Her & Him

Her (2014) copsa el despertar del segle XXI. No puc imaginar cap parella virtual millor que la de Her & Him. El protagonista es guanya la vida fent de Cyrano, escrivint cartes per a d’altres. L’ordinador simula que s’escriuen a mà. Theodore (interpretat per un Joaquin Phoenix encisador) empra paraules buides però “touching” per a unir persones reals. En la seva vida privada, sent frases que l’uneixen a un ens intocable. L’amor és lingüístic, imaginat, irreal. El virtual intangible.

L’escriptor de cartes professional, Theodore, estima un robot d’emocions programades, tan intel.ligent que pot imitar sentiments humans. Tot i tenir un nom sensual (Samantha), el sistema operatori (O.S.) no és ningú. Són peces cibernètiques, el mirall ampliat de Theodore. La imatge de si mateix reflectida al vidre del metro. Her extrema un axioma verídic: que l’amor és suggestió. Ens enamorem d’imatges creades per nosaltres. ¡Com es desespera quan creu que ha perdut la connexió amb el seu O.S! Quin drama quan s’assabenta que O.S. està enamorada de 641 usuaris més… No és només gelosia, és admetre que les paraules de l’altre eren falses, que el robot te les deia a tu i a molts més. Admetem que algú pot estimar a dues o tres persones, i amb totes tres ser sincer, però amb 641!

Her no parla només de l’èxtasi i el dolor. Si recreés només això, no retrataria tan bé el segle XXI. Her combina una història d’amor amb la solitud davant la pantalla. El virtual guanya el real. I el mòbil, els amics. La màquina O.S. no és infernal com l’Olympia de Hoffmann o com alguns ciborgs, sinó desitjable. La por de Samuel Butler a Erewhon (1872) a unes màquines deshumanitzadores que podrien esclavitzar-nos ha estat substituïda per una libido malaltissa. Com explico a Més que una màquina, quan un home s’enamora d’una “machine désirante” (un ordinador, una moto, un cotxe…), li provoca un plaer i una dependència com amb una dona, per la qual cosa ja no n’hi cal cap. Samantha la màquina representa la dona ideal: amiga, secretària llesta i eficient; fantasia sexual, divertida; obedient i disponible les 24 hores del dia. Només té un problema: que no la té en exclusiva. Ella és igual d’encantadora amb 641 usuaris més: “I’m yours and I’m not yours”

El millor company de Theodore és ell mateix. El mòbil és el seu mirall, un amic fidel que simula converses que, en realitat, són monòlegs. Interactuar amb un gos o un ordinador és més fàcil que amb una persona. Si et relaciones millor amb infrahumans que amb humans, tens un problema. Llevat de la veïna (una altra com ell), Theodore no estima ningú. Les sis relacions amb dones del film són un fracàs. Com no hem de sentir-ne llàstima? És un home solitari que com més intereactui amb màquines, més asocial serà. Al pòster del film, Theodore té una expressió trista vàlida per a l’inici i el final de la trama. Una mirada perduda mirant la pantalla. Un hikikomori no surt. Theodore surt amb un fantasma. Spike Jonze l’encerta defugint l’arquetip japonès claustrofòbic. Dur la núvia-màquina a la platja i a un picnic expressa un desvari pitjor. La follia esdevé normal. La magnitud de l’anomalia és admesa socialment. Pel director Spike Jonze, l’addicció virtual és un transtorn de la conducta amb falses recompenses. Confiem que continuï essent una distopia. Només li faig un retret: la veu d’O.S. havia de ser d’una desconeguda. Fa nosa identificar-la amb una actriu, ni que sigui la Scarlett Johansson. Theodore i O.S. són un amor impossible entre un cap i uns cables. Com no hi ha cos, no es poden tocar. Un amor platònic amb desig insatisfet dels que fan plorar.

El més impactant cinematogràficament de Her és la presència constant dels gratacels i de molta gent que camina i parla sola. Els homes d’aquest futur proper interactuen mentalment. Ni tan sols teclegen: es comuniquen amb la veu, la part més immaterial del nostre ésser. Una falta de contacte que és part del drama de Theodore i de tants altres que es relacionen entre si de lluny. La distància és controlable i neta com els seus apartaments, avingudes i oficines. La fotografia d’exteriors insisteix en la pulcritud de l’acer fred. Aparentment és un món feliç, ric i ordenat. Interiorment, hom està trist com subratlla la melangiosa banda sonora d’Arcade Fire. Les converses entre Theodore i Samantha (l’home i la màquina) són quotidianes, i aparentment normals quan, intrínsecament, són molt rares. Viuen en un món on les aparences polides i agradables compten molt. L’ascensor està decorat amb ombres xineses d’arbres. El videojoc inunda el pis del protagonista.

Un leitmotiv del guió és “Tell me” (un altre “insane”);  ho repeteixen més de vint cops. L’enamorat vol saber de l’altre. Explica’m, conta’m coses de tu. El leitmotiv visual del film, reprès una i una altra vegada, és el botó de l’orella. L’audífon dels sords connecta amb el món; el que du Theodore per comunicar-se amb el seu ordinador, l’hi desconnecta. Don’t do it.