Un incòmode vestit de gala: Bernhard no fa el joc al poder

9 October, 2014 by gate3freel

image

Imma Colomer i Pep Tosar

Conèixer un geni en persona pot decebre. No pas Thomas Bernhard. L’actor Pep Tosar s’hi reencarna i ens el fa més atractiu que mai. Els seus irònics atacs al poder, el seu repertori      de gests i la modulació del seu discurs evoquen les llarguíssimes subordinades de Bernhard amb mots i idees que fan de leitmotivs.

Tosar i Arévalo han escrit l’obra de teatre que tots els bernhardians volíem veure, amb l’escriptor com a centre indiscutible, inspirada en Els meus premis (2009). Autobiografia sí i no. L’autor sobre l’escenari és i no és Thomas Bernhard. A moments, hi passegen mediocres que no són pas ell; escriptors que, quan parlen o entrevisten, en lloc d’exposar la seva suposada brillantor artística, parlen de banalitats. El periodista (interpretat amb perplexitat per Carlos Olalla) no sap quines notes prendre. D’a prop, el suposat geni decep, és patètic. Parla de la seva preocupació pels diners i pel vestuari, més que no pas de grans idees. L’escriptor caricaturitzat té part d’àcida autocrítica, però quan el públic riu, no riu de Bernhard sinó dels que ell satiritza. La diferència és que uns s’emocionen i es creixen quan reben un premi vingui d’on vingui. Mentre que per a Bernhard, segons qui el concedeixi li suposa un mal tràngol. L’obra de teatre Amb la claror augmenta el fred (2013) explica aquesta paradoxa. Un escriptor mesquí s’omple de vanitat dins un esmòquing que l’equipara a polítics i gent important; en canvi a Bernhard (a gust amb el seu jersei ratat), el vestit li va estret, l’oprimeix. La dimensió metafòrica de la incòmoda relació amb l’Estat és evident. Rebre un premi és una humiliació perquè obliga l’homenatjat a fer el joc al poder i donar les gràcies a una institució d’ignorants (o de malvats). Als mecenes se’ls deu acatament. Premiar dissidents no és un gest d’apropament, sinó una infàmia per veure’ls com s’agenollen davant els càrrecs. Coneixent Bernhard, aquest protocol de reverències l’havia de rebentar.

Pep Tosar ha posat en escena la seva enigmàtica companya Hedgwik Stavianicek. Una parella anticonvencional de trenta-vuit anys de diferència, que Imma Colomer interpreta subratllant-ne l’afecte, la intel.ligència i el savoir faire. El seu relat del sanatori és un gran mise en abîme actoral fent simultàniament d’ella, de Bernhard i de la mare, gràcies a un hàbil jocs de mirades, gests i entonacions. També és un encert d’aquesta dramatúrgia fondre sobre l’escenari Glenn Gould amb Bernhard. Gould, un altre geni misantrop, al “radicalisme pianístic” del qual dedica El malaguanyat (1983). L’escriptura de Bernhard és musical i no podem comprendre’l si no entenem la seva passió pel piano individualista, emetent múltiples variacions del mateix tema. Pep Tosar recrea aquestes espirals de repeticions per exemple a l’escena del públic que es queixa quan ha de deixar passar el dramaturg que havien vingut a escoltar. Paradoxes d’un autor admirat i rebujat, que ens recorda el conte de Nabokov, “Un poeta oblidat”.

Bernhard es pregunta a A la meta (1981) perquè aplaudeix el públic el dolor i l’absurd. Al Teatre de l’Abadia de Madrid, els hem aplaudit a ell (a la seva valentia, ironia i destresa estilística) i a la comèdia tràgica creada per Pep Tosar. Una obra de gran qualitat que el públic no s’hauria de perdre. Els mitòmans del dramaturg s’elevaran al cel; la resta riurà amb les fiblades contra els polítics i s’identificarà amb els paranys de paradisos immobiliaris que tant mal han fet en aquest país.

Amb la claror augmenta el fred descriu una lítote magistral. El dramaturg que jurava que no sabia fer discursos al final ofereix un discurs magnífic. No és falsa modèstia: Bernhard no podia, no volia, fer un discurs d’agraïment ad hoc; però sí un discurs profund i a la contra sobre el primer segle ateu de la Història on ja no es pot creure en contes de fades. Com més lúcid s’és, més dolor.

Bernhard es rebel.la contra la hipocresia dels premis d’algunes fundacions. ¿Com podia rebre sense replicar una distinció de renomades empreses austríaques que havien col.laborat amb el règim nazi? Una opció era refusar-la; una altra, aprofitar l’ocasió per atacar-les en públic, de manera heroica, denunciant els seus crims. La seva deixebla espiritual, Elfriede Jelinek, va desaprofitar l’oportunitat en no assistir a la cerimònia del premi Nobel. Bernhard hi hagués anat i, mon dieu, quin discurs més punyent hagués pronunciat!


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


× 9 = cinquanta quatre

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas