Els Tammarians és una carena muntanyosa composta de valls, puigs i muntanyes que tot i ser intangible està localitzada en un lloc remot dels Pirineus. El seu aïllament, la seva riquesa biològica i la seva bellesa són paradisíaques. Els animals i les persones hi conviuen en el seu locus amoenus amb harmonia esguardats per rocs i muntanyes. Els pics de tres mil i quatres mil metres enalteixen el parc nacional. La zona protegida són cent quilòmètres d’extensió molt admirats per les seves catarates, pel seu marbre verd-i-negre i per les seves curioses formacions volcàniques.
Al vertigen, a part de ser una novel.la d’amor, és una oda a la vida retirada. Perpinyà s’uneix als autors que ens inviten a fugir del “mundanal ruido” de la ciutat i de les intrigues polítiques. Des d’Horaci, Sant Agustí, Luis de León, Antonio de Guevara, Petrarca, Rousseau, Senancour, Verdaguer, Nietzsche, Thoreau o Wang Wei, fins a l’ideal del Shangri-La de Lost horizon (1933) de James Hilton, la mítica pel.lícula de Franz Capra, ambientada insòlitament a l’Himàlaia.
Antonio de Guevara, Menosprecio de corte y alabanza de aldea (1539)
Propuse muchas vezes de salirme de la corte y luego a la hora me arrepentía; proponía de estarme en casa y luego apostatava; proponía de no ir a palacio y luego iba otro día; proponía de no hablar en vacante y luego la pedía; proponía de más no me enojar y luego me apassionava; capitulava comigo de estudiar y luego me cansava. (…) Quédate adiós, mundo, pues que en tu casa a ninguno veo contento.
Nietzsche: Invitació al retir (Així parlà Zaratustra, 1885)
Tot el que és gran es desenvolupa lluny de la plaça pública i de la glòria; lluny de la plaça pública i de la glòria han viscut sempre els inventors dels nous valors. Fuig, amic meu. Refugia’t a la solitud! Et veig perseguit per mosques verinoses! Fuig on bufen vents forts i durs!
Alfred Sisley: Allée de châtaigniers (1865)
El darrer lloc habitat de la vall és Freixe, un poble medieval de pedra on hi viuen quatre-centes persones. Des d’allí surt un cremallera que travessa el bosc i puja fins a 2.380 metres. El tren atansa els excursionistes al cor dels massís, brindant-los l’accès a les renomades catarates i a tots els racons dels Tammarians. Vint metres més amunt del final de la via, en una esplanada majestuosa hi ha el refugi Quesler: Et in Arcadia ego.
El refugi Quesler
El refugi Quesler, situat a 2.400 metres, és el centre d’acció d’Al vertigen. Allí trobem els nostres protagonistes: Vinyot, el guarda en cap, un muntanyenc experimentat que voreja la seixantena. Els seus joves ajudants: René Ceverní (que fa de narrador) i Jurdi Salma, el més atrevit. La bella i enigmàtica guia Irena Besikova, i els excursionistes que hi fan estades, començant per l’entusiasta arquitecte Eduard Tarreny.
La professió d’Eduard i el nom del refugi enllacen aquest llibre amb un altre de l’autora, Una casa per compondre: La protagonista s’anomenava Olívia Kesler, la pianista que buscava un espai inspirador i que, qui sap, potser va trobar-lo en aquest pintoresc refugi al mig d’una natura esbalaïdora. En escriure Al vertigen, la memòria d’un personatge tan civilitzat i artístic com la senyora Kesler introdueix en Perpinyà una inquietud subliminal que li fa preguntar-se on pertany: ¿a la cultura artística de la Kesler o al beatus ille de la natura del Quesler?