El vici

el vinci

Resum El vici (2018)

El vici és una obra de teatre sobre l’addicció a internet. La seva ambientació és futurista i propera alhora. La història es desenvolupa en un psiquiàtric a la muntanya on es rehabiliten personatges peculiars: un polític estressat, un bromista que no calla, una wonder woman i una anorèxica existencialista.

Som davant un experiment virtual i social creat i escrit online. El vici inclou centenars de tuits penjats a la xarxa. Atesa la popularitat d’internet, l’autora va considerar que li seria adient una escriptura col.lectiva. Qui sap, Ă©s possible que aquesta peça teatral contingui algun tuit vostre. Del que no dubtem Ă©s que teniu mòbil i que, poc o molt, n’esteu viciats…

 

 

El vici planteja un debat ètic sobre els avantatges i perjudicis de la xarxa. L’obra ofereix un dilema a l’espectador: la trama planteja el negatiu de la xarxa però, tanmateix, l’escenari s’omple de la bellesa de l’art digital futurista. L’altra paradoxa s’esdevé entre forma i tema: el missatge d’El vici avisa dels perills d’internet; en canvi, el llenguatge de la peça ens invita a experimentar en les noves tecnologies.

 

Personatges

L’obra té una estructura de reunió. Presenta les relacions d’un grup de desconeguts de condicions distintes que es troben en un lloc tancat durant uns mesos. L’elenc de personatges és:

Tres addictes (al joc, a la pornografia, als emails, a Twitter, a Youtube, etc): Raül Fusquero, obrer; Gari Pifarré, polític; i Elexa Östergard: estudiant de música.

Una líder: la psiquiatra Agnès Neuska.

Dos observadors: l’escalador i fisioterapeuta Carles; i l’Índia, l’amiga d’Elexa, la pacient anorèxica.

Un personatge fantasma invisible: una amant virtual.

Figurants i personatges que poden aparèixer en directe o gravats: els periodistes i la resta de malalts.

Com en Carles i en Pifarré poden ser interpretats pel mateix actor, l’obra és perfectament viable per a una companyia de cinc actors.

Trama

L’obra es divideix en dos actes. Té una trama en espiral amb tres punts de gir.  Al final del primer acte, apareixen dues agnicions lligades a aquests plot points; el final del segon acte es tanca amb la tercera sorpresa: la del fisioterapeuta, la de l’Índia i la de la metgessa.

L’obra conclou evocant l’Enemic del Poble d’Ibsen i Artaud: “Les xarxes sĂłn una plaga que s’encomana i que ens empresonen dins un teatre cruel on suren els budells grotescos del nostre inconscient.”

Atès que a internet no hi ha dimensió temporal i tot conviu en un present etern que es reactualitza, en la peça de teatre de Perpinyà també es juga amb diversos moments temporals que, combinats contravenen les lleis terrenals de la Física creant paradoxes inesperades.

Experiment col.lectiu a les xarxes

Chiharu Shiota

Aquesta obra vol demostrar que es pot fer art amb les noves tecnologies de comunicació. Un art diferent, online, atzarós i col.lectiu. El vici s’ha construït gràcies a milers d’usuaris de Twitter que han col.laborat inconscientment en aquest experiment creatiu a les xarxes socials entre els anys 2013 i 2017. L’obra està formada per un collage de tuits de milers de persones de diferents llengües que es va anar organitzant online de manera pública. Aquí teniu les carpetes de treball de Storify.. En conseqüència, en la seva primera fase, el procés d’escriptura ha estat social i virtual. Malgrat que tot el que es publica a les xarxes és compartible i no està subjecte als drets d’autor, l’autora vol fer constar en aquest link la procedència dels tuits que va incorporar i modificar per adaptar-los als seus diàlegs.

Atesa la popularitat d’internet, la dramaturga va considerar que li seria adient una mena d’escriptura col.lectiva. Les ressonĂ ncies de tantes veus d’internautes d’El vici evoquen els poemes anònims que s’entrellacen a l’Odissea. PerpinyĂ  acaba la seva declaraciĂł d’intencions amb aquestes paraules: “No desitjo que els espectadors tornin a ĂŤtaca sinĂł que en surtin, que abandonin casa seva, mòbils i ordinadors, vagin al teatre i emprenguin les seves aventures a mar obert.”

L’experiment es completa oferint al pĂşblic una doble versiĂł de la història. La teatral, la d’El vici. I la novel.lesca amb I, de sobte, el paradĂ­s. Dos llibres germans que expliquen la història de manera diferent. La versiĂł teatral tĂ© un llenguatge mĂ©s incisiu i aforĂ­stic, mentre que la novel.la Ă©s mĂ©s psicològica.

Escenari i vestuari

L’acció es reparteix en tres espais: el món virtual de ciència ficció, la clínica de rehabilitació a la muntanya i la psique de cadascun dels addictes.

L’escenari virtual té un aspecte cibernètic. Les imatges d’Art Futura, del Dromos de Maotik o els espais unflables de Tomás Saraceno li escauen.

El paisatge muntanyenc pot ser una estampa romàntica o, millor, tenir un aire de Perejaume. Ha d’incloure un psiquiàtric.

El mĂłn interior, sempre difĂ­cilment representable, apareix en el segon acte i Ă©s una fusiĂł entre virtualitat, angoixa i manicomi.

En alguna escena amorosa, es proposen danses poètiques.

L’ideal seria transmetre la virtualitat al públic. Es podria folrar de plàstics la sala i inundar-la de boira amb generadors de glicol la densitat justa per no destorbar la visió. També seria recomanable crear efectes lumínics a la sala per implicar al públic i augmentar la seva identificació amb els personatges.

Els vestuaris dels personatges varien en funció dels espais. Quan són a internet van vestits amb zòrbings, que són unes bombolles transparents futuristes. Per evitar-ne la comicitat, és preferible que domini la vessent sideral en la línia estètica de Mariaelena Roqué, Montse Amenós o Plensa & Fura dels Baus.

Tomas Saraceno

 

 

 

 

 

 

No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *