1. Una novel.la aforística amb 4000 veus

    18:35 by Nuria

          .

    Hi ha projectes d’Intel·ligència Artificial que combinen fragments musicals o literaris de manera matemàtica per crear una enginyeria estètica nova. Imaginin que una escriptora fa aquest joc i refina els encaixos. Tot i que l’esperit combinatori seria comú, el resultat de l’escriptora seria més humà, humil i literari. Aquest és el cas que ens ocupa. L’estrena d’un experiment literari organitzat online.

    L’obra de teatre El vici i la seva germana, la novel.la I, de sobte, el paradís, no usen els tuits de manera decorativa. Els que apareixen marcats en algunes pàgines són les puntes dels icebergs. Jo només he escrit un 30% del llibre. El 70% restant l’han escrit prop de quatre mil persones. Unificar quatre mil veus i construir personatges a partir de simples ratlles llençades a internet no és cosa d’un dia. Em vaig proposar, a més, harmonitzar-ho de tal manera que no es notés i es pogués seguir el fil narratiu sense entrebancs.

    El vici i el Paradís formen part de l’escola de les obres recosides, en la que s’inclou Don Quijote. Moltes de les seves frases són octosíl·labs i endecasíl.labs que Cervantes anà cosint i intercalant en la seva prosa. Seguint el seu model, no voldria pas que els meus jocs literaris fecin malbé la lectura innocent ni les aventures que s’hi relaten. En mantenir intrigues em situo un pas enrere de la valentia dels autors que les han eliminat com l’Eco de L’illa del dia d’abans, Sarah Kane o Caryl Churchill. Ara bé, ¿quin historiador gosaria dir que les seves obres —tot i ser una mica rares— són un fracàs quan són excel·lents, avantguardistes i comprensibles? Hi ha vida més enllà dels models decimonònics.

    El meu al.licient per escriure aquests darrers llibres era fer art amb les noves tecnologies de comunicació. Un art diferent, online, atzarós i col·lectiu. El vici i I, de sobte, el paradís són una arquitectura literària construïda gràcies a milers d’usuaris de Twitter que han col·laborat inconscientment en aquest experiment creatiu realitzat a les xarxes socials entre els anys 2013 i 2017.

    Atès que internet és una terra comuna global, vaig considerar que, per expressar el seu món planetari, li seria adient una mena d’escriptura col·lectiva. Les ressonàncies de tantes veus d’internautes del Paradís evoquen els poemes anònims de múltiples procedències que s’entrellacen a l’Odissea, una obra a la qual he dedicat un dels meus assaigs. “Rapsode” homèric en grec vol dir ‘sargidor de cants’.

    Més enllà de l’enginyeria formal del Paradís, la resta és literatura: drames als racons i sofàs on s’arrauleixen els personatges autodestructius. Per compensar la depressió vaig incloure l’humor del Fusquero, un doble del madrileny impertinent de Potocki del segle XVIII. Els lectors podran riure, excitar-se amb les masturbacions virtuals, identificar-se amb els seus hàbits irreprimibles i plorar per l`àngela enverinada per l’oïda. L’espectre hamletià i de l’enemiga del poble d’Ibsen s’escolen entre les pàgines. Malgrat que la GEC assegura que sóc una escriptora de ciència-ficció —cosa increïble—, els puc assegurar que el Paradís no és una obra de SF. Els personatges estan inspirats en persones reals. I l’internet on viuen existeix entre nosaltres. Ja que m’havia proposat fer una obra popular, els capítols estan ordenats segons una trama policíaca inversa. Els interrogatoris (psiquiàtrics) precedeixen el cadàver en lloc de fer-ho després. Continuant amb el gènere a l’inrevès, el desenllaç en lloc de resoldre l’enigma, en proposa un: una doble realitat temporal de dimensions físiques impossibles amb el que t’hi has de trencar una mica el cap. Confio que el Lego que he construït amb milers de peces els diverteixi. Només cal el motor de la seva telepatia perquè corri per la seva imaginació.


  2. Els llibres que m’han fet com sóc

    22:10 by Nuria

     

     

    PROUST em dóna a conèixer el Perspectivisme i la Música de la Prosa

    À la recherche du temps perdu fou la primera obra d’envergadura que vaig llegir a fons. Va ser durant l’estiu abans d’entrar a la Universitat. Per estar-hi al nivell, feia un any que em preparava a consciència estudiant de valent. La llista d’obres mestres era tan llarga! Però quina delícia tan gran… Amb Proust, vaig adonar-me que podia córrer maratons, que em sentia al cel llegint mesos i que no me’n cansava. També vaig gaudir del plaer de llegir en altres llengües. Parlant i llegint en francès entrava en una altra dimensió de mi i del món.

    (more…)


  3. La pèssima pinacoteca del Premio Cervantes

    09:46 by Nuria

    ¿Ha sabut copsar el pintor l’estil del retratat? ¿Es nota que és un escriptor? Malauradament, no. La major part dels quadres dels premis Cervantes són simples retrats físics o, pitjor encara, retrats mals pintats sense domini de l’ofici.

       (more…)


  4. La lluna furera de Tristany i Isolda

    20:24 by Nuria

     

     

     

    El Tristany i Isolda (1865 / 2011) de la Fura dels Baus, reestrenat al Liceu de Barcelona el 2017, no té res a veure amb el trepidant Don Quixot a Barcelona (1999 / 2000) de Turina dirigit també per La Fura. El tempo és totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes múltiples i esbojarrats. Àlex Ollé, amb gran respecte i elegància, deixa en un segon pla les divertides extravagàncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romàntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena és lent i grandiós, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passió d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’Iréne Theorin… (more…)


  5. Un nou capítol de la senyora Kesler lluitant amb un gratacel

    14:45 by Nuria

     

    Max chicago edificis

    Olivio Dare

    Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen

     

    Te n’oblides que són allà, gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi són, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes després d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuïn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estàs lluny, moren mentalment. Tanmateix, així com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.

    (more…)


  6. Xavier Macià, despullat entre els arbres

    16:41 by Nuria

    tree procession Mcginley.jph

    ©Ryan McGinley

    Obre les mans, premi de poesia Ausiàs March 2015, és un llibre on Xavier Macià ens parla despullat. La seva nuesa simbolitza la sinceritat i la renúncia als artificis però també el desempar. Al llarg del llibre, el poeta recorre la via purgativa, il.luminativa i unitiva però el que troba al final no és la unió mística amb Déu sinó la comunió amb la seva espècie. No puja, sinó que baixa. Tot i que, paradoxament, Xavier Macià com més es rebaixa, més s’eleva com a home i com a poeta.

    La lectura èrotica del despullament també hi és present. Al cap i a la fi, Eros i el dimoni inesperats tenen bona part de la culpa de l’existència d’aquest llibre. (more…)


  7. Contra el Kindle

    10:56 by Nuria

     

    Kindle_Graphite1

    No vull plorar pels llibres perquè encara són vius com tots nosaltres. Al segle XIX es temé que els diaris els liquidarien. Cosa que no succeí. O que ho farien els fonògrafs amb llibres sonors; com sabem, però, els audiollibres no han triomfat sobre les impressions de paper. Així que cantaré les excel.lències dels llibres. I declararé la guerra als e-books, començant pel Kindle. Afegiré a les raons comercials que acostumen a esgrimir-se, les estilístiques, ideològiques i epistemològiques. (more…)


  8. L’Apparatgeist o l’addicció al mòbil

    15:41 by Nuria

    Bansky

     

    No enganxa el què o el qui, sinó la rutina de mirar, de prémer un botó, d’obrir finestres, de consultar les notificacions. Internet omple els temps “buits”, com ho fa el vici de fumar, fins que aviat exigeix el seu propi temps i que se li dediqui molta atenció. El costum de fumar tabac no aporta res, fins i tot ens fa mal, com en fa malbaratar la nostra vida online navegant per distreure’ns; tanmateix, la rutina d’entrar als webs, de mirar links cada mitja hora, abans d’anar a dormir, només despertar-se, al metro, s’imposa com un costum que s’arrela ràpidament. Som més esclaus de l’artilugi que de la xarxa. (more…)


  9. Mobile lovers: Tatiana i Oneguin reloaded

    18:15 by Nuria

    Hi havia una vegada dos mòbils enamorats. Oneguin era un heroi modern: immoral, egoista, somniador, insatisfet, mandrós, excèntric, trist, perillós, encantador, sec i arrogant.

    (more…)


  10. Deconstrucció amorosa d’una llegenda

    08:37 by Nuria

    Saint_George_and_the_Dragon_by_Paolo_Uccello_(Paris)_01

    Ucello: Sant Jordi i el Drac (1470)

     

    ¿Què hi tinc a veure amb matar animals i aixafar pagans? Sóc la capa sobreposada que hi és i no hi és.

    La capa inestable s’envola i mou la llegenda. Els fulls mal ensivellats s’enlairen.

    El cavall s’encabrita contra els ídols. Les potes renillen de força.

    Ni sóc santa ni militar. Ni prego ni mato. Només sóc un altre Uccello exhumant la vella història.

    Quan sant Jordi era un superheroi, les nenes no llegíem Batman. Vinc de la postguerra: voler fer d’amazona era picar massa alt. (more…)


Publicacions

Etiquetes