‘Arte y espectáculos’ Category

  1. La lluna furera de Tristany i Isolda

    December 13, 2017 by Nuria

     

     

     

    El Tristany i Isolda (1865 / 2011) de la Fura dels Baus, reestrenat al Liceu de Barcelona el 2017, no té res a veure amb el trepidant Don Quixot a Barcelona (1999 / 2000) de Turina dirigit també per La Fura. El tempo és totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes múltiples i esbojarrats. Àlex Ollé, amb gran respecte i elegància, deixa en un segon pla les divertides extravagàncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romàntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena és lent i grandiós, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passió d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’Iréne Theorin…

    L’acte II és el de l’exultació amorosa. Els amants llunàtics viuen literalment a la lluna que ocupa tot l’escenari. A moments, l’esfera que els reclou es transforma en una mise en abîme de rodones i flames. Els cercles concèntrics que projecta Francesc Aleu palesen molt bé la hipnosi de l’obsessió amorosa. A més d’aquest efecte òptic magnètic, els cercles en moviment evoquen el wagnerià i malèfic anell dels Nibelungs. L’amor també és un anell màgic que, en lloc de dominar el món, fa que la parella se n’aparti. “Deslliura’ns del món”, anhelen els amants. Ara bé, el poder de la passió és tan perillós com el de l’anell del Poder i acaba essent igualment mortal.

     

     

     

     

    La blanca lluna còncava idealitza l’èxtasi amorós, molt més eròtic en la versió de Wagner que no pas en la de Thomas i Bédier on la relació entre Tristany i Isolda no es consuma sinó que és platònica. En les visions cortesanes de la llegenda, tot i que els enamorats passen la nit junts, no es toquen. Per preservar la seva innocència s’ajeuen amb l’espasa del rei Marc entre ambdós com a símbol del seu respecte. En les mans de Wagner, la passió és més desbocada. Al segon acte, els amants s’abracen mentre es van succeint sobre l’escenari circular les fases de la lluna. Passat aquest temps idíl.lic, el seu refugi es transforma en una presó. Gràcies a la il.luminació d’Urs Schönebaum, els barrots de les escales es multipliquen des de múltiples angles. La blanca concavitat amorosa es transforma en un laberint d’escales i ombres terrorífiques que perfila la fortificació del castell del marit que els empresona.

    Un cop descoberts pel rei Marc, Tristany pregunta a Isolda si s’avé a morir amb ell: “¿Em seguiràs?”. Ella li respon: “¿Com he de fugir del país que abasta tot el món?” Aquest és el to fúnebre que impregna el darrer acte de l’obra.

    A l’acte III, Tristany explica el seu passat traumàtic i perquè pertany al regne de la nit. Com la majoria dels herois literaris, és un orfe. A l’espectador, aquesta mancança li provoca compassió i l’ajuda a comprendre el fort que ha hagut de ser el protagonista per sobreviure. La seva mare morí al part. El melodramatisme decimonònic amarat d’infàncies desgraciades és a punt d’obrir les portes a la psicoanàlisi de Freud. Per il.lustrar que Tristany s’endinsa en els seus tràgics orígens, Franc Aleu omple l’esfera d’arrels cada cop més embullades.

    El dèdal d’arrels i d’escales suggereix l’envitricollada composició de Wagner. L’estil wagnerià consisteix en una xarxa de leitmotiven recurrents molt melòdics i commovedors. A Tristan und Isolde n’hi ha una quarantena que es van trenant, teixint l’estructura de l’òpera: el misteriós i irresolt leitmotiv de Tristany del preludi; el de la mirada; el del filtre amorós; el del desig de mort; el de l’amor apassionat; el Liebestod d’amor i mort; el de la transfiguració; el del desig sense fi d’Isdolda; el de l’angoixa i el del consol final, etc. En aquest enllaç els podeu escoltar:

     

    A l’acte III, Tristany és un home desfet que bescanta l’amor per la seva tirania. La passió amorosa l’esclavitza. És un home desfet. Ferit, es mou amb esforços, fent palesa la seva ferida d’amor tant o més sagnant que la física.

    La posta en escena del tercer acte és la que millor delata l’estil furero arriscat d’Ollé. Per tal d’emfasitzar les dificultats, els cantants accedeixen al prosceni a través d’un forat que els obliga a ajupir el cap i a baixar per una mena de roca amb pendent (un prisma oblic truncat) i a subjectar-se per no caure. Tristany, nafrat i moribund, es desespera esperant l’estimada: “I la nau d’Isolda? L’has vist? L’has de veure!” Els esculls posen de manifest els obstacles del seu amor. A més, els cantants descalços caminen de manera vacil.lant sobre pedres de debò. En lloc de passes fermes, són doloroses. La inestabilitat física subratlla el desequilibri existencial i sentimental. No tots els cantats haurien estat dispostos a tantes incomoditats com les que proposa Àlex Ollé! Sembla, doncs, que els va saber convèncer bé. A l’òpera, s’agraeix molt quan els cantants no es limiten a ser unes estàtues sinó que són expressius i actuen. Aquesta inseguretat anímica que els té a punt de caure venia anunciada des de l’inici de l’obra. Com en una profecia, es tanca el cercle fatídic del qual no poden fugir. El destí dels amants estava maleït des del començament. Com assenyala Magda Polo, l’acord de Tristany del preludi, que no es resol immediatament sinó que es posposa, crea un anhel insatisfet i molta inestabilitat amb les seves dues dissonàncies.

     

     

     

    Les formes que il.luminen Ollé i Schönebaum al tercer acte són enigmàtiques. No sé si tant com el famós acord del preludi de Tristany (el Fa, Si, Re#, Sol#), però gairebé. D’una banda tenim una lluna minvant horitzontal i, d’una altra, en perpendicular, a sobre de la pedra geomètrica, una espècie de destral. Les dues formes dialoguen com si fossin l’amor i la mort; i també com una dona (la lluna) i un home (la roca afilada). Un diàleg molt subtil, però molt present al llarg del tercer acte. Mentre Isolda mor, pletòrica d’amor, la boira romàntica eixeix del forat de la lluna convexa quasi impenetrable que s’ha girat d’esquena als amants i als espectadors.

    El públic del Liceu, potser massa abraonat i tot, no deixà ni un segon de respir ni de silenci quan s’acabà la funció, i, desenfrenat, es llençà a aplaudir amb fervor: Bravo! Bravo! Bravo! Wagner ens havia encomanat la seva febre. Magnífica la direcció de Josep Pons i l’elenc de cantants. Que l’apassionament ens acompanyi. Desperteu la mar que somnia.

     

    ISOLDA

    (Amb salvatgia)

    Revifa’t dins meu,

    força audaç.

    Surt del pit

    on has estat amagada!

    Escolteu la meva voluntat,

    vents confusos!

    Elements turbulents!

    Remolí furiós

    de tempestes rabents!

    Sacsegeu el somni

    d’aquest mar somnolent.


  2. ¿Bob Dylan, Nobel de Literatura?

    January 6, 2017 by Nuria

    bob_dylan-1989

    Bob Dylan

    Repassem l’any 2016. Un dels pics més polèmics ha estat la concessió del Nobel Prize in Literature 2016 a Bob Dylan. Tot i que Leonard Cohen hagués merescut tant o més aquest reconeixement, en principi, no discuteixo que el guardó l’obtingués un cantautor; i menys un autor d’uns textos polítics, socials i lírics de gran influència al segle XX. (more…)


  3. Mise en abyme

    January 4, 2015 by Nuria

    Mise en abîme: Caixes xineses

    Mareig de la mise en abyme, de la cadena d’art recreant art, de textos dins intertextos. Els gèneres dialoguen amb altres gèneres. Les èpoques llunyanes resorgeixen en les noves. Els artistes de segles distints es troben.

    En la instal.lació sonora d’Alberto Tadiello, anomenada “Parodossi”, que s’exhibeix fins a aquest mes de gener del 2015 a la Galleria Internazionale d’Arte Moderna Ca’Pesaro, a Venècia, (more…)


  4. Perejaume: tombs i retombs de l’art i del país

    November 27, 2014 by Nuria

    Perejaume-en-el-MNAC_54417745611_54028874188_960_639

    Perejaume ©Mané Espinosa

    Els tombs del pinzell i de la cal.ligrafia, els retombs del país. “Maniobra” de Perejaume està feta amb mans hàbils que pensen i que ens inviten a manifestar-nos. ¿Ja no som plans i catalans? ¿Som apassionats i exagerats com els mediterranis? ¿O som plens de clarobscurs com els barrocs? Al segle XIX, Torras i Bages veu el caràcter català moderat, auster i pràctic. Al XX, l’historiador Joaquim Molas considera que la nostra literatura oscil.la entre el seny i la rauxa. Al XXI, Perejaume observa la nostra irreductible raresa i pinta al terra: Complicats! Irregulars! Arrauxats!

    (more…)


  5. Un incòmode vestit de gala: Bernhard no fa el joc al poder

    October 9, 2014 by gate3freel

    image

    Imma Colomer i Pep Tosar

    Conèixer un geni en persona pot decebre. No pas Thomas Bernhard. L’actor Pep Tosar s’hi reencarna i ens el fa més atractiu que mai. Els seus irònics atacs al poder, el seu repertori      de gests i la modulació del seu discurs evoquen les llarguíssimes subordinades de Bernhard amb mots i idees que fan de leitmotivs. (more…)


  6. Erarta: la nova avantgarda russa

    May 10, 2014 by Nuria

    Ichitovkin Un altre dia 2006 Meta Alt baix

    Denis Ichitovkin

    Hom no pot passar per Rússia i no interessar-se per l’avantguarda actual. A què es dediquen els artistes d’ara? Anem a l’Erarta i ho sabrem. Agrupo les obres exposades més destacables en aquests grups. El primer és el més nombrós.

    A. Realisme melangiós i existencialista. Tot i ser poc innovadors, són bons: (more…)


  7. El gran plaer de l’Ermitage

    May 10, 2014 by Nuria

     SANT PETERSBURG

    Ermitage verd

    Museu Ermitage

    Anar al centre de Sant Petersburg és un viatge en el temps a través de capes urbanístiques ben diferenciades. A l’aeroport a mig fer et sents al segle XXI, envoltat de grues i dels problemes d’immigració de les antigues repúbliques soviètiques: Azerbaidjan, Kazakhastan, Kirguizistan… Kilomètres més enllà, et trobes amb un hotel mastodòntic d’estil nordamericà: el Holiday Inn construït en època Perestroika per donar la benvinguda als occidentals. Després apareixen els edificis comunistes i l’estàtua de Lenin gegant davant la Casa dels Soviets. Som als grans edificis grisos i compactes del stalinisme: tot un símbol de seriositat pètria.

    (more…)


  8. Pintar el dolor

    April 5, 2014 by Nuria

    A Merche Serna

    4._Ticio__Tiziano

    Ticià. Tici (1565)

    L’exposició actual del Museu del Prado versa sobre quatre éssers castigats per les Fúries. ¿Van ser homes i gegants avorribles o va ser el poder qui va convèncer-nos de la seva natura repugnant?

    (more…)


  9. Her & Him

    March 18, 2014 by Nuria

    HER

    Her (2014) copsa el despertar del segle XXI. No puc imaginar cap parella virtual millor que la de Her & Him. El protagonista es guanya la vida fent de Cyrano, escrivint cartes per a d’altres. L’ordinador simula que s’escriuen a mà. Theodore (interpretat per un Joaquin Phoenix encisador) empra paraules buides però “touching” per a unir persones reals. En la seva vida privada, sent frases que l’uneixen a un ens intocable. L’amor és lingüístic, imaginat, irreal. El virtual intangible.

    (more…)


  10. Solitaris

    March 18, 2014 by Nuria

    seuls-mouawad p

    Seuls, de Wajdi Mouawad

    Theodore és déu de si mateix; a Her amb el seu mòbil se sent feliç i autosuficient. Des de fora, tothom el veu com és: un home sol i trist. Darrerament, me n’he trobat uns quants, d’aquests desgraciats. (more…)