Her & Him

18/03/2014 by Nuria

HER

Her (2014) copsa el despertar del segle XXI. No puc imaginar cap parella virtual millor que la de Her & Him. El protagonista es guanya la vida fent de Cyrano, escrivint cartes per a d’altres. L’ordinador simula que s’escriuen a mà. Theodore (interpretat per un Joaquin Phoenix encisador) empra paraules buides però “touching” per a unir persones reals. En la seva vida privada, sent frases que l’uneixen a un ens intocable. L’amor és lingüístic, imaginat, irreal. El virtual intangible.

L’escriptor de cartes professional, Theodore, estima un robot d’emocions programades, tan intel.ligent que pot imitar sentiments humans. Tot i tenir un nom sensual (Samantha), el sistema operatori (O.S.) no Ă©s ningĂş. SĂłn peces cibernètiques, el mirall ampliat de Theodore. La imatge de si mateix reflectida al vidre del metro. Her extrema un axioma verĂ­dic: que l’amor Ă©s suggestiĂł. Ens enamorem d’imatges creades per nosaltres. ¡Com es desespera quan creu que ha perdut la connexiĂł amb el seu O.S! Quin drama quan s’assabenta que O.S. estĂ  enamorada de 641 usuaris mĂ©s… No Ă©s nomĂ©s gelosia, Ă©s admetre que les paraules de l’altre eren falses, que el robot te les deia a tu i a molts mĂ©s. Admetem que algĂş pot estimar a dues o tres persones, i amb totes tres ser sincer, però amb 641!

Her no parla nomĂ©s de l’èxtasi i el dolor. Si recreĂ©s nomĂ©s això, no retrataria tan bĂ© el segle XXI. Her combina una història d’amor amb la solitud davant la pantalla. El virtual guanya el real. I el mòbil, els amics. La mĂ quina O.S. no Ă©s infernal com l’Olympia de Hoffmann o com alguns ciborgs, sinĂł desitjable. La por de Samuel Butler a Erewhon (1872) a unes mĂ quines deshumanitzadores que podrien esclavitzar-nos ha estat substituĂŻda per una libido malaltissa. Com explico a MĂ©s que una mĂ quina, quan un home s’enamora d’una “machine dĂ©sirante” (un ordinador, una moto, un cotxe…), li provoca un plaer i una dependència com amb una dona, per la qual cosa ja no n’hi cal cap. Samantha la mĂ quina representa la dona ideal: amiga, secretĂ ria llesta i eficient; fantasia sexual, divertida; obedient i disponible les 24 hores del dia. NomĂ©s tĂ© un problema: que no la tĂ© en exclusiva. Ella Ă©s igual d’encantadora amb 641 usuaris mĂ©s: “I’m yours and I’m not yours”

El millor company de Theodore és ell mateix. El mòbil és el seu mirall, un amic fidel que simula converses que, en realitat, són monòlegs. Interactuar amb un gos o un ordinador és més fàcil que amb una persona. Si et relaciones millor amb infrahumans que amb humans, tens un problema. Llevat de la veïna (una altra com ell), Theodore no estima ningú. Les sis relacions amb dones del film són un fracàs. Com no hem de sentir-ne llàstima? És un home solitari que com més intereactui amb màquines, més asocial serà. Al pòster del film, Theodore té una expressió trista vàlida per a l’inici i el final de la trama. Una mirada perduda mirant la pantalla. Un hikikomori no surt. Theodore surt amb un fantasma. Spike Jonze l’encerta defugint l’arquetip japonès claustrofòbic. Dur la núvia-màquina a la platja i a un picnic expressa un desvari pitjor. La follia esdevé normal. La magnitud de l’anomalia és admesa socialment. Pel director Spike Jonze, l’addicció virtual és un transtorn de la conducta amb falses recompenses. Confiem que continuï essent una distopia. Només li faig un retret: la veu d’O.S. havia de ser d’una desconeguda. Fa nosa identificar-la amb una actriu, ni que sigui la Scarlett Johansson. Theodore i O.S. són un amor impossible entre un cap i uns cables. Com no hi ha cos, no es poden tocar. Un amor platònic amb desig insatisfet dels que fan plorar.

El mĂ©s impactant cinematogrĂ ficament de Her Ă©s la presència constant dels gratacels i de molta gent que camina i parla sola. Els homes d’aquest futur proper interactuen mentalment. Ni tan sols teclegen: es comuniquen amb la veu, la part mĂ©s immaterial del nostre Ă©sser. Una falta de contacte que Ă©s part del drama de Theodore i de tants altres que es relacionen entre si de lluny. La distĂ ncia Ă©s controlable i neta com els seus apartaments, avingudes i oficines. La fotografia d’exteriors insisteix en la pulcritud de l’acer fred. Aparentment Ă©s un mĂłn feliç, ric i ordenat. Interiorment, hom estĂ  trist com subratlla la melangiosa banda sonora d’Arcade Fire. Les converses entre Theodore i Samantha (l’home i la mĂ quina) sĂłn quotidianes, i aparentment normals quan, intrĂ­nsecament, sĂłn molt rares. Viuen en un mĂłn on les aparences polides i agradables compten molt. L’ascensor estĂ  decorat amb ombres xineses d’arbres. El videojoc inunda el pis del protagonista.

Un leitmotiv del guió és “Tell me” (un altre “insane”);  ho repeteixen més de vint cops. L’enamorat vol saber de l’altre. Explica’m, conta’m coses de tu. El leitmotiv visual del film, reprès una i una altra vegada, és el botó de l’orella. L’audífon dels sords connecta amb el món; el que du Theodore per comunicar-se amb el seu ordinador, l’hi desconnecta. Don’t do it.

 


No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 × 2 =

Publicacions

Etiquetes