oliviodare

Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen

Te n’oblides que són allà, gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi són, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes després d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuïn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estàs lluny, moren mentalment. Tanmateix, així com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.

(more…)