Diatomea o el color blau del planeta: una novel·la sobre el mar
El títol de la novel·la de Núria Perpinyà és un homenatge als oceans i al nostre planeta. Alhora, com el títol podria associar-se a un planeta desconegut, ajuda a subratllar el caràcter futurista de la història.
Les diatomees són unes microalgues que nodreixen d’oxigen els mars i els rius amb la seva fotosíntesi; són especialment nombroses a la superfície del fitoplàncton. Aquests milions de microorganismes unicel·lulars tenen formes geomètriques transparents de tons verdosos i blau turquesa. Junts formen unes colònies cristal·lines gegants situades a la superfície dels oceans. Quan el sol il·lumina aquests làmines de vidre vegetal, la llum es reflecteix i fa que l’aigua transparent sembli turquesa. El planeta Terra es veu blau des de l’espai gràcies a les diatomees. No endebades, les anomenen les joies del mar.
Les millores del segle XXIII: un altre món possible
DIatomea (2022) és una narració futurista versemblant, sense monstres ni alienígenes, on s’han acabat les races, les guerres i el menjar tradicional. La població mundial és mulata. Som a l’any 2216. Els nois ensenyen a l’escola —en lloc de ser ensenyats—, els robots formen part de la família i tots els polítics són dones. Al món, hi ha tres ideologies predominants: el feminisme, l’ecologia i la defensa de les llibertats individuals. Els terraquis gaudeixen d’un estat de benestar on els mals pronòstics de la ciència-ficció sobre distòpies, apocalipsis i sistemes totalitaris sembla que no s’han acomplert.
En la novel·la, la fantasia dels nens és un valor molt preuat; com que ofereix alternatives impensades als costums tradicionals, té una gran influència en la societat del segle XXIII. Anàlogament, els somnis no són considerats com quelcom irrellevant sinó que el seu surrealisme ajuda a forjar idees noves i a reaccionar davant l’insòlit; i el que és més important, en aquest món futur perpinyanenc s’ha descobert que l’actitivitat onírica és clau en l’evolució de la humanitat; els somnis són els canals de transmissió de l’espècie a través dels quals es transfereix experiències recents i mil·lenàries. Així mateix, la novel·la exposa una revolucionària teoria del temps no efímera, il·lustrada amb un rellotge de sorra de costat en moviment, on els grans del passat i del futur s’entremesclen amb els del present: “Els refluxos són l’essència de l’home: ni el passat se’n va del tot ni el present és del tot nou. Les aigües de l’un i de l’altre es mesclen en el present. L’home és una suma d’accions progressivo-regressives. Avancem amb proves i errors, rectificant i millorant.” És en aquest punt, en el de la imaginació, on Perpinyà connecta amb els millors escriptors de ciència-ficció: T. More, Le Guin, Capek, Verne, Asimov, Zamiatin, Orwell, Huxley, J.G. Ballard, Atwood, Crichton, Lem, Mc Ewan, etc.
Paralelament, el protagonisme del mar entronca l’autora amb una de les seves èpoques predilectes com és el Romanticisme. No és estrany, doncs, que entre les línies de Diatomea ressoni Byron o Hugo lloant la bellesa de l’atzur i la puixança salvatge dels oceans. Alhora, seguint el preciosisme formal característic del seu estil, en aquesta ocasió Perpinyà es fa hereva de la riquesa marinera de Ruyra i Pla. Tampoc no hi manquen simbiosis amb d’altres poetes com l’oceanògraf Joan Puigdefàbrega: “Els mots insulars ja no expliquen res; simplement es deixen nedar amb una veu inoïda que voldria ser escuma”.
La natura plangens del canvi climàtic
El maltracte a la natura no és nou. Des de fa segles, els homínids han usat i abusat dels recursos terrenals. Alain de Lille al segle XIII va escriure un lament, un planctus, on la natura es queixava dels homes. Ella hi exposava que tothom l’obeïa amb un sola excepció. Les plantes, les roques i els animals la respectaven, llevat de nosaltres. En el seu De planctu naturae (ca. 1168), Lille narra una utopia on l’home deixa els seus vicis i viu en harmonia amb el planeta i l’univers. Complementàriament, artistes actuals com Alicia Jeannin a “Water *wórd (Une était la langue #0)” enllacen la matriu sonora del mot Aigua amb els orígens de l’indoeuropeu i del llenguatge que ens uneix.
