Xavier Macià, despullat entre els arbres

3 April, 2016 by Nuria

tree procession Mcginley.jph

©Ryan McGinley

Obre les mans, premi de poesia Ausiàs March 2015, és un llibre on Xavier Macià ens parla despullat. La seva nuesa simbolitza la sinceritat i la renúncia als artificis però també el desempar. Al llarg del llibre, el poeta recorre la via purgativa, il.luminativa i unitiva però el que troba al final no és la unió mística amb Déu sinó la comunió amb la seva espècie. No puja, sinó que baixa. Tot i que, paradoxament, Xavier Macià com més es rebaixa, més s’eleva com a home i com a poeta.

La lectura èrotica del despullament també hi és present. Al cap i a la fi, Eros i el dimoni inesperats tenen bona part de la culpa de l’existència d’aquest llibre. Un dimoni romàntic, dostoievskià, que l’atia al soterrani del fracàs i que encarna la rauxa i la lluita interna entre l’ordre i el desordre; entre el socialment conforme i l’individualment correcte. Els motius de l’obra són igualment romàntics. D’una banda, els de la infància rural amarada de detalls íntims; de l’altra, els de l’exageració: abismes, caigudes, lluites, contradiccions, ideals, gosadies, nueses i freds continus.

Poèticament, és un llibre essencial, sense decoracions. Les frases es desvesteixen d’adjectius, les estrofes aspiren a la transparència. Els versos es fan curts, reduïts al mínim. Un ritme volgudament d’art menor que té poc de lleuger. Macià transforma el vers curt tradicional alegre i planer en un vers filosòf amb més càrrega ontològica que un aleixandrí.

Obre les mans està constituït per aquesta melodia concisa i punyent, alternada amb poesia pura i poesia narrativa. El llibre —editat amb gran cura i elegància per Jordi Cornudella— irromp amb un romanticisme premut en versos mínims com forces a punt d’esclatar, continua amb el record narratiu de la infància i acaba amb l’impressionisme de “Les tombes de Saladar”. La primera tonalitat, tan innovadora, ens corprèn. No obstant això, Macià continua essent un mestre de la poesia narrativa tal com ho demostra en el magnífic poema “Gest a l’esperó de Capolatell”. Que sigui l’únic text amb un personatge dramàtic distanciat del jo n’accentua la seva significació. El poeta es projecta en un soldat francès napoleònic empresonat que opta pel suïcidi llençant-se a un esbalç. El relat històric és colpidor i fa de mirall a la presó (d’amor) i al desvari de la passió. El jo poètic també es troba en una terra estranya fora de la comoditat burgesa i també accepta el preu d’enfonsar-se per optar a l’èxtasi. Establert el paral.lelisme, la resurrecció al paradís de Paris que anhela el soldat seria igual de forassenyada que l’elevació al cel amorós: “Morir a Busa i ressorgir a Paris”.

sam's point McGinley Abisme

©Ryan McGinley

L’analogia del presoner suïcida encaixa molt bé amb la història passional d’Obre les mans i ens la fa veure des d’un altre biaix, no sols narrativament sinó musical, ja que el poema de Capolatell a diferència dels versos breus i irregulars que veníem escoltant està compost en decasíl.labs rimats, una forma clàssica adient a l’escena històrica que s’hi tracta. Aquest timbre pautat i regular no queda com un fet aïllat sinó que es reprèn en la secció del nostos, a la qual també li escau una mètrica tradicional en tractar-se d’escenaris i motius rurals. La muntanya també és un pont d’unió imaginatiu entre la serra de Busa i els poemes del poble pirinenc Viu de Llevata, d’on és originari l’autor. Ara bé, a diferència de l’amplitud del decasíl.lab del poema històric de Capolatell, en els poemes dedicats a la família torna a optar per l’art menor, per apropar-los a la veu del jo poètic de la primera part. Amb una distinció molt escaient: els de la família estan rimats i són més serens que els del jo poètic gràcies a l’harmonia dels hexasíl.labs. Però no pas sempre. A voltes, el contingut dramàtic remou l’estabilitat convencional de la forma; i, en d’altres, unes erres reiterades recorden les metralladores: nyerra, guerra, serra, terra, esguerra, desferra. Xavier Macià demostra la seva mestria poètica unint en un tot indissoluble forma i contingut on les formes no són supèrflues sinó que realcen els temes.

El presoner suïcida enllaça amb els poemes del suïcidi d’un poeta. Tots dos són verídics i tenen en comú el mateix gest fatal. Un abisme al que s’aboquen, real o metafòricament, poetes, presoners, enamorats i desesperats. El caràcter romàntic, depressiu i impacient també seria un tret comú. Però, a diferència del poeta Jordi Jové, Macià vol evitar les contradiccions enfollidores i apostar per una sinceritat valenta (la qual, però, pot ser tan difícil de suportar com la contradicció).

Malgrat renunciar al virtuosisme barroc, el poeta empra la reticència i el seu domini del vers per suggerir matisos, silencis i tensions. Els encavallaments no sols permeten la polisèmia sinó les paradoxes: “Un dia et trobaràs” afirma per, tot seguit, qüestionar-ho: “perdut al soterrani”. Tot i l’austeritat que s’exigeix, el llibre està ple de grans imatges. Una de les més captivadores és la del bosc de tardor de “Sense temps”. El poeta en lloc de plegar-se a la simbologia d’aquesta estació com a època de maduresa tout court, la transforma en una forma extrema de passió. Les fulles vermelloses en són la seva imatge. La bellesa sens parió de les tonalitates roges que adquireixen els boscos a la tardor és l’esclat de la passió, a la qual li segueix el dolor i abandó dels arbres que han perdut les seves fulles: “Sabràs que la tardor / (…) en zel encén els boscos / i els abandona nus.”

El metadiscurs sobre l’ofici d’escriure se centra en la sinceritat. El jo poètic renuncia a quasi tot. Només es queda amb el simple i natural i amb la poesia, amb la qual no pretèn elevar-se a la fama o la genialitat, sinó comprendre el més bàsic i inalienable.

El llibre se situa en el trànsit entre deixar de ser l’home d’abans (el nen, l’adolescent, l’enraonat) i la recerca del nou (igualment modest però amb més passió i expressivitat). L’home reservat fill d’un pare igualment retret deixa pas a una veu oberta que vol compartir el seu plany i les seves experiències. El gran canvi és aquest alliberament de les convencions, dels “murs de contenció” i de la timidesa. El paral.lelisme amb el pare serveix per intensificar el dolor “entollat” a dins (el pare per la guerra, el fill per la seva guerra particular), de la mateixa manera que abans s’havia identificat amb el desesper dels suïcides. El jo poètic busca la seva estabilitat separant-se d’aquests dos extrems (el mutisme del pare i la fugida mortal dels altres), per bé que, a tots dos, hi és procliu. Els poemes del nostos no són només el retorn a casa, sinó el retorn a un mateix, a l’home prehistòric, al nen nu, a aquell que havíem deixat de ser o no havíem gosat ser mai.

mcginley caiguda fulles

©Ryan McGinley

La lectura panteïsta de l’home sapiens fos amb la natura, que és un anhel constant en l’obra de Macià, també recorre les seves pàgines, amb la dimensió física que comporta. Aquest amor per la natura es concreta anomenant-la de manera especifíca. Estimar és atansar-se d’a prop i voler conèixer les particularitats de cadascú, sigui planta o animal. Macià, a l’igual que Verdaguer, omple de verisme els seus poemes i fa que aquesta fusió amb la natura esdevingui real, més com un home de camp que no pas com un senyoret de ciutat. Si alguna cosa ens vol comunicar aquest llibre és el desig de ser un home autèntic i no pas un esteta superficial. Per això trobem mots específics com: mosques vironeres, vidriol, auró, àlbers, erg, orenga… Quan el jo poètic s’imagina temps millors sempre els projecta en la natura, com en el paradís mediterrani que somnia el desert de l’erg.

Si l’abscissa de les coordenades de Macià és la natura, l’ordenada és l’univers. En el punt d’unió dels eixos es troba un home nu contemplant el firmament igual que fa milions d’anys, suportant el fred, la foscor, la immensitat i l’aflicció. Són diversos els poemes que un home sol, representant de l’espècie, mira l’espai insondable: “Hubble”, “Blues d’hora trista”, “Fa set mil anys” i, entre d’altres, els poemes al.lusius a les tombes àrabs de Lleida de Saladar obertes al camp i a l’eternitat.

El nostre poeta s’acara a l’home desvestit, a la consciència neta, a l’assumpció de la seva fràgil condició com a persona, i a la volguda discreció com a poeta, tal com Sam Abrams subratlla en el pròleg. Jo diria que en Xavier és un Gandhi de la poesia però no ho puc fer perquè la comparança el torbaria i la consideraria excessiva i immerescuda. Podria explicar-ne moltes coses, d’aquesta obra i del seu procés d’escriptura, però són massa privades i pertanyen a la nostra amistat. Només subratllaré el que ell declara al llibre: que la descoberta de la passió el fa replantejar-se la seva existència. L’home d’ordre se’ns presenta desarmat des del primer poema; després de lluites internes, l’intel.lectual es plega al seu destí i admet que sigui el que hagi de ser: Es muss Sein. “És millor abandonar / [però] si no pots / aboca’t a l’abisme”, aconsella a “Al vertigen”, un títol que, contra allò que hom pugui pensar, a priori no feia referència a la novel.la “Al vertigen”. El més extraordinari del cas és que, sense saber-ho, dos amics, per coincidència, van triar en el mateix moment el mateix títol per a unes històries (ell un poema, jo una novel.la) de passions igualment perilloses.

La profunda noblesa i humanitat de Xavier Macià, que faig extensible a tota la seva obra, queda reflectida en la crida a la generositat del títol, Obre les mans emmarca l’exhortació del pare contra la violència i la gasiveria. Xavier Macià s’ho fa seu i obre el seu puny tancat amb “el dolor incrustat a dins”. En badar-lo, el dolor es desprèn i cau en unes pàgines belles i convulses.

 

obre les mans

 

 


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


8 + = quinze

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas