¿Bob Dylan, Nobel de Literatura?

6 January, 2017 by Nuria

bob_dylan-1989

Bob Dylan

Repassem l’any 2016. Un dels pics més polèmics ha estat la concessió del Nobel Prize in Literature 2016 a Bob Dylan. Tot i que Leonard Cohen hagués merescut tant o més aquest reconeixement, en principi, no discuteixo que el guardó l’obtingués un cantautor; i menys un autor d’uns textos polítics, socials i lírics de gran influència al segle XX. Els poemes dels lieder són també senzills i, tanmateix, acompanyats al piano són molt delicats. El mateix diríem de la poesia trobadoresca interpretada pels joglars, per bé que en aquest cas, el corpus és més complex. La fusió del so i la paraula pot produir obres menors o tan excelses com els cants gregorians, les cantates o l’òpera. Atès que l’obra de Bob Dylan són acords repetits amb sonsònia, si algun premi es mereixia era per les seves lletres profundes més que no pas per la seva guitarra reiterativa. Així que, d’antuvi la decisió del jurat em va semblar encertada i, en època Trump, reivindicativa i tot.

El problema no és el premi a l’obra, sinó el premiat. La reacció de Dylan ha estat decebedora. L’homenatjat havia d’haver respost de manera honorable i estar a l’alçada de la gran distinció que se li feia.

Dylan podia haver-se’n alegrat com qualsevol guardonat en ciències o en lletres i emocionar-se per una recompensa ben guanyada. No ho ha fet; el cantant ha menystingut el premi i l’hospitalitat sueca mostrant-se’n desagraït. Primer va trigar dues setmanes a manifestar-se; després ha al.legat excuses per no acudir a la cerimònia de lliurament dels premis. Qui sap; potser davant de les crítiques que retreien que un simple cantant de pop-rock no podia ser mereixedor del guardó més alt de la literatura, Dylan ha volgut passar del nivell de sota al capdamunt i provar de quedar-se a sobre del Nobel per ningunejar-lo.

Si el premi li semblava poc honorable per l’origen històric del seu creador (Alfred Nobel fou l’inventor de la dinamita) podia haver-lo refusat com féu Jean Paul Sartre i justificar el seu refús com un gest pacifista. L’haguessin aplaudit milions a ritme de Blowing in the Wind.

La reacció de Dylan és la d’un rock star que es fa el divo. No ens ho esperàvem.

Finalment, després de fer-se pregar, la gran estrella del star system accepta el premi però en lloc d’assistir a la cerimònia, fa un gest lleig però de gran patriotisme i demana que el representi l’ambaixadora dels Estats Units. Si forma part del gremi, podia haver anat amb el seu nom un altre escriptor o la gran Patti Smith ja que estava invitada a la gala.

De tota manera, haguéssim passat per alt la seva incompareixença si, d’acord amb els seus principis humanitaris, hagués donat els diners a una organització benèfica o a alguna fundació per a músics joves. Amb aquest gest, el món l’hagués beatificat.

O podia haver aprofitat el discurs d’agraïment per fer una defensa dels drets civils o de la literatura popular; o per criticar l’era Trump o el radicalisme. Un escriptor està moralment obligat a expressar-se i a defensar els seus ideals quan se’l premia per escriure i per tenir uns ideals. Aquest també va ser l’error d’Elfriede Jelinek, perdent una ocasió d’or per defensar les escriptores o per carregar-se la perversitat burgesa. Si li haguessin concedit el Nobel al seu mestre, Thomas Bernhard, tant o més misantrop que ella, no hagués desaprofitat la tribuna i hagués fet tremolar Europa sencera.

Qualsevol de les opcions que se li presentaven a Robert Allen Zimmerman, de nom artístic Bob Dylan, hagués estat digna i admirable. Tanmateix, va optar per la mala educació i el desagraïment. Potser té un bon motiu per la seva displicència; llàstima que no s’hagi pronunciat; hagués evitat molts malentesos. Caldrà esperar en els propers mesos a la conferència obligada de reconeixement que imposa l’Acadèmia sueca. Tant de bo ens hàgim precipitat i comprenguem aleshores el silenci aparentment menyspreatiu de Dylan. No és descartable que destini els diners a una causa humanitària i, per discreció, eviti fer-ne publicitat. Res més lluny que cobrir-se de glòria; si us plau, no em feu beat. La caritat ostentosa és burgesa i odiosa. Tant de bo sigui així.

Li diem músic perquè canta. Li diem escriptor perquè escriu. ¿Podem dir-li premiat si no es fa mereixedor d’un premi? Deia al començament que la decisió del jurat del Nobel d’atorgar el premi de literatura 2016 al cantant nordamericà Bob Dylan, d’antuvi em va semblar correcta. Vista la seva reacció, potser l’encertaren els que s’indignaren i defensaren la puresa de la literatura i els escriptors de raça. Bob Dylan ha reaccionat com un pop star no com un humil intel.lectual com ho són els vertaderament grans. La Svenska Akademien hauria d’afegir una clàusula que digués que cal ser noble per merèixer un Nobel. Com Dylan encara no ha dit la seva última paraula, confiem que ho sigui i que parli. O que canti com un poeta.

 

 

 


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


− set = 2

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas