Al pedrolià Xavier Garcia, in memoriam

El descobriment del primer origen del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo demostra allò que intuïtivament molts ja havien detectat: que és el llibre menys pedrolià de tots; que no sembla seu tot i que ho sigui.

En l’article d’Els Marges que ha aparegut al febrer del 2025 amb uns mesos de retard, s’explica en detall les semblances entre l’obra de Pedrolo i la novel·la juvenil de Monique Peyrouton de Ladebat, Le village aux jeux fermés, que un traductor misteriós, possiblement el mateix Pedrolo, traduí al castellà als anys seixanta amb el títol d’El pueblo olvidado. El llibre de Ladebat fou efectivament oblidat, per bé que, abans, serví d’inspiració a la famosa obra de Pedrolo. Com ell deia en la citació que encapçala La creació de la realitat, punt i seguit: “És condició singular de l’home que hagi de tenir amagat allò que li caldria declarar”. Anem a desxifrar la seva enigmàtica confessió. El ressò que ha tingut el sorprenent descobriment de la font oculta del Mecanoscrit del segon origen confirma el que sospitàvem. Que el Mecanoscrit no encaixa amb la resta.

Sí que hi ha una mica de ciència-ficció, però és poquíssima; només al començament i prou. Res a veure amb els seus contes de jocs temporals o els seus extraterrestres com el magnífic i flexible Urn.

No hi trobem cap intriga políciaca, cosa insòlita, perquè sempre n’hi posa, fins i tot en contes fantàstics com “El regressiu”, una història excel·lent sobre la persecució d’un home que rejoveneix.

Tampoc hi ha la seva filosofia existencialista ni situacions absurdes com són habituals en la seva obra, començant pel teatre i acabant amb la distòpia del sistema contra l’individu de Totes les bèsties de càrrega i amb històries desconcertants d’escales i laberints infinits com les d’El temps a les venes o les de Crèdits humans. La violència, la misèria humana i la cruesa tan omnipresents a Pedrolo també hi són absents (hi ha un conat d’agressivitat en una platja i res més). El kafkianiasme de L’ús de la matèria o d’Hem posat les mans a la crònica tampoc no hi apareix.

Ni rastre, tampoc, de política ni d’esquerranisme que són un element central en la seva obra com testimonien novel·les com Tocats pel foc. Cap reivindicació de llibertat ni denúncies per la repressió policial com és propi de l’autor des d’Homes i no fins a La vida oficial, per esmentar només dues obres.

Quant als personatges, hi manca el lumpen de les barriades, els assassins, els bruts, les prostitutes i les amistançades que apareixen contínuament en l’obra pedroliana. Cosa inaudita, presenta una noia forta i moderna i Pedrolo no peca de misògin ni d’obscè (alguna mirada eròtica innocent i prou).

Hi ha algun dels seus jocs avantguardistes, alguna xarxa de perspectives amb diverses càmeres? Hi ha algun viatge en el temps com a “La noia que venia del futur”? Cap ni un. Ens trobem amb els seus nivells successimultanis? No pas.

Per contra, el que trobem és una trama cronològica clàssica, del XIX, i un ambient tendre i amorós que no era esperable en l’horitzó d’expectatives pedrolià. Els nois, l’Alba i el Dídac, s’estimen tal com s’estimen els nois de Ladebat, Frank i Lydia. És d’aquesta història on Pedrolo pouà l’afecte d’una parella juvenil bona i senzilla. Costa de trobar en les més de setanta obres de Pedrolo personatges que es vulguin així. Cendra per Martina i Un camí amb Eva en serien una excepció. Però tampoc. Sí que hi ha amor, en aquests llibres, però és tan amarg i golut —dient-ho amb un adjectiu molt pedrolià— i se l’embruta tant que esdevé tota una altra cosa. Normalment, les parelles que descriu Pedrolo només estan lligades pel sexe o pel costum. Les relacions familiars són rutinàries i distants, i fins i tot amb malfiances com a M’enterro en els fonaments. Els seus personatges masculins són freds com els detectius i els delinqüents de les novel·les negres; no comparteixen gairebé res amb les seves amants. Són personatges secs com ho era el seu autor.

En canvi, quina complicitat tan humana que hi ha entre l’Alba i el Dídac! Que macos i que poc pedrolians que són… I què direm quan mor Dídac? Quant lectors no l’hauran plorat… Aquest sentimentalisme és inexistent en la seva obra; li ve per Ladebat però no és seu. Pedrolo és un escriptor intel·lectual, avantguardista i antiromàntic que no té res a veure amb el Mecanoscrit del qual ell en renegà sempre. Tingué la mala pensada de reescriure un arbre francès que havia plantat un altre, que fou tan bonic que no deixà veure el bosc de la seva obra. I el pitjor fou que va créixer com un pi bord i no se li assemblà gens. El Mecanoscrit és un llibre dolç, amorós, juvenil, de supervivència, d’empoderament femení que xoca frontalment amb l’obra pedroliana policíaca, política, social, existencialista i absurda. La justificació del marc SF,  tot i ser tènue i sobreposat, és l’únic que recorda l’autor. El romanticisme aventurer, l’amistat, l’afecte interracial, l’adolescència neta i generosa, i la lluita per la supervivència que conformen el Mecanoscrit no és gràcies a Pedrolo, sinó a Ladebat. Com detallem en la nostra recerca, fou ella i no Pedrolo qui s’inventà —per primera vegada a la història de la literatura— una parella de Robinsons, noi i noia, tots dos sols fent front amb empenta a la tragèdia. Fou ella i no l’escriptor de Tàrrega qui situà per primer cop uns Robinsons terra endins i no en una illa. La destrucció dels pobles que ell explicà per un atac extraterrestre l’havia trobat en els pobles de muntanya abandonats que descriu Ladebat. I entre molts altres detalls, fou aquesta oblidada escriptora francesa i no ell qui presentà els llibres com una eina per a refer la civilització.

Benvinguda a l’univers paral·lel pedrolià, Monique Peyrouton de Ladebat. Tu ets l’origen i la nova dimensió desconeguda del Mecanoscrit del segon origen.