Una novel.la aforística amb 4000 veus

14/12/2018 by Nuria

      .

Hi ha projectes d’Intel·ligència Artificial que combinen fragments musicals o literaris de manera matemàtica per crear una enginyeria estètica nova. Imaginin que una escriptora fa aquest joc i refina els encaixos. Tot i que l’esperit combinatori seria comú, el resultat de l’escriptora seria més humà, humil i literari. Aquest és el cas que ens ocupa. L’estrena d’un experiment literari organitzat online.

L’obra de teatre El vici i la seva germana, la novel.la I, de sobte, el paradís, no usen els tuits de manera decorativa. Els que apareixen marcats en algunes pàgines són les puntes dels icebergs. Jo només he escrit un 30% del llibre. El 70% restant l’han escrit prop de quatre mil persones. Unificar quatre mil veus i construir personatges a partir de simples ratlles llençades a internet no és cosa d’un dia. Em vaig proposar, a més, harmonitzar-ho de tal manera que no es notés i es pogués seguir el fil narratiu sense entrebancs.

El vici i el Paradís formen part de l’escola de les obres recosides, en la que s’inclou Don Don Quijote. Moltes de les seves frases són octosíl·labs i endecasíl.labs que Cervantes anà cosint i intercalant en la seva prosa. Seguint el seu model, no voldria pas que els meus jocs literaris fecin malbé la lectura innocent ni les aventures que s’hi relaten. En mantenir intrigues em situo un pas enrere de la valentia dels autors que les han eliminat com l’Eco de L’illa del dia d’abans, Sarah Kane o Caryl Churchill. Ara bé, ¿quin historiador gosaria dir que les seves obres —tot i ser una mica rares— són un fracàs quan són excel·lents, avantguardistes i comprensibles? Hi ha vida més enllà dels models decimonònics.

El meu al.licient per escriure aquests darrers llibres era fer art amb les noves tecnologies de comunicació. Un art diferent, online, atzarós i col·lectiu. El vici i I, de sobte, el paradís són una arquitectura literària construïda gràcies a milers d’usuaris de Twitter que han col·laborat inconscientment en aquest experiment creatiu realitzat a les xarxes socials entre els anys 2013 i 2017.

Atès que internet és una terra comuna global, vaig considerar que, per expressar el seu món planetari, li seria adient una mena d’escriptura col·lectiva. Les ressonàncies de tantes veus d’internautes del Paradís evoquen els poemes anònims de múltiples procedències que s’entrellacen a l’Odissea, una obra a la qual he dedicat un dels meus assaigs. “Rapsode” homèric en grec vol dir ‘sargidor de cants’.

Més enllà de l’enginyeria formal del Paradís, la resta és literatura: drames als racons i sofàs on s’arrauleixen els personatges autodestructius. Per compensar la depressió vaig incloure l’humor del Fusquero, un doble del madrileny impertinent de Potocki del segle XVIII. Els lectors podran riure, excitar-se amb les masturbacions virtuals, identificar-se amb els seus hàbits irreprimibles i plorar per l`àngela enverinada per l’oïda. L’espectre hamletià i de l’enemiga del poble d’Ibsen s’escolen entre les pàgines. Malgrat que la GEC assegura que sóc una escriptora de ciència-ficció —cosa increïble—, els puc assegurar que el Paradís no és una obra de SF. Els personatges estan inspirats en persones reals. I l’internet on viuen existeix entre nosaltres. Ja que m’havia proposat fer una obra popular, els capítols estan ordenats segons una trama policíaca inversa. Els interrogatoris (psiquiàtrics) precedeixen el cadàver en lloc de fer-ho després. Continuant amb el gènere a l’inrevès, el desenllaç en lloc de resoldre l’enigma, en proposa un: una doble realitat temporal de dimensions físiques impossibles amb el que t’hi has de trencar una mica el cap. Confio que el Lego que he construït amb milers de peces els diverteixi. Només cal el motor de la seva telepatia perquè corri per la seva imaginació.


No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *