oliviodare
Als gratacels de Chicago, que em disgusten i em fascinen
Te n’oblides que sĂłn allĂ , gegants, imponents. Deixes de veure’ls i desapareixen com si no existissin. Però hi sĂłn, reptant impassibles, tant si hi ets com si no. Fas la teva i no hi penses; quan els retrobes desprĂ©s d’un viatge, et sorprèn que no s’hagin mogut i que continuĂŻn altius malgrat que per a tu haguessin perdut relleu. Si estĂ s lluny, moren mentalment. Tanmateix, aixĂ com t’hi atanses, t’imanten amb el seu poder arravatador i no permeten que els menystinguis.
