Author Archive

  1. Un mecanoscrit poc pedroliĂ 

    maig 14, 2025 by Nuria

     

     

     

    Al pedroliĂ  Xavier Garcia, in memoriam

     

     

    El descobriment del primer origen del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo demostra allò que intuïtivament molts ja havien detectat: que és el llibre menys pedrolià de tots; que no sembla seu tot i que ho sigui.

    En l’article d’Els Marges que ha aparegut al febrer del 2025 amb uns mesos de retard, s’explica en detall les semblances entre l’obra de Pedrolo i la novel·la juvenil de Monique Peyrouton de Ladebat, Le village aux jeux fermĂ©s, que un traductor misteriĂłs, possiblement el mateix Pedrolo, traduĂ­ al castellĂ  als anys seixanta amb el tĂ­tol d’El pueblo olvidado. El llibre de Ladebat fou efectivament oblidat, per bĂ© que, abans, servĂ­ d’inspiraciĂł a la famosa obra de Pedrolo. Com ell deia en la citaciĂł que encapçala La creaciĂł de la realitat, punt i seguit: “És condiciĂł singular de l’home que hagi de tenir amagat allò que li caldria declarar”. Anem a desxifrar la seva enigmĂ tica confessiĂł. El ressò que ha tingut el sorprenent descobriment de la font oculta del Mecanoscrit del segon origen confirma el que sospitĂ vem. Que el Mecanoscrit no encaixa amb la resta.

    Sí que hi ha una mica de ciència-ficció, però és poquíssima; només al començament i prou. Res a veure amb els seus contes de jocs temporals o els seus extraterrestres com el magnífic i flexible Urn.

    No hi trobem cap intriga políciaca, cosa insòlita, perquè sempre n’hi posa, fins i tot en contes fantàstics com “El regressiu”, una història excel·lent sobre la persecució d’un home que rejoveneix.

    Tampoc hi ha la seva filosofia existencialista ni situacions absurdes com sĂłn habituals en la seva obra, començant pel teatre i acabant amb la distòpia del sistema contra l’individu de Totes les bèsties de cĂ rrega i amb històries desconcertants d’escales i laberints infinits com les d’El temps a les venes o les de Crèdits humans. La violència, la misèria humana i la cruesa tan omnipresents a Pedrolo tambĂ© hi sĂłn absents (hi ha un conat d’agressivitat en una platja i res mĂ©s). El kafkianiasme de L’ús de la matèria o d’Hem posat les mans a la crònica tampoc no hi apareix.

    Ni rastre, tampoc, de política ni d’esquerranisme que són un element central en la seva obra com testimonien novel·les com Tocats pel foc. Cap reivindicació de llibertat ni denúncies per la repressió policial com és propi de l’autor des d’Homes i no fins a La vida oficial, per esmentar només dues obres.

    Quant als personatges, hi manca el lumpen de les barriades, els assassins, els bruts, les prostitutes i les amistançades que apareixen contínuament en l’obra pedroliana. Cosa inaudita, presenta una noia forta i moderna i Pedrolo no peca de misògin ni d’obscè (alguna mirada eròtica innocent i prou).

    Hi ha algun dels seus jocs avantguardistes, alguna xarxa de perspectives amb diverses càmeres? Hi ha algun viatge en el temps com a “La noia que venia del futur”? Cap ni un. Ens trobem amb els seus nivells successimultanis? No pas.

    Per contra, el que trobem Ă©s una trama cronològica clĂ ssica, del XIX, i un ambient tendre i amorĂłs que no era esperable en l’horitzĂł d’expectatives pedroliĂ . Els nois, l’Alba i el DĂ­dac, s’estimen tal com s’estimen els nois de Ladebat, Frank i Lydia. És d’aquesta història on Pedrolo pouĂ  l’afecte d’una parella juvenil bona i senzilla. Costa de trobar en les mĂ©s de setanta obres de Pedrolo personatges que es vulguin aixĂ­. Cendra per Martina i Un camĂ­ amb Eva en serien una excepciĂł. Però tampoc. SĂ­ que hi ha amor, en aquests llibres, però Ă©s tan amarg i golut —dient-ho amb un adjectiu molt pedrolià— i se l’embruta tant que esdevĂ© tota una altra cosa. Normalment, les parelles que descriu Pedrolo nomĂ©s estan lligades pel sexe o pel costum. Les relacions familiars sĂłn rutinĂ ries i distants, i fins i tot amb malfiances com a M’enterro en els fonaments. Els seus personatges masculins sĂłn freds com els detectius i els delinqĂĽents de les novel·les negres; no comparteixen gairebĂ© res amb les seves amants. SĂłn personatges secs com ho era el seu autor.

    En canvi, quina complicitat tan humana que hi ha entre l’Alba i el DĂ­dac! Que macos i que poc pedrolians que sĂłn… I què direm quan mor DĂ­dac? Quant lectors no l’hauran plorat… Aquest sentimentalisme Ă©s inexistent en la seva obra; li ve per Ladebat però no Ă©s seu. Pedrolo Ă©s un escriptor intel·lectual, avantguardista i antiromĂ ntic que no tĂ© res a veure amb el Mecanoscrit del qual ell en renegĂ  sempre. TinguĂ© la mala pensada de reescriure un arbre francès que havia plantat un altre, que fou tan bonic que no deixĂ  veure el bosc de la seva obra. I el pitjor fou que va crĂ©ixer com un pi bord i no se li assemblĂ  gens. El Mecanoscrit Ă©s un llibre dolç, amorĂłs, juvenil, de supervivència, d’empoderament femenĂ­ que xoca frontalment amb l’obra pedroliana policĂ­aca, polĂ­tica, social, existencialista i absurda. La justificaciĂł del marc SF,  tot i ser tènue i sobreposat, Ă©s l’únic que recorda l’autor. El romanticisme aventurer, l’amistat, l’afecte interracial, l’adolescència neta i generosa, i la lluita per la supervivència que conformen el Mecanoscrit no Ă©s grĂ cies a Pedrolo, sinĂł a Ladebat. Com detallem en la nostra recerca, fou ella i no Pedrolo qui s’inventĂ  —per primera vegada a la història de la literatura— una parella de Robinsons, noi i noia, tots dos sols fent front amb empenta a la tragèdia. Fou ella i no l’escriptor de TĂ rrega qui situĂ  per primer cop uns Robinsons terra endins i no en una illa. La destrucciĂł dels pobles que ell explicĂ  per un atac extraterrestre l’havia trobat en els pobles de muntanya abandonats que descriu Ladebat. I entre molts altres detalls, fou aquesta oblidada escriptora francesa i no ell qui presentĂ  els llibres com una eina per a refer la civilitzaciĂł.

    Benvinguda a l’univers paral·lel pedroliĂ , Monique Peyrouton de Ladebat. Tu ets l’origen i la nova dimensiĂł desconeguda del Mecanoscrit del segon origen.


  2. Els estudis culturals: addenda a “Les criptes de la crĂ­tica”

    març 1, 2023 by Nuria

    Des que vaig publicar en castellà Les criptes de la crĂ­tica. Vint lectures de l’Odissea l’any 2008, hi hagut novetats en la teoria literĂ ria. En aquests quinze anys, els estudis culturals s’han expandit molt. Les noves tendències cada cop sĂłn mĂ©s polĂ­tiques i socials. Tant que, sovint, van en detriment de la literatura. No caldria que fos aixĂ­. Si l’investigador no la deixa de banda i actua com un literat i com un filòleg, les interrelacions poden ser benvingudes. Qualsevol recerca pot ser interessant, si Ă©s aprofundida i se centra en les paraules, en la intel·ligència i en la ficciĂł. Quan l’estudiant analitza superficialment un fenomen cultural i intenta opinar com un periodista aficionat o com un sociòleg sense cap formaciĂł, el resultat Ă©s molt pobre i no diu res que no sabĂ©ssim abans.

    A Les criptes de la crítica, assenyalo que els estudis literaris del segle XXI caminen cap a la crítica al Sistema (queer theory, postcolonial, crítica institucional); la dissolució de fronteres (races, gèneres, el real & el virtual; el viatge); i la defensa del marginat i del secundari. La idea més respectada és la interrelació. La globalització té molts partidaris a favor, però també en té en contra perquè atempta contra les minories.

    Tot i que s’han mantingut les lĂ­nies mestres que vaig indicar al 2008, crec que pot ser Ăştil per al lector actualitzar-ne els continguts i ordenar-los en aquest esquema, ja que la diversitat de camps de treball Ă©s molt gran.

    Ara em tocaria il·lustrar cada tendència d’aquest esquema amb un comentari de l’Odissea com faig a la resta de capĂ­tols de Les criptes de la crĂ­tica perquè es veiĂ©s millor de què es tracta. No obstant això, aquesta vegada deixo que siguin vostès qui posin en prĂ ctica aquests nous enfocaments que ens ha dut el segle XXI.

     

     

     


  3. Una novel.la aforĂ­stica amb 4000 veus

    desembre 14, 2018 by Nuria

          .

    Hi ha projectes d’Intel·ligència Artificial que combinen fragments musicals o literaris de manera matemàtica per crear una enginyeria estètica nova. Imaginin que una escriptora fa aquest joc i refina els encaixos. Tot i que l’esperit combinatori seria comú, el resultat de l’escriptora seria més humà, humil i literari. Aquest és el cas que ens ocupa. L’estrena d’un experiment literari organitzat online.

