Literatura i alpinisme

Gaston Rebuffat

Entre d’altres motius, Núria Perpinyà es decideix a escriure l’Al vertigen quan s’adona que no hi ha bones novel.les de muntanya. Per a un creador descobrir un món nou, encara inefable, és un repte. Perpinyà es proposa caminar per carenes verbals desconegudes, transformar un gènere menor (el costumisme muntanyenc) en alta literatura i conèixer l’essència de l’ideal alpinístic. Considera que la ficció, a diferència de la pintura, encara no ha expressat prou bé la bellesa i l’atracció de la muntanya.

Quan els alpinistes escriuen les seves ascensions acostumen a ser avorrits. Les seves experiències són fora del comú però a la literatura encara no hi tenen el seu lloc d’honor. Confiem que Al vertigen ho hagi aconseguit.

Els relats dels escaladors i himalaistes són pobres. Admetem-ho: uns saben escriure i d’altres escalar. Ells fan: Pujo, baixo, corono, hi ha una tempesta, moments molts crítics, els superem, un es mort, hem de tirar endavant, hi tornem. I així quasi sempre, sense distincions de cims, paisatges o sentiments. No obstant això, hi ha excepcions. Els que millor expressen les odissees muntanyeres són Reinhold Messner, Jon Krakauer, Joe Simpson, Greg Mortenson o Martínez Pisón. També Maurice Herzog, que narrà la primera dramàtica ascensió a un vuit mil a Annapurna. El libre arrasà amb onze milions de còpies. Les novel.les de muntanya són escasses i la majoria ruralistes. O a l’altre extrem, busquen una imatge espiritual dels pics. Entre les més versemblants, destaquen les de Frison-Roche, un escriptor dels anys quaranta que continua essent un best-seller. Dins la literatura catalana, els pics muntanyencs més alts i poètics corresponen a Verdaguer i a Perejaume.

Wanda Rutkiewicz

Poesia, romanticisme i alpinisme: Individualisme i idealisme

Abans els artistes eren tractats com genis, avui ho són els semidéus de l’esport. L’Olimp dels escriptors i el Parnàs dels poetes estan passats de moda. Qui els ha substituït és el pòdium. Que s’hi estiguin escolant esportistes grollers no desdibuixa el procés. Els himalaistes es juguen la vida per arribar al més amunt duent a la pràctica la profecia d’un que volia arribar al sol. Els alpinistes i els poetes compartim una incompresió similar per la raresa i gratuïtat del nostre ofici. Uns fan coses estranyes; els altres les diuen. No som gent assenyada. ¿Per què serveix un poema? ¿Per què serveix ascendir a un cim? Defensem la solitud sobremanera. Somniem amb proeses sense valor. La nostra adoració de la natura passa de mida. Els escaladors som una reencarnació d’aquells romàntics que, si més no sobre el paper, s’apartaven de les comoditats de la civilització i erraven per paratges deshabitats. Les paraules dels uns es transformen en les cames dels altres. El drama és morir massa jove per haver apostat massa fort. Ho sacrifiquem tot pel nostre ideal. Cal vèncer o morir. Preferim uns mesos apassionats a una llarga vida monòtona. La felicitat efímera i sublim. El vitalisme impacient de la joventut. L’escalada és llibertat. Som persones que no volem créixer. No ens adaptem al treball ni a la vida rutinària. Per Nadal o per Cap d’Any, enlloc de celebrar-ho en família i amb molta gent, fem hivernals en solitari o amb algun amic molt íntim. Sentir-se déus, ni que sigui uns instants, ho rescabala tot. La bella himalaista Alison Hargreaves i el seu home afirmaven que preferien viure un dia com a tigres que no pas cent anys anys com a corders. Fidel a si mateixa, la Hargreaves va conquerir la cara nord de l’Everest sense oxígen i víctima del seu ideal morí en una tempesta al K2 als 32 anys.

August Leu. A cheerful encounter on an alpine lake (1862)

Al segle XIX, els homes s’enamoren de les muntanyes

Núria Perpinyà coneix bé el segle XIX. Va tenir molt presents les seves pintures de paisatges a l’hora d’escriure la novel.la. Els homes no es van fixar en les muntanyes fins fa cent anys. Feia segles que les tenien a la vora, però no les veien. Fins que, de sobte, al XIX els més agosarats les descobreixen i se n’enamoren. Uns eren aventurers, amb el desig de conquerir terres ignotes; d’altres, naturalistes trescant per les serres per conèixer les formacions de les roques i recollir rareses botàniques. La muntanya esdevé magnètica i sublim. Una força de la natura poderosa al límit entre l’èxtasi i el desastre.

La passió per les muntanyes és moderna. Abans del romanticisme, una muntanya era un lloc odiós i inhumà associat amb el fred, la desgràcia i la incomoditat. Estèticament, també eren desagradables. “La natura ha escombrat totes les inmundícies de la terra cap als Alps, a la fi de formar i netejar la plana de Llombardia”, deia Evelyn al 1646. I Adison al 1701 reblava: “Els Alps formen les mes irregulars i lamentables escenes que hi ha al món.”

Al XIX, l’apreciació canvia radicalment. L’aristocràcia i la burgesia pugen a estiuejar als balnearis. Els cartògrafs, geògrafs, botànics, pintors, metges i enginyers practiquen l’alpinisme pel bé del seu ofici. D’altres hi busquen emocions fortes. Les muntanyes encara no són belles, com dirà Whymper al 1865, però ja són grandioses i sublims. Al llarg del XIX aniran caient els principals pics dels Alps. Les ascensions a l’Himàlaia s’inicien al segle XX.

La lectura alpinística d’Al vertigen no serà tan dura!

Fragments d’Al vertigen on l’escalada esdevé una metàfora de l’amor

Si vols anar de cordada amb mi, hi haurà perills. Ens tocaran preses inestables que ens trairan si hi confiem massa. Al màxim que podem aspirar és a petites cornises on tot just hi caben els dits.

El preu de l’alpinsme és més alt que cap pic. ¿Per què vols jugar-te-la?

L’únic que et puc oferir és un cim on el buit t’envolta pels quatre costats, replans minúsculs que es trenquen brutalment sobre un esbalç. L’escalada t’espera amb passos molt dolents, amb frustracions.

Si no podem passar, o girem cua o ens atrevim. Impuls, doblegar les cames, superar la por i saltar. Cal ser molt valent i molt prudent.

Jo no sóc ni una cosa ni l’altra.

S’ha de resistir la temptació d’anar per vies massa fàcils, còmodes, sense mèrit, plenes de gent. I per les massa díficils: no som genis per estar sempre al màxim.

No s’ha de romandre a l’ombra. Ni on toca el sol. El temps canvia de sobte. El plaer imprudent es paga.

L’escalada és un vertigen que no s’acaba. Es comença amb un balcó aeri. Es continua penjats en bivacs de llargues nits. S’acaba suspesos al buit a 7000 metres. Amb el vent de la mort rondant com una harpia.

Com més amunt, més difícil. Sovint no hi ha marxa enrere. No es pot desgrimpar per on s’ha pujat. Et trobes dalt, sola, i has de buscar un camí de baixada desconegut, arriscat.

Si no estàs segur de la tornada, no endeguis res. El cim és una il.lusió efímera on no podem quedar-nos. El fred del cim no ens deixa. I les cases còmodes tampoc.