Un llençol com a bandera

24 February, 2014 by Nuria

 

en-la-camaLa grande bellezza (2013) és un film genial però té algun defecte. Li perdonem la visió mística de la monja esquelètica perquè està retratant Roma. Ara bé: la idealització del primer amor és massa tòpica. Posats a idealitzar em quedo amb l’amor efímer de Julio Rojas que Matias Bize i Julio Medem van dur a la pantalla.

A l’igual que els llibres i les persones, les pel.lícules també estan encadenades i formen part de famílies. En la cama (2005) de Bize i Habitación en Roma (2010) de Medem provenen de L’últim tango a Paris (1972) de Bertolucci. Totes tres són molt sensuals i tan romàntiques com anti-trobadoresques. L’amor cortès medieval era un festeig molt lent, sovint no consumat, que començava en el platonisme d’un amor de lonh. Aquesta llunyania geogràfica i jeràrquica anava minvant gradualment segons un ritual fix, gràcies als insistents requeriments del pretendent. A voltes, es passava de la divinització de la midons al contacte físic; amb tot i amb això, la majoria de cops no s’anava més enllà de tocar-se les mans i d’algun bes purità.

Les relacions amoroses de les obres de Bertolucci, Bize i Medem es construeixen a l’inrevés. Comencen amb la unió física i avancen cap a una unió espiritual. Primer s’uneixen els cossos i després les ànimes. Cap dels tres directors no planteja que sempre passi així. Ben al contrari, el normal és que el sexe entre desconeguts no desemboqui en res més. “Loving strangers” mussita la cançó de Russian Red. El que és extraordinari és que una parella es compenetri tant en tan poc temps coneixent-se tan poc. Les tres pel.lícules versen sobre aquest miracle de fusió tan ràpid i tan profund que se salta etapes. La felicitat d’aquest prodigi va acompanyada del dolor de la separació. Si tan màgic ha estat l’encontre, ¿per què no perllongar-lo? ¿Quin és l’impediment que fa impossibles aquests amors? No hi pares enemistats, ni diferències de classe, ni d’edat. El problema és una tercera persona que fa incompatible les dues relacions. No és un marit qualsevol. No som a Boccaccio ni, en el cas de Medem, a l’arquetip de la malmaridada. En el de Bize es deixa caure. No és descartable que el futur marit la maltracti. Deixant de banda aquesta por, ella i Natasha són a punt de casar-se; inesperadament, però, estant enamorades, es tornen a enamorar. A Alba i a Bruno els ocorre el mateix. El seu problema és la manca de temps i d’espai per viure aquest altre món possible que intueixen però que no poden desenvolupar. Podem fer una lectura més crítica i considerar que aposten per la seguretat del matrimoni (encara que no sigui idíl.lica) en lloc de fer-ho pel desconegut. Aquesta por és claríssima al final d’El darrer tango quan ella el mata. I ho és també a Habitación en Roma on el lesbianisme inesperat obre una dimensió incòmoda i secreta.

Medem va rebre males crítiques. Se’l va acusar de repetir el film de Bize i de ser massa amanerat. A mi, les dues versions de la història de Julio Rojas m’agraden. La de Bize aparentment és més senzilla; el diàleg sembla normal, la cambra, el títol, ells; i, tanmateix, que anormal i romàntica és la seva profunda i instantània unió. I que completa és la trama. La pel.lícula és una minivida. Si a l’Ulysses de Joyce recorrem l’existència d’uns homes en un dia, a En la cama, ho fem en una hora i mitja. La parella no sols fa bé l’amor: riuen, discuteixen, senten gelos, somnien, ballen, escolten música, s’expliquen històries, traumes infantils i secrets que no sap ningú. A més, reflexionen sobre la societat, Déu, l’amor, la mort, l’atzar; i, a falta de menjar, fumen. Hi ha metaficció (“Si poguessis fer una pel.li, de què tractaria?”), metaexistència i metamor (“Em trucaràs?” “Què diries?” “Que no”). El metamor camina per la corda fluixa. Afirmant pel contrari, com una lítote. Quan Daniela diu: “No som res, no vam ser res i no serem res”, nega el que ja són. Són molt i ho recordaran sempre. Fins i tot, en pot néixer un fill. Que l’escenari sigui només una cambra subratlla que l’exterior no existeix.

Malgrat que en parlin teòricament, viuen el seu amor aïllats, tal com ha de ser. Un paradís tancat que remet a altres fantasies. “Si tocava el terra, s’acabava el món”, diu Bruno recordant un joc infantil. En la cama és una metonímia existencialista de la vida, de les seves meravelloses sorpreses i dels parèntesis de relax que creen els amics, l’amor i la ficció. Un cop acabats, quina visió més trista on els humans s’agraden, fan coses, s’entenen i desapareixen per sempre.

La versió de Medem també lamenta aquest existencialisme efímer i nihilista que no deixa constància del que hem estat. Atès el guió comú de Rojas, hi ha molta complicitat amb la pel.lícula de Bize. La cançó “Herida” aquí es materialitza; i també hi ha històries dins històries i traumes; però menys tancament. Medem filma el carrer amb un excel.lent picat des de la barana on va caure Brando, obre els balcons, i deixa entrar el cambrer i, a través del títol, la bella Roma. Aquest oxígen fa més alegre una història que Medem expressa amb el seu estil. Artístic, per a alguns; massa esteticista, per a d’altres. Bize transmet una atmosfera càlida amb la paret i els trèbols vermells (de sort i de triangle) i l’efecte bokeh d’enfocar sols i únicament la parella. La resta, fora d’ells, es desdibuixa. Medem alterna tres espais: la cambra fosca i pictòrica, l’aire festiu del balcó i la blancor suau però mortal del bany de les escenes finals. La banyera de sang de l’enamorada ferida per la fletxa de Cupido pot semblar un excès si no t’agrada la fotografia o no estàs molt enamorat. Si ho estàs, té gràcia. Alhora que et trenca el cor perquè s’han de separar i no poden. Per això moren i ploren. Finalment decideixen sentir-se afortunades pel miracle que han fruït i dir-ho en veu alta, ni que sigui simbòlicament. En lloc de la ràbia anàrquica de Lars von Trier elevant el sexe contra el món, Medem hissa una bandera amb un llençol. L’extravagància no és tan antisocial com l’anatema de Nymphomaniac contra els psicòlegs i els políticament correctes, però és igualment individual. I més trobadoresca. L’amor no coneix fronteres. És una bandera de pau. Un mocador, una penyora, dalt d’una llança que plora i oneja.


1 Comment »

  1. Escolano says:

    Doña Núria, excelente crítica. Me ha encantado. He visto las tres películas, pero, ante todo, soy fan incondicional del gran Medem. Me ha fascinado esa bella interpretación del inaccesible universo Medem. Para mí, no hay cineasta igual, que sepa dibujar y esculpir en el séptimo arte historias más bonitas, místicas, oníricas…, que él. Me encantaría poder leer alguna crítica suya de algún otro de los filmes del maravilloso Julio… Un saludo cariñoso.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


4 + dues =

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas