Hi havia una vegada dos mòbils enamorats. Oneguin era un heroi modern: immoral, egoista, somniador, insatisfet, mandrós, excèntric, trist, perillós, encantador, sec i arrogant.
Tatiana se l’estimava perquè en el fons sabia que no era aixĂ, tot i que actuava com si fos aixĂ.
–Aniràs a la xarxa?, li proposava ella.
–No. M’he d’actualitzar. No tinc bateria. Ni cobertura. Ni temps. Ni ganes. Per què em mulles?
–De tant plorar.
Morta de fred, somniava en trets i en telèfons despenjats. Txaikovsky, compadit, li va dedicar unes notes i Netrebko una carta d’amor.
Un dia, Oneguin es caiguĂ© i es trencĂ . Desesperat, cridĂ Tatiana demanant-li auxili. Ella no el sentĂ. S’havia canviat de nĂşmero. Ara tĂ© un mòbil romĂ ntic nou.
Dedicat al traductor d’Oneguin de Puixkin, Xavier Roca-Ferrer.
