Cels canviants

En el llibre de poemes de Núria Perpinyà, Cels canviants, es teatralitza la seva filosofia perspectivista d’una manera “celestial”. Dos personatges viuen una apassionada història d’amor. Els poemes dialogats giren i canvien, il·luminats pel firmament de Barcelona que va transformant-se com ells. L’evolució de la parella corre en paral·lel a les variacions del cel: boires, tempestes, cels rasos, nocturns… Qui sap, potser són els núvols qui els enamoren tant o més que les persones…

Una poesia dialogada

Cels canviants s’emmarca en la tradició de poemes d’amor dialogats, que tot i ser molt il·lustre ha estat poc conreada. Al Càntic dels Càntics tenim els poemes que s’adrecen els enamorats Salomó i la reina de Saba. Retrobem la sensualitat del Pròxim Orient en el poeta persa Hafiz del segle XIV autor de diàlegs amorosos entre Suleika i Hatem (que vol dir poeta). Tant la reina de Saba (o Sulamita) com Suleika escriuen versos i els envien als seus estimats. Són dones que parlen en primera persona del seu desig, de manera tendra i activa tal com fan ells. Aquesta actitud és molt insòlita en la poesia occidental tradicional on l’estimada és el subjecte passiu de l’amor i no el subjecte actiu. Caldria anar fins a l’escriptora japonesa medieval Murasaki Shikubu per trobar exemples lírics similars on els enamorats es parlen d’igual a igual. En canvi, al llarg dels segles la lírica europea ha funcionat d’una altra manera. La dona és una estimada a l’ombra, un tu, un interlocutor que només escolta; no és una amant amb pensaments propis que actua pels seu compte. Excepcions de banda (Sor Juana Inés de la Cruz, Safo…), sempre calla. Escolta la veu de l’home però resta en silenci. La història de la lírica amorosa occidental és masculina i monologada, mentre que la poesia dels Cels canviants és dialogada i recíproca. La seva atmosfera és propera als duets musicales com el “Pur ti miro” de Monteverdi. No endebades, el subtítol del llibre és: Recitatiu a dues veus.

Una poesia teatral

Aquest component dialèctic de la poesia de Perpinyà va lligat a la seva teatralitat. No endebades, el seu llibre fou dut a l’escenari dins el festival Barcelona Poesia. L’estrena de Cels canviants fou a la Sala Beckett el dia 10 de maig del 2023 a càrrec de la companyia Nurosfera dirigida per Òscar Sánchez  i interpretada per Núria Casado i Pep Planas.

Les fotografies dels poemes

L’origen de l’obra fou fotogràfic. L’escriptura de Perpinyà arrenca de la contemplació dels núvols. Aquesta galeria d’imatges il·lustra cadascun dels poemes del llibre. Les fotografies foren fetes per la mateixa autora li serviren de font d’inspiració. No es tracta d’unes il·lustracions decoratives sinó d’un experiment poètic i visual. Totes estan preses des del mateix lloc tant en sentit est (mirant a mar) com en sentit oest (de cara a muntanya). L’espai és fix però el temps (cronològic i atmosfèric) varia dràsticament. El resultat és una oda al firmament de Barcelona que va des del Mediterrani fins al Tibidado i un cant a les modulacions de la bellesa.

El perspectivisme de Monet

En aquest llibre retrobem la filosofia perspectivista de Núria Perpinyà des d’un altre biaix. A Mistana, els personatges posseeixen actituds dispars respecte a la boira i a la societat opressora que els envolta. A Una casa per compondre, el mostrari d’habitatges i de ciutadans no pot ser més gran. A Els privilegiats no es posen d’acord en el valor de l’art. A Els Cal·lígrafs, els professors discrepen sobre l’educació. A Més que una màquina, sobre diferents maneres de pensar. I, entre altres, a Les criptes de la crítica, l’assagista Perpinyà simula vint interpretacions diferents de l’Odissea.

Cels canviants ret homenatge a les catedrals de Rouen de Monet. Entre 1892 i 1894, el pintor féu més de trenta versions de l’església variant-ne la il·luminació i el color. Els poemes i les fotografies de Perpinyà també plasmen unacosa que es transforma amb el temps, anomenada amor i parella. Els dies, els núvols i les emocions canvien sota un firmament ple de presagis.

Perpinyà ha tractat de copsar els quadres que fa la natura per atzar. Tot i els estils recurrents, no es pot preveure com serà l’escena següent. El cel es mou per impulsos diferents dels nostres. El firmament no sent res, però crea estètiques majúscules. Mentre que els homes senten molt però n’obtenen un art menor comparat amb el còsmic. ¿Qui fa els núvols? El vent? El vapor? Déu? La casualitat? ¿O són ells qui, sense voler, es fan bells a si mateixos?

Poesia amorosa d’influència catalano-provençal

Les fonts de la poesia de Perpinyà són sobretot els trobadors i els escriptors catalans medievals. Els versos perpinyanencs es nodreixen de la seva sonoritat. En els seus poemes apareixen versos de Bernat de Ventadorn, Arnaut Daniel, Marcabrú, Llull o Àusias March, incloses reflexions amoroses del Curial e Güelfa. L’amor medieval subratlla la constància d’aquest sentiment al llarg de la literatura i els ancestres catalans i occitans de la poesia de Perpinyà.

Poesia d’exaltació de la natura

En la seva novel·la Al vertigen, Perpinya mostra de manera vehement el seu amor per la natura. A els Cels canviants retrobem el romanticisme que l’impregnava. En aquella ocasió l’adoració era cap a les muntanyes; en aquesta, cap al cel. Ambdós fenòmens tenen en comú l’elevació i la llibertat que tant embriagava els artistes del divuit i del dinou. L’autora comparteix el panteisme romàntic envers la creació divina d’Emerson i Whitman.  

La poeta ens invita a contemplar la bellesa i la grandiositat del firmament; a deixar de mirar el mòbil capcots (com ens aconsella a I, de sobte, el paradís) i alçar el cap.

Compra Cels canviants