La fredor del gratacel

2 August, 2017 by Nuria

 

Max chicago edificis

Olivio Dare

Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen

 

Te n’oblides que sĂłn allĂ , gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi sĂłn, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes desprĂ©s d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuĂŻn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estĂ s lluny, moren mentalment. Tanmateix, aixĂ­ com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.

“¿Què et pensaves, senyora Kesler? ¿Que ja no hi era? Em quedaré aquí com una sequoia mil.lenària, suportant incendis, fluctuacions de la borsa, gent que entra i surt, cops de porta, acomiadaments i empreses arruïnades. Em podreu buidar per dins, abandonar-me o fotografiar-me envejant la meva prepotència. Malgrat tots i cadascun de vosaltres, continuaré sent alt, misteriosament ple o vacu, tant se val, no ho sabreu: sóc hermètic, fred i blindat al mal temps. Encara que els oratges facin escruixir les meves columnes d’acer i tremolar els meus vidres, estic fet per resistir les pitjors inclemències. No em mouré d’aquí, la fredor i la immobilitat són els preus de la meva alçada. De tota manera, no estic tan quiet, Olívia: he ballat amb terratrèmols sense caure. Al meu costat s’han erigit d’altres gratacels. Competim per saber qui és més eminent. Cinc-metres avall, hi ha els homes insignificants; la natura, les flors són poca cosa per a nosaltres. L’únic diàleg que ens és permès com a titans arquitectònics és amb els ocells, els núvols i el cel. Són als únics que admirem perquè ells es mouen com els avions, mentre que nosaltres estem encadenats al subsòl. No obstant això, som massa arrogants per mostrar les nostres debilitats. Ens devem a la nostra grandesa. De nit, despleguem el nostre atractiu; pampalluguegem com estels de colors i, a través de les finestres que s’encenen i s’apaguen, us enviem missatges xifrats. Som els més sofisticats i excelsos del país. Seduïm els més rics del planeta i amaguem les parelles amb més classe. La capital respira al nostre compàs. De dia, la nostra capa de zinc interactua amb les refraccions de la llum; a migdia, quan us enlluernem, som irresistibles; i, quan el sol d’hivern ens torna grisos, us fem por.

En les parts baixes del nostre cos, sentim el soroll del metro, el tràfec dels cotxes, el brogit de les masses, la brutícia de la metròpoli. Així com ascendim, creix la nostra noblesa. Aquí dalt tot és pur i cristal.lí. Som distants i acerats. Uns prodigis de l’enginyeria que en res no recordem els nostres pobres avantpassats fets de pedra, fang i maó. Les cases baixes són pel comú de la gent. Nosaltres albirem cotes superiors, oficines internacionals, marques de luxe. Anhelem tocar el sol com Ícar i Prometeu. Ells fracassaren perquè es movien i no eren tecnològics. Volar és un somni que té un preu molt car. La nostra força rau en la solidesa del formigó i en la immobilitat a ultrança. Pertanyem al regne mineral perquè som pedres i muntanyes inexpugnables. Hi ha una certa contradicció (no diré esquerda, que és un mot que m’angunia) entre la fredor metàl.lica i la vida laboral que es remou al nostre interior. Estem obligats a escoltar milers de veus que remuguem i manen. Donem cabuda a tota mena d’intrigues bancàries i fornicacions. Els nostres conductes coneixen la luxúria i els pitjors secrets de les finances. A canvi de molts diners, els oferim esplendor professional i una immoralitat elevada innaccessible a l’home del carrer. Les façanes de vidre ens obren però l’alçada ens protegeix de la mediocritat. Observem més del que som observats. I sobretot ens contemplem a nosaltres mateixos. Les nostres panoràmiques no coincideixen amb les vostres. Com déus, us menyspreem des de dalt de la nostra riquesa. Vosaltres alceu el cap i feu un esglai. La nostra ombra supermilionària us aixafa.”

