‘Arte y espectáculos’ Category

  1. Her & Him

    març 18, 2014 by Nuria

    HER

    Her (2014) copsa el despertar del segle XXI. No puc imaginar cap parella virtual millor que la de Her & Him. El protagonista es guanya la vida fent de Cyrano, escrivint cartes per a d’altres. L’ordinador simula que s’escriuen a mà. Theodore (interpretat per un Joaquin Phoenix encisador) empra paraules buides però “touching” per a unir persones reals. En la seva vida privada, sent frases que l’uneixen a un ens intocable. L’amor és lingüístic, imaginat, irreal. El virtual intangible.

    (more…)


  2. Solitaris

    març 18, 2014 by Nuria

    seuls-mouawad p

    Seuls, de Wajdi Mouawad

    Theodore és déu de si mateix; a Her amb el seu mòbil se sent feliç i autosuficient. Des de fora, tothom el veu com és: un home sol i trist. Darrerament, me n’he trobat uns quants, d’aquests desgraciats. (more…)


  3. Varietat en la unitat

    març 8, 2014 by Nuria

    roni_horn_oct2008

    Roni Horn. 2004.

    Al capítol quart de la sisena Ennèada de Plotí, apareix el concepte d’unitat en la varietat. Som al segle III. Aquesta idea reapareixerà a St Agustí i a St Tomàs d’Aquino per ajudar a comprendre l’ordre del cosmos, la creació i la bellesa. Al segle XVIII la seva aplicació musical i poètica és fonamental a Bach, Mendelssohn i Coleridge, per citar només tres autors. Des d’aleshores, no ens ha abandonat. Les variacions sobre un motiu estructuren la meva obra i la de molts creadors; (more…)


  4. Arco 2014: op art i artistes renovadores

    març 5, 2014 by Nuria

    Mia Hamari_ARCO2014

    Mia Hamari. Arco 2014. Foto: Manu Bausc

    A l’Ana Nadal

    Vas a Arco amb ganes d’enamorar-te d’algun artista, d’una peça irresistible, d’una idea superoriginal. No sempre ho aconsegueixes. Com cada any, n’esperes més. Deixant de banda els galeristes que no saben distingir l’art del kitsch, Arco 2014 s’ha caracteritzat per l’art òptic i per l’augment de dones artistes.

    (more…)


  5. Un llençol com a bandera

    febrer 24, 2014 by Nuria

     

    en-la-camaLa grande bellezza (2013) és un film genial però té algun defecte. Li perdonem la visió mística de la monja esquelètica perquè està retratant Roma. Ara bé: la idealització del primer amor és massa tòpica. Posats a idealitzar em quedo amb l’amor efímer de Julio Rojas que Matias Bize i Julio Medem van dur a la pantalla.

    A l’igual que els llibres i les persones, les pel.lícules també estan encadenades i formen part de famílies. En la cama (2005) de Bize i Habitación en Roma (2010) de Medem provenen de L’últim tango a Paris (1972) de Bertolucci. Totes tres són molt sensuals i tan romàntiques com anti-trobadoresques. L’amor cortès medieval era un festeig molt lent, sovint no consumat, que començava en el platonisme d’un amor de lonh. Aquesta llunyania geogràfica i jeràrquica anava minvant gradualment segons un ritual fix, gràcies als insistents requeriments del pretendent. A voltes, es passava de la divinització de la midons al contacte físic; amb tot i amb això, la majoria de cops no s’anava més enllà de tocar-se les mans i d’algun bes purità.

    (more…)


  6. Directors, trobadors i sadomasoquistes

    febrer 18, 2014 by Nuria

    la-venus-a-la-fourrure_W La Vénus à fourrure de Polanski dóna bon rotllo. Nymphomaniac (2013) de Lars von Trier, no. De La grande bellezza, en surts tocat. I d’En la cama i Room in Rome, força trist.

    Són pel.lícules recents sobre sexe; totes, excel.lents. No és una casualitat de la cartellera: rara és la història on no n’hi ha. Només que, unes són més bones que unes altres. La de Polanski és la més literària. Més que l’italiana, fins i tot; una re-recreació del Don Juan, amb un vell Casanova fellinià que balla disco amb la jet per no escoltar el memento mori. La de Lars von Trier és la més dura i antieròtica. El sexe de la nimfòmana és una condemna. Charlotte Gaingsbourg carda sens parar, amb cent, amb mil, perquè és la seva addicció. En la pel.lícula de Lars von Trier, el sexe és un problema individual; mentre que, en la de Polanski, és un joc absorbent entre dos.

    (more…)


  7. Emília de Tolcachir o l’amor a un maltractador

    febrer 14, 2014 by Nuria

    EmiliaTolcachir_pEl primer que sobta és que els actors no parlen amb accent argentí. L’últim, que no ha estat una obra tan moderna com t’esperaves. I que no has rigut. Anem al teatre, a una cita, amb prejudicis, preveient el que pot ocórrer. La frustració d’expectatives acostuma a ser bona. La realitat, l’altre, és capaç de sorprendre’t i sortir-se del guió que li havies escrit mentalment. En Tolcachir ha tornat a fer-ho, perquè Emília és molt diferent d’El tercer cos i de L’omissió de la família Coleman. Malgrat que romanen les tensions dins un grup tancat, s’ha acabat la comèdia i l’humor àcid. Emília és una tragèdia in crescendo a la manera grega. És una obra clàssica, sí. I això en teatre, i més en Tolcachir, sorprèn. És un gest de gosadia, com els pintors que tornen al realisme després de l’abstracció. No sé perquè al teatre i a les arts plàstiques els demanem tanta originalitat. Molt més que a una novel.la o a la poesia. No diré pas que és un pas enrere perquè jo mateixa a Al vertigen l’he fet.  Significa recuperar el seny (ni que sigui formal) en obres que temàticament n’estan molt mancades. Tant en el cas de Tolcachir com en el meu,  la crispació i la bogeria és tan gran, que no cal vestir de bojos els personatges, ni que parlin com si ho fossin a la manera d’Arrabal o Ionesco. No són estrafolaris, sinó simples ciutadans que enfolleixen o degeneren.

    (more…)


  8. Als genis, se’ls perdona quasi tot: Chris Tile

    febrer 14, 2014 by Nuria

    Chris ThileEl dia 12 de novembre del 2013, al Conservatori del Liceu, al 45 Jazz Festival, Chris Thile va interpretar la sonata n. 1 en Sol menor de Bach d’una manera insòlita i magistral. Thile expressa amb gestos facials i corporals cada frase; interpreta com un actor (exagerat, histriònic) les frases musicals. Res a veure amb la contenció interpretativa de l’escola russa que deixa que l’esperit de l’obra flueixi per si mateixa. Thile és un músic molt americà i fa el contrari: sobreactua les notes, les subratlla amb tot el cos. La combinació de Bach i la seva particular peformance és divertida i inesperada. (more…)


  9. Caníbal

    gener 14, 2014 by gate3freel

    Canibal-petit La pel.lícula esborrona. El desig fred de fera del protagonista és una gran metàfora de la possessió i de la carnalitat. A l’origen, al personatge real li agradava mossegar les dones durant.

    (more…)


  10. Amors maleïts

    octubre 25, 2013 by gate3freel

    amantes circulo c p
    La història de la literatura és plena de grans passions; i les grans passions, de malentesos.

    (more…)