El primer que sobta és que els actors no parlen amb accent argentí. L’últim, que no ha estat una obra tan moderna com t’esperaves. I que no has rigut. Anem al teatre, a una cita, amb prejudicis, preveient el que pot ocórrer. La frustració d’expectatives acostuma a ser bona. La realitat, l’altre, és capaç de sorprendre’t i sortir-se del guió que li havies escrit mentalment. En Tolcachir ha tornat a fer-ho, perquè Emília és molt diferent d’El tercer cos i de L’omissió de la família Coleman. Malgrat que romanen les tensions dins un grup tancat, s’ha acabat la comèdia i l’humor àcid. Emília és una tragèdia in crescendo a la manera grega. És una obra clàssica, sí. I això en teatre, i més en Tolcachir, sorprèn. És un gest de gosadia, com els pintors que tornen al realisme després de l’abstracció. No sé perquè al teatre i a les arts plàstiques els demanem tanta originalitat. Molt més que a una novel.la o a la poesia. No diré pas que és un pas enrere perquè jo mateixa a Al vertigen l’he fet.  Significa recuperar el seny (ni que sigui formal) en obres que temàticament n’estan molt mancades. Tant en el cas de Tolcachir com en el meu,  la crispació i la bogeria és tan gran, que no cal vestir de bojos els personatges, ni que parlin com si ho fossin a la manera d’Arrabal o Ionesco. No són estrafolaris, sinó simples ciutadans que enfolleixen o degeneren.

(more…)