El cos invisible

Compra El cos invisible

Un viatge pel cos

 La novel·la El cos invisible de Núria Perpinyà és un viatge fantàstic a l’interior del cos, protagonitzat per una molècula que reparteix energia a tot l’organisme, anomenada Ubis. Els seus enginys i els seus amors recorden els d’Ulisses; i les seves aventures, les de l’Odissea. L’epopeia grega dura vint anys. La de l’Ulysses de James Joyce, un dia. I la de Perpinyà, una hora. No obstant això, en la seva novel·la el temps es dilata i es transforma en una hora immensa plena d’ensurts, gaudis i mals tràngols.

Cada capítol explica la visita d’Ubis a un òrgan i les peripècies que hi ocorren mentre navega per la sang amunt i avall. La narració està escrita amb un català ric i popular amb homenatges als versos homèrics de Riba. El to va de la comèdia (com en l’episodi de Culifem, inspirat en el Polifem grec) a la tragèdia (com en la baixada a l’infern blanc dels ossos) amanits amb múltiples encontres eròtics. Al cap i a la fi, com es diu a l’obra, l’obligació de totes les cèl·lules és “cardar i xuclar”.

Malgrat que la història l’explica una àvia als seus nets, es desenvolupa exclusivament des del punt de vista dels òrgans i de les partícules. La novel·la s’inicia amb un petó que reconstrueix la guerra de Troia on les dents de la noia són les muralles i la llengua del noi, el cavall astut inventat per Ulisses que aconsegueix penetrar dins la fortalesa.

René Magritte. Les idees de l’acròbat (1928

Allunyats de les malícies i dels avenços de la civilització humana, aquests personatges corporals construeixen un món propi on la vida es conforma i s’interpreta d’una altra manera. Amb la seva ajuda, descobrim que les parts familiars de la nostra anatomia i del nostre metabolisme són, en realitat, llocs ignots. Aquesta perspectiva inusual enllaça aquest llibre amb el gènere fantàstic de les Cosmicòmiques de Calvino, dels nobles cavalls de Swift i dels àtoms parlants de Voltaire. Tot i la personificació dels òrgans, la novel·la és lluny de les faules morals i de la literatura infantil ja que les accions i els dilemes són d’adults i les reflexions existencials que dirimeixen, tot i ser profundes, no tenen cap pretensió didàctica ni alliçonadora.

Som davant d’un cos humanitzat que no lluita contra l’home sinó que l’ajuda. La majoria d’homes i d’escriptors són més místics del que creure perquè en presenten homes espirituals que pensen en tot, menys en la seva corporalitat, la qual prefereixen ignorar tractant-la de carn impura, estranya i deshumanitzada. En l’obra de Perpinya, en canvi, s’admira la complexitat de la biologia i s’agraeix al cos la nostra existència. En lloc de savis pressumptuosos, tenim la modèstia i la felicitat de tot un univers microscòpic que s’organitza prodigiosament pel bé d’una humana.

En aquesta novel·la divertida i vitalista es reivindica allò ocult, marginat i invisibilitzat que ha estat tractat com la part més lletja i desagradable de l’existència. En conclusió, a El cos invisible, Perpinyà aposta de nou pel perspectivisme i ens invita a anar de mà de la gran literatura clàssica més enllà dels límits creatius usuals per tal de construir mirades noves que renovin la literatura i el món.

Marina Abramovic. Nu amb esquelet (2002)

Un cos humanitzat o la fi del dualisme

La majoria de pensadors de la nostra civilizació s’aferren a allò que els fa homes malgrat les limitacions del cos. Beckett posa en escena molts minusvàlids per explorar fins a quin punt un home continua essent un home, malgrat les traves ocasionades per un cos malalt, gràcies al llenguatge i al pensament. El llenguatge fa l’home, no pas el cos. En canvi, en l’obra de Perpinyà no ens trobem un cos que ignora el llenguatge sinó que el crea. El cos de Beckett està deshumanitzat i atempta contra l’home, mentre que el Perpinyà és un cos humanitzat, que va al nostre favor perquè ens manté vius.

En aquest llibre som lluny de la carn menystinguda pel platonisme i pels teòlegs. No endebades, ‘somàtic’ ve de ‘sema’, que significa “tomba”. És a dir, l’etimologia afirma que el cos és una tomba. En trobem el ressó al llarg de la majoria de textos sagrats. Pel budisme resa perquè el seu cos sigui insensible i s’afavoreixi l’esperit. D’igual manera, sant Pau deplora: “Qui em deslliurarà d’aquest cos de mort? Amb la raó serveixo la llei de Déu, però amb la carn, la llei del pecat”. Seguit per Sant Bernat pel qual “l’home no és sinó esperma fètid, sac de fems i menjar pels cucs”.

Aquests menyspreus no solament valen pels neoplatònics i pels religiosos. Els filòsofs moderns ateus també hi combreguen. Als anys quaranta Sartre i Merleau-Ponty discutien sobre la corporalitat; un a L’être et le néant (1943) i l’altre a Phénoménologie de la perception (1945). Les argumentacions giraven al voltant del dualisme entre la matèria i l’esperit. Sartre oposava l’être pour-soi (la consciència) a l´être en-soi (el cos que veuen els altres). La posició de Sartre era, malgré lui, tradionalista i espiritual ja que condemnava la matèria, tal com podem llegir a La nausée en la seva diatriba contra un cos estrany, on no s’hi reconeix: “Veig una carn insípida que es dilata i batega amb abandó. Començant pels ulls que, des de tan a prop, són horribles. Semblen escates de peix tan vidriosos, tous, cecs i amb les vores vermelles. (…) Sento la meva mà. Sóc jo aquestes dues bestioles que es bellugen al final dels meus braços. La meva mà rasca una de les potes amb l’ungla de l’altra pota; sento el pes sobre la taula que no soc jo”.

L’actitud de Perpinyà és just la contrària. No l’anima el fàstic del cos sinó la seva admiració. Alhora, la novel·lista supera la vella dualitat antagònica i crea un espai comú on la matèria és intel·ligent i pensa. La seva filosofia deriva de Merleau-Ponty i de la seva aposta per una fenomenologia del cos no dualista; el fenomenòleg francès defensava l’experiència d’un cos perceptiu que no és un simple objecte sinó que és un pont intersubjectiu amb el món. I també és hereva òbviament de Darwin, el qual a L’expressió de les emocions en l’home i els animals (1872) plantejava múltiples interaccions entre el cos i la ment. “No hi pensis”, es diu quan a algú li fa mal en algun lloc. No és només sabiduria popular, és científica. Darwin explicà perquè quan la ment es fixa molt en un lloc acaba fent mal o picant, perquè pensant-hi s’envien senyals nerviosos extres. És la paradoxa de l’observador: que fixant-hi, deformes la cosa, l’escena, l’acció. Darwin també fou un capdavanter en el concepte de cos internacional quan demostrà la igualtat corporal dels homens per damunt de les races i dels gèneres.

Molt sovint, el cos sap més que el cap. Només hem d’escoltar-lo. Està bé que parlem de la intel·ligència artificial sempre i quan no ens oblidem de la intel·ligència natural. Isaac Asimov, a The End of l’eternity (1959) resol el nus del conflicte gràcies a l’ajuda corporal. En Harlan, el protagonista, no se’n recorda on ha extraviat la seva estimada ajudant, però quan toca de nou la palanca de la nau espacial, la mà recorda el gest que va fer i el repeteix. És la mà i no l’astronauta qui sap en quin any va deixar la seva estimada Noÿs. Ara bé, Asimov era massa llest per no saber que no hi ha repeticions idèntiques; i que quan s’és conscient, no es fa el mateix gest. A aquesta complexitat de conductes plena de variacions, cal sumar-hi que som homes hàptics que escoltem i parlem amb tot el cos. Som uns organismes que ho perceben contínuament tot, porus a porus i molècula a molècula i que componem simfonies pluricel·lulars simultànies.

La literaturització del cos ha estat molt parcial. Malgrat excepcions còmiques genials com El nas de Gogol o El pit de Philip Roth, la seva aparició a la ficció ha estat restriginda al sexe, a l’envelliment o al cos marcat per raça o malaltia. És hora de reinvidicar la totalitat del nostre ésser que ens fa i ens acompanya i de deixar enrere segles de menysteniments. Com diu Daniel Pennac a Journal d’un corps (2012), és hora de conèixer la nostra terra incognita: “Je veux aussi écrire le journal de mon corps parce que tout le monde parle d’autre chose. Tous les corps sont abandonnés dans les armoires à glace.”

Roland Topor. Els ostatges. 1976

Punt de vista no humà

Els protagonistes d’El cos invisible no són homes. Malgrat que parlin de les nostres passions i els nostres temors, els seus punts de vista no són humans. No són extraterrestes ni cronopis,  malgrat que hi ha alguna cosa en comú. S’assemblen a l’animisme japonès, amb esperits kamis presents en totes les coses i que animen objectes aparentment inanimals. I als cavalls Huyhnhnm de Swift que no comprenen els costums dels Yahús ni els microorganismes que ens condicionen. En això es diferencien de l’Ubisquinol i de les partícules de la novel·la de Perpinyà. En ella hi trobem un altre Gulliver minúscul, un homuncle anomenat Xic que viu al volcà del cul.

Al punt de vista d’un ignorant de les coses terrenals, al coenzim protagonista, l’Ubis, se li suma l’admiració del càndid que es meravella del que no coneix. Com diu Llull: “Molt se meravellà Felix del pastor, com era tan peresós i tan volpei… Dementre Felix anava enaixí consirós e desiujós de saber ço que és hom…”

Exploració de llocs ignots

Les novel·les fantàstiques viatgen a llocs desconeguts. Normalment es dirigeixen amunt cap a l’univers seguint el camí marcat per l’home estratosfèric de Llucià que arribà a la lluna al segle I; i per Voltaire el qual s’encapsulà dins les Micromégas i arribà fins a Saturn on escoltà parlar els àtoms. Perpinyà fa el viatge invers, no cap al centre de la terra com Verne, però gairebé; la novel·lista ens du a l’interior del nostre cos i ens convida a l’aventura de recórrer-lo de la mà d’un petit coenzim ple d’energia que reencarna l’Ulisses grec.

John William Waterhouse. Ulisses i les sirenes (1891)