Solitaris

18 March, 2014 by Nuria

seuls-mouawad p

Seuls, de Wajdi Mouawad

Theodore Ă©s dĂ©u de si mateix; a Her amb el seu mòbil se sent feliç i autosuficient. Des de fora, tothom el veu com Ă©s: un home sol i trist. Darrerament, me n’he trobat uns quants, d’aquests desgraciats. La pobra i autodestructiva Ana de La herida (2013) n’Ă©s una; la seva violenta solitud Ă©s esborronadora. L’editor Riba de Dublinesca (2010) en seria un altre. Vila-Matas suma a l’arquetip del noble arruĂŻnat, el hikikomori i el loser alcohòlic i intel.lectual. Al film Nebraska (2013), l’home sol Ă©s un vell amb les seves manies, incomprès per tothom. Una pel.lĂ­cula dura amb un punt d’esperança quan el fill l’entĂ©n i l’ajuda a acomplir les seves petites il.lusions. El fill sostè el pare i li reafirma el seu ego. A Her un home busca la companyia d’una veu femenina. Ens cal a tots aquest suport? Hi ha algĂş al que no li cal ningĂş?  I als artistes? Els cal el pĂşblic? Kafka hi reflexiona en el conte de Josefina la Cantora de 1924. Primer la cantant va tenir l’escalf d’un pĂşblic que la venerava; desprĂ©s es va quedar sola. Sigui com sigui, conclou Kafka, sempre va ser una incompresa. Als artistes no els comprèn ningĂş; sĂłn mĂ©s sinceres les seves burles que els seus aplaudiments. Roberto Bolaño al 2003 fa l’experiment de continuar el conte de Kafka. Tots dos autors l’escriuen abans de morir. SĂłn històries punyents d’un artista a les clavegueres del mĂłn envoltat de rates. El quadre de Rembrandt del que parlarĂ© tot seguit, tot i ser tambĂ© una obra a les acaballes de la vida, parla d’amor i comprensiĂł.

Jones, Vila-Matas, Payne, Bolaño, Rigola, Mouawad aconsegueixin que temes intemporals siguin actuals. La majoria no ho saben fer. Però encara fan més: son artistes. No pel tema, sinó per la forma. Com m’ocuparia massa temps anar detallant les subtileses formals de cadascun, en subratllo una que els és comuna. La tria d’uns elements extravagants que xoquen contra el realisme. La fórmula d’aquest èxit estètic no és secreta. És a la Poètica d’Aristòtil i als formalistes russos: l’ostranenia. Perquè aquest estranyament sigui efectiu, en cal ben poc. Prou perquè hi hagi una raresa que ens intrigui i en volguem saber més. Però sense fer-ne un gra massa, per tal que l’obra no sigui massa inversemblant i incomprensible.

El millor element estrany de la Dublinesca de Vila-Matas (el recurs del somni premonitori està més vist) són les frases enigmàtiques a l’intèrfon: “Només voldríem saber si vostè sap perquè va tornar del mar Marcel Duchamp”. Si un canal de comunicació tan vulgar i insuls també conversa literàriament, com no tindran el cap l’editor i l’autor!

De la posta en escena d’Àlex Rigola d’El policia de les rates (al Teatre Lliure de Barcelona  i al Teatro La Abadia de Madrid), destacaria el minimalisme de l’atrezzo: una bossa de plasma i una rata descomunal. La decoració sorprèn perquè l’esperàvem sinistra atès l’origen kafkià i els túnels de les clavegueres. En lloc d’accentuar la raresa, els actors en parlen amb normalitat. La negror del vestuari i els moviments continguts cedeixen el protagonisme al text i a la veu dels actors molt ben modulada. L’ús dels microfòns per marcar els nivells del discurs en les històries citades és molt adient. La grandària de la rata serveix de contrapunt a les quasi innominades rates. Bolaño imita la reticència de Kafka i quasi no esmenta els rosegadors per subratllar l’al.legoria humana que, en tots tres (Kakfa, Bolaño, Rigola) és recíproca: les rates són com homes i, els homes, com rates.

L’escenografia de Seuls de Wajdi Mouawad (una obra tambĂ© programada al Lliure), ret homenatge al seu admirat Lepage. L’ombra existencialista del protagonista de la finestra Ă©s poètica. Representa la part irreal aconsellable en la ficciĂł que dèiem abans. L’expansiĂł pictòrica del dripping del final Ă©s una mica llarga però serveix per mantenir-nos dins l’essència de l’obra. El doctorand estudia sol, la nĂşvia l’ha deixat, no s’avĂ© amb el pare. El final del quadre de Rembrand d’ El retorn del fill retrobat (1669) contĂ© la gran reconciliaciĂł. Què has traĂŻt? Qui o què has deixat de banda però que, si hi tornessis, et rebrien amb els braços oberts? Harwan retroba el pare, la pintura perduda i a si mateix. L’Ana de Franco, agressiva i transtornada mentalment, ho tĂ© mĂ©s difĂ­cil. Si no canvia, ningĂş no la voldrĂ . I a tu, ens pregunta Mouawad, Âżqui et perdonaria i et rebria amb llĂ grimes als ulls?


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


dues × = 12

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas