La lluna furera de Tristany i Isolda

13 December, 2017 by Nuria

 

 

 

El Tristany i Isolda (1865 / 2011) de la Fura dels Baus, reestrenat al Liceu de Barcelona el 2017, no tĂ© res a veure amb el trepidant Don Quixot a Barcelona (1999 / 2000) de Turina dirigit tambĂ© per La Fura. El tempo Ă©s totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes mĂşltiples i esbojarrats. Ă€lex OllĂ©, amb gran respecte i elegĂ ncia, deixa en un segon pla les divertides extravagĂ ncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romĂ ntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena Ă©s lent i grandiĂłs, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passiĂł d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’IrĂ©ne Theorin…

L’acte II és el de l’exultació amorosa. Els amants llunàtics viuen literalment a la lluna que ocupa tot l’escenari. A moments, l’esfera que els reclou es transforma en una mise en abîme de rodones i flames. Els cercles concèntrics que projecta Francesc Aleu palesen molt bé la hipnosi de l’obsessió amorosa. A més d’aquest efecte òptic magnètic, els cercles en moviment evoquen el wagnerià i malèfic anell dels Nibelungs. L’amor també és un anell màgic que, en lloc de dominar el món, fa que la parella se n’aparti. “Deslliura’ns del món”, anhelen els amants. Ara bé, el poder de la passió és tan perillós com el de l’anell del Poder i acaba essent igualment mortal.

 

 

 

 

La blanca lluna còncava idealitza l’èxtasi amorós, molt més eròtic en la versió de Wagner que no pas en la de Thomas i Bédier on la relació entre Tristany i Isolda no es consuma sinó que és platònica. En les visions cortesanes de la llegenda, tot i que els enamorats passen la nit junts, no es toquen. Per preservar la seva innocència s’ajeuen amb l’espasa del rei Marc entre ambdós com a símbol del seu respecte. En les mans de Wagner, la passió és més desbocada. Al segon acte, els amants s’abracen mentre es van succeint sobre l’escenari circular les fases de la lluna. Passat aquest temps idíl.lic, el seu refugi es transforma en una presó. Gràcies a la il.luminació d’Urs Schönebaum, els barrots de les escales es multipliquen des de múltiples angles. La blanca concavitat amorosa es transforma en un laberint d’escales i ombres terrorífiques que perfila la fortificació del castell del marit que els empresona.

Un cop descoberts pel rei Marc, Tristany pregunta a Isolda si s’avé a morir amb ell: “¿Em seguiràs?”. Ella li respon: “¿Com he de fugir del país que abasta tot el món?” Aquest és el to fúnebre que impregna el darrer acte de l’obra.

A l’acte III, Tristany explica el seu passat traumàtic i perquè pertany al regne de la nit. Com la majoria dels herois literaris, és un orfe. A l’espectador, aquesta mancança li provoca compassió i l’ajuda a comprendre el fort que ha hagut de ser el protagonista per sobreviure. La seva mare morí al part. El melodramatisme decimonònic amarat d’infàncies desgraciades és a punt d’obrir les portes a la psicoanàlisi de Freud. Per il.lustrar que Tristany s’endinsa en els seus tràgics orígens, Franc Aleu omple l’esfera d’arrels cada cop més embullades.

El dèdal d’arrels i d’escales suggereix l’envitricollada composició de Wagner. L’estil wagnerià consisteix en una xarxa de leitmotiven recurrents molt melòdics i commovedors. A Tristan und Isolde n’hi ha una quarantena que es van trenant, teixint l’estructura de l’òpera: el misteriós i irresolt leitmotiv de Tristany del preludi; el de la mirada; el del filtre amorós; el del desig de mort; el de l’amor apassionat; el Liebestod d’amor i mort; el de la transfiguració; el del desig sense fi d’Isdolda; el de l’angoixa i el del consol final, etc. En aquest enllaç els podeu escoltar:

 

A l’acte III, Tristany és un home desfet que bescanta l’amor per la seva tirania. La passió amorosa l’esclavitza. És un home desfet. Ferit, es mou amb esforços, fent palesa la seva ferida d’amor tant o més sagnant que la física.

La posta en escena del tercer acte Ă©s la que millor delata l’estil furero arriscat d’OllĂ©. Per tal d’emfasitzar les dificultats, els cantants accedeixen al prosceni a travĂ©s d’un forat que els obliga a ajupir el cap i a baixar per una mena de roca amb pendent (un prisma oblic truncat) i a subjectar-se per no caure. Tristany, nafrat i moribund, es desespera esperant l’estimada: “I la nau d’Isolda? L’has vist? L’has de veure!” Els esculls posen de manifest els obstacles del seu amor. A mĂ©s, els cantants descalços caminen de manera vacil.lant sobre pedres de debò. En lloc de passes fermes, sĂłn doloroses. La inestabilitat fĂ­sica subratlla el desequilibri existencial i sentimental. No tots els cantats haurien estat dispostos a tantes incomoditats com les que proposa Ă€lex OllĂ©! Sembla, doncs, que els va saber convèncer bĂ©. A l’òpera, s’agraeix molt quan els cantants no es limiten a ser unes estĂ tues sinĂł que sĂłn expressius i actuen. Aquesta inseguretat anĂ­mica que els tĂ© a punt de caure venia anunciada des de l’inici de l’obra. Com en una profecia, es tanca el cercle fatĂ­dic del qual no poden fugir. El destĂ­ dels amants estava maleĂŻt des del començament. Com assenyala Magda Polo, l’acord de Tristany del preludi, que no es resol immediatament sinĂł que es posposa, crea un anhel insatisfet i molta inestabilitat amb les seves dues dissonĂ ncies.

 

 

 

Les formes que il.luminen Ollé i Schönebaum al tercer acte són enigmàtiques. No sé si tant com el famós acord del preludi de Tristany (el Fa, Si, Re#, Sol#), però gairebé. D’una banda tenim una lluna minvant horitzontal i, d’una altra, en perpendicular, a sobre de la pedra geomètrica, una espècie de destral. Les dues formes dialoguen com si fossin l’amor i la mort; i també com una dona (la lluna) i un home (la roca afilada). Un diàleg molt subtil, però molt present al llarg del tercer acte. Mentre Isolda mor, pletòrica d’amor, la boira romàntica eixeix del forat de la lluna convexa quasi impenetrable que s’ha girat d’esquena als amants i als espectadors.

El públic del Liceu, potser massa abraonat i tot, no deixà ni un segon de respir ni de silenci quan s’acabà la funció, i, desenfrenat, es llençà a aplaudir amb fervor: Bravo! Bravo! Bravo! Wagner ens havia encomanat la seva febre. Magnífica la direcció de Josep Pons i l’elenc de cantants. Que l’apassionament ens acompanyi. Desperteu la mar que somnia.

 

ISOLDA

(Amb salvatgia)

Revifa’t dins meu,

força audaç.

Surt del pit

on has estat amagada!

Escolteu la meva voluntat,

vents confusos!

Elements turbulents!

RemolĂ­ furiĂłs

de tempestes rabents!

Sacsegeu el somni

d’aquest mar somnolent.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

  • Posts recientes

  • Recent Posts