeria holandesa West ha presentat a Arco fragments del film, projectant-los de manera simultĂ nia i invitant l’espectador a fer-ne un possible muntatge, tal com ha hagut de fer Reynolds.

MOLTES ARTISTES. Al llarg d’aquest recorregut, he citat moltes artistes: Liliana Porter, Susy GĂłmez, Claudia Jaguarre, Luz MarĂ­a Bedoya, Andrea Canepa, Marlene Stamm, Esther Ferrer, Mirtha Dermisache, MĂłnica Bengoa, Johanna Calle, Anna RokKa… Les obres que mĂ©s m’han interessat casualment eren de dones. És un bon sĂ­mptoma. Constitueixen nous punts de vista per a l’art. Aporten inversions de gĂšneres com “La pietĂ  invertida” de Miquel Àngel de Marina Vargas (que ja coneixĂ­em del 2011) o crĂ­tiques a tradicions atĂ viques com la dona-equa, peluda i sense cap, esmolada pel sexe i els ancestres de la finlandesa Mia Hamari.


No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrĂČnica no es publicarĂ . Els camps necessaris estan marcats amb *