febrer, 2014

  1. Un llençol com a bandera

    febrer 24, 2014 by Nuria

     

    en-la-camaLa grande bellezza (2013) és un film genial però té algun defecte. Li perdonem la visió mística de la monja esquelètica perquè està retratant Roma. Ara bé: la idealització del primer amor és massa tòpica. Posats a idealitzar em quedo amb l’amor efímer de Julio Rojas que Matias Bize i Julio Medem van dur a la pantalla.

    A l’igual que els llibres i les persones, les pel.lícules també estan encadenades i formen part de famílies. En la cama (2005) de Bize i Habitación en Roma (2010) de Medem provenen de L’últim tango a Paris (1972) de Bertolucci. Totes tres són molt sensuals i tan romàntiques com anti-trobadoresques. L’amor cortès medieval era un festeig molt lent, sovint no consumat, que començava en el platonisme d’un amor de lonh. Aquesta llunyania geogràfica i jeràrquica anava minvant gradualment segons un ritual fix, gràcies als insistents requeriments del pretendent. A voltes, es passava de la divinització de la midons al contacte físic; amb tot i amb això, la majoria de cops no s’anava més enllà de tocar-se les mans i d’algun bes purità.

    (more…)


  2. Directors, trobadors i sadomasoquistes

    febrer 18, 2014 by Nuria

    la-venus-a-la-fourrure_W La Vénus à fourrure de Polanski dóna bon rotllo. Nymphomaniac (2013) de Lars von Trier, no. De La grande bellezza, en surts tocat. I d’En la cama i Room in Rome, força trist.

    Són pel.lícules recents sobre sexe; totes, excel.lents. No és una casualitat de la cartellera: rara és la història on no n’hi ha. Només que, unes són més bones que unes altres. La de Polanski és la més literària. Més que l’italiana, fins i tot; una re-recreació del Don Juan, amb un vell Casanova fellinià que balla disco amb la jet per no escoltar el memento mori. La de Lars von Trier és la més dura i antieròtica. El sexe de la nimfòmana és una condemna. Charlotte Gaingsbourg carda sens parar, amb cent, amb mil, perquè és la seva addicció. En la pel.lícula de Lars von Trier, el sexe és un problema individual; mentre que, en la de Polanski, és un joc absorbent entre dos.

    (more…)


  3. Emília de Tolcachir o l’amor a un maltractador

    febrer 14, 2014 by Nuria

    EmiliaTolcachir_pEl primer que sobta és que els actors no parlen amb accent argentí. L’últim, que no ha estat una obra tan moderna com t’esperaves. I que no has rigut. Anem al teatre, a una cita, amb prejudicis, preveient el que pot ocórrer. La frustració d’expectatives acostuma a ser bona. La realitat, l’altre, és capaç de sorprendre’t i sortir-se del guió que li havies escrit mentalment. En Tolcachir ha tornat a fer-ho, perquè Emília és molt diferent d’El tercer cos i de L’omissió de la família Coleman. Malgrat que romanen les tensions dins un grup tancat, s’ha acabat la comèdia i l’humor àcid. Emília és una tragèdia in crescendo a la manera grega. És una obra clàssica, sí. I això en teatre, i més en Tolcachir, sorprèn. És un gest de gosadia, com els pintors que tornen al realisme després de l’abstracció. No sé perquè al teatre i a les arts plàstiques els demanem tanta originalitat. Molt més que a una novel.la o a la poesia. No diré pas que és un pas enrere perquè jo mateixa a Al vertigen l’he fet.  Significa recuperar el seny (ni que sigui formal) en obres que temàticament n’estan molt mancades. Tant en el cas de Tolcachir com en el meu,  la crispació i la bogeria és tan gran, que no cal vestir de bojos els personatges, ni que parlin com si ho fossin a la manera d’Arrabal o Ionesco. No són estrafolaris, sinó simples ciutadans que enfolleixen o degeneren.

    (more…)


  4. Als genis, se’ls perdona quasi tot: Chris Tile

    febrer 14, 2014 by Nuria

    Chris ThileEl dia 12 de novembre del 2013, al Conservatori del Liceu, al 45 Jazz Festival, Chris Thile va interpretar la sonata n. 1 en Sol menor de Bach d’una manera insòlita i magistral. Thile expressa amb gestos facials i corporals cada frase; interpreta com un actor (exagerat, histriònic) les frases musicals. Res a veure amb la contenció interpretativa de l’escola russa que deixa que l’esperit de l’obra flueixi per si mateixa. Thile és un músic molt americà i fa el contrari: sobreactua les notes, les subratlla amb tot el cos. La combinació de Bach i la seva particular peformance és divertida i inesperada. (more…)