    (more…)


  4. Els llibres que m’han fet com sĂłc

    octubre 31, 2018 by Nuria

     

     

    PROUST em dóna a conèixer el Perspectivisme i la Música de la Prosa

    Ă€ la recherche du temps perdu fou la primera obra d’envergadura que vaig llegir a fons. Va ser durant l’estiu abans d’entrar a la Universitat. Per estar-hi al nivell, feia un any que em preparava a consciència estudiant de valent. La llista d’obres mestres era tan llarga! Però quina delĂ­cia tan gran… Amb Proust, vaig adonar-me que podia cĂłrrer maratons, que em sentia al cel llegint mesos i que no me’n cansava. TambĂ© vaig gaudir del plaer de llegir en altres llengĂĽes. Parlant i llegint en francès entrava en una altra dimensiĂł de mi i del mĂłn.

    (more…)


  5. La pèssima pinacoteca del Premio Cervantes

    abril 22, 2018 by Nuria

    ¿Ha sabut copsar el pintor l’estil del retratat? ¿Es nota que és un escriptor? Malauradament, no. La major part dels quadres dels premis Cervantes són simples retrats físics o, pitjor encara, retrats mals pintats sense domini de l’ofici.

       (more…)


  6. La lluna furera de Tristany i Isolda

    desembre 13, 2017 by Nuria

     

     

     

    El Tristany i Isolda (1865 / 2011) de la Fura dels Baus, reestrenat al Liceu de Barcelona el 2017, no tĂ© res a veure amb el trepidant Don Quixot a Barcelona (1999 / 2000) de Turina dirigit tambĂ© per La Fura. El tempo Ă©s totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes mĂşltiples i esbojarrats. Ă€lex OllĂ©, amb gran respecte i elegĂ ncia, deixa en un segon pla les divertides extravagĂ ncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romĂ ntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena Ă©s lent i grandiĂłs, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passiĂł d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’IrĂ©ne Theorin… (more…)


  7. Un nou capĂ­tol de la senyora Kesler lluitant amb un gratacel

    agost 2, 2017 by Nuria

     

    Max chicago edificis

    oliviodare

    Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen

     

    Te n’oblides que sĂłn allĂ , gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi sĂłn, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes desprĂ©s d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuĂŻn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estĂ s lluny, moren mentalment. Tanmateix, aixĂ­ com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.

    (more…)


  8. Xavier MaciĂ , despullat entre els arbres

    abril 3, 2016 by Nuria

    tree procession Mcginley.jph

    ©Ryan McGinley

    Obre les mans, premi de poesia Ausiàs March 2015, és un llibre on Xavier Macià ens parla despullat. La seva nuesa simbolitza la sinceritat i la renúncia als artificis però també el desempar. Al llarg del llibre, el poeta recorre la via purgativa, il.luminativa i unitiva però el que troba al final no és la unió mística amb Déu sinó la comunió amb la seva espècie. No puja, sinó que baixa. Tot i que, paradoxament, Xavier Macià com més es rebaixa, més s’eleva com a home i com a poeta.

    La lectura èrotica del despullament tambĂ© hi Ă©s present. Al cap i a la fi, Eros i el dimoni inesperats tenen bona part de la culpa de l’existència d’aquest llibre. (more…)


  9. Contra el Kindle

    gener 3, 2016 by Nuria

     

    Kindle_Graphite1

    No vull plorar pels llibres perquè encara sĂłn vius com tots nosaltres. Al segle XIX es temĂ© que els diaris els liquidarien. Cosa que no succeĂ­. O que ho farien els fonògrafs amb llibres sonors; com sabem, però, els audiollibres no han triomfat sobre les impressions de paper. AixĂ­ que cantarĂ© les excel.lències dels llibres. I declararĂ© la guerra als e-books, començant pel Kindle. AfegirĂ© a les raons comercials que acostumen a esgrimir-se, les estilĂ­stiques, ideològiques i epistemològiques. (more…)


  10. L’Apparatgeist o l’addicció al mòbil

    octubre 1, 2015 by Nuria

    Bansky

     

    No enganxa el què o el qui, sinĂł la rutina de mirar, de prĂ©mer un botĂł, d’obrir finestres, de consultar les notificacions. Internet omple els temps “buits”, com ho fa el vici de fumar, fins que aviat exigeix el seu propi temps i que se li dediqui molta atenciĂł. El costum de fumar tabac no aporta res, fins i tot ens fa mal, com en fa malbaratar la nostra vida online navegant per distreure’ns; tanmateix, la rutina d’entrar als webs, de mirar links cada mitja hora, abans d’anar a dormir, nomĂ©s despertar-se, al metro, s’imposa com un costum que s’arrela rĂ pidament. Som mĂ©s esclaus de l’artilugi que de la xarxa. (more…)