No sou humans. Sou insensibles, grans però no pas bells. Glacials, monstruosos i impertorbables. La vostra alçada és una suma repetitiva de pisos; una geometria monòtona de rectangles superposats. No teniu personalitat; us assembleu els uns als altres: els blocs, el gris metal.litzat, els vidres que calquen la blavor de l’aire. No se us pot ignorar, ni estimar. Sou muntanyes de ciment, alumini on no s’hi pot passejar. Veieu els ocells però no els aculliu; esteu mancats de branques on puguin cantar. Per sort, el vostre localisme ens salva. Esteu empresonats en uns centenars de metres quadrats. Quan m’allunyo de vosaltres, us esvaïu. El vostre poder s’anul.la. Malgrat les vostres tones de pes i els números astronòmics d’alçades, dòlars i despatxos, la meva ment us dissol.

Me n’oblido de tu, petit gratacel negre, només apartant-me’n. Buscaré cases més belles i càlides lluny dels teus carrers eixordadors i inhabitables. Les ciutats amb gratacels són tan claustrofòbiques com les medievals. Les alçades desmesurades no deixen entrar la llum. Al gratacel, tant li fa que li diguen que és glacial. En té prou constatant que és alt. La seva supremacia és, però, el resultat de la baixesa que el circumda. Una persistència solitària que competeix amb els colossals edificis de Dubai, Hong-Kong i Chicago quan, en realitat, s’assembla més a una mola de Benidorm envoltada de lletjor. Un bloc autista com els de Los Angeles que odia els vianants i els homeless que s’ajeuen al seu territori: “¿Per què no es droguen i fumen el camp en lloc d’empestar-me les voreres?”

 

“No miris el cel, Olívia, mira’m a mi”.

No, no et miro. Calla, si us plau. Deixa’m tocar. No et miraré més.

 

skyscraper fire

 

 

El petit gratacel blau i negre que es creia immortal es va esquerdar; els pobres li van trencar els vidres i el vandalitzaren. Diuen que es va deixar morir, que ell mateix va inhabilitar el sistema de parallamps i que es va suicidar per demostrar, no sabem pas a qui, que no era tan fred; que la passió li bullia i que li pujava al cap com un ascensor furient. Diuen que es va incendiar de desesperació per provar que tenia raó. Volia fondre’s i tornar-se un còdol confiant que algú se’l posés la butxaca i se l’endugués. ¿Va ser tan egoista per immolar-se sabent que podia morir gent? Possiblement. No coneixia cap de les formigues humanes que allotjava ni en tenia cap interès. Els problemes anímics del gratacel amb la senyora Kesler estaven per sobre. L’excitació de fer-la grossa incendiant-se amb magnificència pogueren més que l’ètica. ¿No va ser Stockhausen qui va dir que l’atemptat de les Torres Bessones havia estat un gran espectacle, tan esbalaïdor com una obra d’art? El colós que coneixia els meus passos s’abandonà i envellí recremat; es degradà i deixà que als seus pisos s’hi fessin fogueres, negocis criminals i violacions. L’edifici fou declarat un perill públic. Les excavadores el van tombar i el transformaren en runa. Finalment, es va fer net com si mai no hagués existit.

He buscat pels voltants algun record de les lĂ mines negres que sobrevisqueren a l’incendi. NomĂ©s he trobat aquest bocĂ­ d’atzabeja amb forma de punta de fletxa i l’he guardat. La plaça on estava situat, d’on dominava el scalextric d’autopistes, l’han convertit en una piscina. Els fonaments de l’antiga construcciĂł s’han omplert d’aigua riallera. Quan pujo al trampolĂ­ per llençar-me, l’alçada em fa pensar en ell i la piscina m’imanta amb el mateix blau seductor de la seva façana. I, quan sĂłc enlaire amb el biquini moll, a punt de fer el salt per fondre’ns, l’aigua freda alena cap amunt, m’embolcalla, i em fa tremolar.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


× vuit = 8

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas