1. La lluna furera de Tristany i Isolda

    8:24 pm by Nuria

     

     

     

    La producciĂł del 2017 de la Fura dels Baus del Tristany i Isolda (1865) de Wagner no tĂ© res a veure amb l’enfollit i trepidant Don Quixot a Barcelona (1999) de Turina estrenada al Liceu de Barcelona l’any 2000. El tempo Ă©s totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes mĂşltiples i esbojarrats. Ă€lex OllĂ©, amb gran respecte i elegĂ ncia, deixa en un segon pla les divertides extravagĂ ncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romĂ ntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena Ă©s lent i grandiĂłs, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passiĂł d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’IrĂ©ne Theorin…

    L’acte II és el de l’exultació amorosa. Els amants llunàtics viuen literalment a la lluna que ocupa tot l’escenari. A moments, l’esfera que els reclou es transforma en una mise en abîme de rodones i flames. Els cercles concèntrics que projecta Francesc Aleu palesen molt bé la hipnosi de l’obsessió amorosa. A més d’aquest efecte òptic magnètic, els cercles en moviment evoquen el wagnerià i malèfic anell dels Nibelungs. L’amor també és un anell màgic que, en lloc de dominar el món, fa que la parella se n’aparti. “Deslliura’ns del món”, anhelen els amants. Ara bé, el poder de la passió és tan perillós com el de l’anell del Poder i acaba essent igualment mortal.

     

     

     

     

    La blanca lluna còncava idealitza l’èxtasi amorós, molt més eròtic en la versió de Wagner que no pas en la de Thomas i Bédier on la relació entre Tristany i Isolda no es consuma sinó que és platònica. En les visions cortesanes de la llegenda, tot i que els enamorats passen la nit junts, no es toquen. Per preservar la seva innocència s’ajeuen amb l’espasa del rei Marc entre ambdós com a símbol del seu respecte. En les mans de Wagner, la passió és més desbocada. Al segon acte, els amants s’abracen mentre es van succeint sobre l’escenari circular les fases de la lluna. Passat aquest temps idíl.lic, el seu refugi es transforma en una presó. Gràcies a la il.luminació d’Urs Schönebaum, els barrots de les escales es multipliquen des de múltiples angles. La blanca concavitat amorosa es transforma en un laberint d’escales i ombres terrorífiques que perfila la fortificació del castell del marit que els empresona.

    Un cop descoberts pel rei Marc, Tristany pregunta a Isolda si s’avé a morir amb ell: “¿Em seguiràs?”. Ella li respon: “¿Com he de fugir del país que abasta tot el món?” Aquest és el to fúnebre que impregna el darrer acte de l’obra.

    A l’acte III, Tristany explica el seu passat traumàtic i perquè pertany al regne de la nit. Com la majoria dels herois literaris, és un orfe. A l’espectador, aquesta mancança li provoca compassió i l’ajuda a comprendre el fort que ha hagut de ser el protagonista per sobreviure. La seva mare morí al part. El melodramatisme decimonònic amarat d’infàncies desgraciades és a punt d’obrir les portes a la psicoanàlisi de Freud. Per il.lustrar que Tristany s’endinsa en els seus tràgics orígens, Franc Aleu omple l’esfera d’arrels cada cop més embullades.

    El dèdal d’arrels i d’escales suggereix l’envitricollada composició de Wagner. L’estil wagnerià consisteix en una xarxa de leitmotiven recurrents molt melòdics i commovedors. A Tristan und Isolde n’hi ha una quarantena que es van trenant, teixint l’estructura de l’òpera: el misteriós i irresolt leitmotiv de Tristany del preludi; el de la mirada; el del filtre amorós; el del desig de mort; el de l’amor apassionat; el Liebestod d’amor i mort; el de la transfiguració; el del desig sense fi d’Isdolda; el de l’angoixa i el del consol final, etc. En aquest enllaç els podeu escoltar:

     

    A l’acte III, Tristany és un home desfet que bescanta l’amor per la seva tirania. La passió amorosa l’esclavitza. És un home desfet. Ferit, es mou amb esforços, fent palesa la seva ferida d’amor tant o més sagnant que la física.

    La posta en escena del tercer acte és la que millor delata l’estil furero arriscat. Per tal d’emfasitzar les dificultats, els cantants accedeixen al prosceni a través d’un forat que els obliga a ajupir el cap i a baixar per una mena de roca amb pendent (un prisma oblic truncat) i a subjectar-se per no caure. Tristany, nafrat i moribund, es desespera esperant l’estimada: “I la nau d’Isolda? L’has vist? L’has de veure!” Els esculls posen de manifest els obstacles del seu amor. A més, els cantants descalços caminen de manera vacil.lant sobre pedres de debò. En lloc de passes fermes, són doloroses. La inestabilitat física subratlla el desequilibri existencial i sentimental. No tots els cantats haurien estat dispostos a tantes incomoditats com les que proposa Àlex Ollé! Sembla, doncs, que els va saber convèncer bé. A l’òpera, s’agraeix molt quan els cantants no es limiten a ser unes estàtues sinó que són expressius i actuen. Aquesta inseguretat anímica que els té a punt de caure venia anunciada des de l’inici de l’obra. Com en una profecia, es tanca el cercle fatídic del qual no poden fugir. El destí dels amants estava maleït des del començament. Com assenyala Magda Polo, l’acord de Tristany del preludi, que no es resol immediatament sinó que es posposa, crea un anhel insatisfet i molta inestabilitat amb les seves dues dissonàncies.

     

     

     

    Les formes que il.luminen Ollé i Schönebaum al tercer acte són enigmàtiques. No sé si tant com el famós acord del preludi de Tristany (el Fa, Si, Re#, Sol#), però gairebé. D’una banda tenim una lluna minvant horitzontal i, d’una altra, en perpendicular, a sobre de la pedra geomètrica, una espècie de destral. Les dues formes dialoguen com si fossin l’amor i la mort; i també com una dona (la lluna) i un home (la roca afilada). Un diàleg molt subtil, però molt present al llarg del tercer acte. Mentre Isolda mor, pletòrica d’amor, la boira romàntica eixeix del forat de la lluna convexa quasi impenetrable que s’ha girat d’esquena als amants i als espectadors.

    El públic del Liceu, potser massa abraonat i tot, no deixà ni un segon de respir ni de silenci quan s’acabà la funció, i, desenfrenat, es llençà a aplaudir amb fervor: Bravo! Bravo! Bravo! Wagner ens havia encomanat la seva febre. Magnífica la direcció de Josep Pons i l’elenc de cantants. Que l’apassionament ens acompanyi. Desperteu la mar que somnia.

     

    ISOLDA

    (Amb salvatgia)

    Revifa’t dins meu,

    força audaç.

    Surt del pit

    on has estat amagada!

    Escolteu la meva voluntat,

    vents confusos!

    Elements turbulents!

    RemolĂ­ furiĂłs

    de tempestes rabents!

    Sacsegeu el somni

    d’aquest mar somnolent.


  2. La fredor del gratacel

    2:45 pm by Nuria

     

    Max chicago edificis

    Olivio Dare

    Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen

     

    Te n’oblides que sĂłn allĂ , gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi sĂłn, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes desprĂ©s d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuĂŻn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estĂ s lluny, moren mentalment. Tanmateix, aixĂ­ com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.

    (more…)


  3. ÂżBob Dylan, Nobel de Literatura?

    6:39 pm by Nuria

    bob_dylan-1989

    Bob Dylan

    Repassem l’any 2016. Un dels pics mĂ©s polèmics ha estat la concessiĂł del Nobel Prize in Literature 2016 a Bob Dylan. Tot i que Leonard Cohen haguĂ©s merescut tant o mĂ©s aquest reconeixement, en principi, no discuteixo que el guardĂł l’obtinguĂ©s un cantautor; i menys un autor d’uns textos polĂ­tics, socials i lĂ­rics de gran influència al segle XX. (more…)


  4. Xavier MaciĂ , despullat entre els arbres

    4:41 pm by Nuria

    tree procession Mcginley.jph

    ©Ryan McGinley

    Obre les mans, premi de poesia Ausiàs March 2015, és un llibre on Xavier Macià ens parla despullat. La seva nuesa simbolitza la sinceritat i la renúncia als artificis però també el desempar. Al llarg del llibre, el poeta recorre la via purgativa, il.luminativa i unitiva però el que troba al final no és la unió mística amb Déu sinó la comunió amb la seva espècie. No puja, sinó que baixa. Tot i que, paradoxament, Xavier Macià com més es rebaixa, més s’eleva com a home i com a poeta.

    La lectura èrotica del despullament tambĂ© hi Ă©s present. Al cap i a la fi, Eros i el dimoni inesperats tenen bona part de la culpa de l’existència d’aquest llibre. (more…)


  5. Contra el Kindle

    10:56 am by Nuria

     

    Kindle_Graphite1

    No vull plorar pels llibres perquè encara sĂłn vius com tots nosaltres. Al segle XIX es temĂ© que els diaris els liquidarien. Cosa que no succeĂ­. O que ho farien els fonògrafs amb llibres sonors; com sabem, però, els audiollibres no han triomfat sobre les impressions de paper. AixĂ­ que cantarĂ© les excel.lències dels llibres. I declararĂ© la guerra als e-books, començant pel Kindle. AfegirĂ© a les raons comercials que acostumen a esgrimir-se, les estilĂ­stiques, ideològiques i epistemològiques. (more…)


  6. L’Apparatgeist o l’addicció al mòbil

    3:41 pm by Nuria

    Bansky

     

    No enganxa el què o el qui, sinĂł la rutina de mirar, de prĂ©mer un botĂł, d’obrir finestres, de consultar les notificacions. Internet omple els temps “buits”, com ho fa el vici de fumar, fins que aviat exigeix el seu propi temps i que se li dediqui molta atenciĂł. El costum de fumar tabac no aporta res, fins i tot ens fa mal, com en fa malbaratar la nostra vida online navegant per distreure’ns; tanmateix, la rutina d’entrar als webs, de mirar links cada mitja hora, abans d’anar a dormir, nomĂ©s despertar-se, al metro, s’imposa com un costum que s’arrela rĂ pidament. Som mĂ©s esclaus de l’artilugi que de la xarxa. (more…)


  7. Mobile lovers: Tatiana i Oneguin reloaded

    6:15 pm by Nuria

    Hi havia una vegada dos mòbils enamorats. Oneguin era un heroi modern: immoral, egoista, somniador, insatisfet, mandrós, excèntric, trist, perillós, encantador, sec i arrogant.

    (more…)


  8. DeconstrucciĂł amorosa d’una llegenda

    8:37 am by Nuria

    Saint_George_and_the_Dragon_by_Paolo_Uccello_(Paris)_01

    Ucello: Sant Jordi i el Drac (1470)

    ¿Què hi tinc a veure amb matar animals i aixafar pagans? Sóc la capa sobreposada que hi és i no hi és.

    La capa inestable s’envola i mou la llegenda. Els fulls mal ensivellats s’enlairen.

    El cavall s’encabrita contra els ídols. Les potes renillen de força.

    Ni sóc santa ni militar. Ni prego ni mato. Només sóc un altre Uccello exhumant la vella història.

    Quan sant Jordi era un superheroi, les nenes no llegĂ­em Batman. Vinc de la postguerra: voler fer d’amazona era picar massa alt. (more…)


  9. Mise en abyme

    6:48 pm by Nuria

    Mise en abîme: Caixes xineses

    Mareig de la mise en abyme, de la cadena d’art recreant art, de textos dins intertextos. Els gèneres dialoguen amb altres gèneres. Les èpoques llunyanes resorgeixen en les noves. Els artistes de segles distints es troben.

    En la instal.laciĂł sonora d’Alberto Tadiello, anomenada “Parodossi”, que s’exhibeix fins a aquest mes de gener del 2015 a la Galleria Internazionale d’Arte Moderna Ca’Pesaro, a Venècia, (more…)


  10. Perejaume: tombs i retombs de l’art i del paĂ­s

    12:11 pm by Nuria

    Perejaume-en-el-MNAC_54417745611_54028874188_960_639

    Perejaume ©Mané Espinosa

    Els tombs del pinzell i de la cal.ligrafia, els retombs del país. “Maniobra” de Perejaume està feta amb mans hàbils que pensen i que ens inviten a manifestar-nos. ¿Ja no som plans i catalans? ¿Som apassionats i exagerats com els mediterranis? ¿O som plens de clarobscurs com els barrocs? Al segle XIX, Torras i Bages veu el caràcter català moderat, auster i pràctic. Al XX, l’historiador Joaquim Molas considera que la nostra literatura oscil.la entre el seny i la rauxa. Al XXI, Perejaume observa la nostra irreductible raresa i pinta al terra: Complicats! Irregulars! Arrauxats!

    (more…)


  • Posts recientes

  • Recent Posts