La societat de Diatomea és gairebé perfecta, si no fos pel canvi climàtic. La temperatura del planeta és cada cop més alta. El desgel dels pols i de les glaceres dels Alps, dels Andes i de l’Himàlaia provoca inundacions i cataclismes. Per sort, a l’any 2220 els ecologistes són al poder.
Innocents convertits en culpables i solucions demagògiques absurdes
La demagògia empra una retòrica sofista per convèncer de qualsevol cosa; per exemple, que un innocent és culpable. La història de l’holocaust i dels gulags en serien tristos exemples. Kafka s’hi va referir amb mestria a El procés. A Diatomea, l’aigua innocent esdevindrà, gràcies als dots novel·lístics de Perpinyà, una assassina.
Així mateix, resoldre els problemes polítics amb una guerra és una solució nècia, irracional, absurda i maligna que els governants (sobretot els violents i arrogants) continuen duent a terme, malgrat ser tan inhumana i contraproduent. L’atac poc intel·ligent de Putin contra Ucraïna (coincident amb la publicació d’aquest llibre) és una mostra d’aquest tràgic sense sentit que du a muntanyes de destrucció i a deserts de desolació. A Diatomea també hi ha propostes forassenyades i demagògiques per millorar punts crítics. Al cap i a la fi, no és literatura sinó pura realitat que, per exemple, s’hagi plantejat enterrar residus nuclears al fons dels oceans. També fou tristament històric el pla agrícola de Lissenko que va provocar desastres ecològics (amb el vist i plau del no menor exterminador, Stalin)en lloc de millorar les collites tal com prometia. En conseqüencia, quan el protagonista de la novel·la de Perpinyà proposa una solució geològica radical (suprimir els mars) tot i que sembla ciència-ficció, no ho és del tot atès que l’ésser humà ha dut a terme barbaritats i incongruències pitjors. La defensa del progrés i de l’antropocentrisme pot ser demencial i gens ètica. I el pitjor de tot és que milions de persones de poques mires la secunden amb conformisme. Diatomea no deixa de ser un plany satíric contra la estupidesa humana.
Personatges i paisatges
Els protagonistes de Diatomea són tots mulats: el físic Bekele Jenklin; la seva parella, Kailani, una perfumista polinesa; i la seva filla ecologista, Fronei. També hi juguen un paper important: els pescadors Menorki (la família de Kailani); Pepa Kaleköy (una empresària de la construcció); Carla Tarnizena (una biòloga evolucionista); la mestra Siana Tarragovicz; i els robots Ro i Ro5.
Els espais de la novel·la fluctuen entre grans inundacions, una ciutat futurista, deserts, coves i illes artificials paradisíaques. Al mig del llibre apareix un paisatge inesperat contundent que funciona com una al·legoria.
Trama alternada
La intriga de Diatomea és una missió inquietant que a voltes fa por i, d’altres, riure. L’absurd té aquesta manera tragicòmica de ser.
En la primera part, els capítols elegíacs s’alternen amb els satírics del món científic; i els lírics mariners amb els relats dels notables canvis de vida del segle XXIII. En les pàgines de Diatomea, ressona la música de l’aigua, a voltes melòdica; d’altres, punyent i trencadora.
La segona part arrenca seixanta anys després. El ritme és d’aventura. La protagonista és la filla del científic, Fronei Jenklin, que te 74 anys. És la líder de l’oposició ecologista. Una dona perseguida i un model d’heroïna inusual: una septuagenària llesta i forta.
Forma part de les paradoxes la nostra espècie que les belles diatomees marines, un cop fossilitzades serveixin per a la fabricació de maons i de dinamita gràcies al sílice de la seva composició. En aquest llibre assistim a la lluita entre els oceans de sempre i la imparable indústria constructora, símbol del progrés humà.
Diatomea dins l’obra de Perpinyà
Seguint amb l’estil característic de l’autora —espirals que conflueixen al voltant d’un tema— ens trobem amb una ficció que gira al voltant de l’aigua: des de la pluja i el mar fins als perfums i els fluids sexuals, passant per la tortura del gota a gota. També hi apareixen temes perpinyanencs com la ciència, el mestratge, l’individualisme, l’arquitectura o el dilema entre el caos i l’ordre, alguns dels quals són reformulats amb ironia. Com a novetat tenim el protagonisme de la política i el de la infància, inexistents en els llibres anteriors, a excepció de la nena perduda mistanesa.
Diatomea suposa un gir en la trajectòria de Núria Perpinyà. Sense abandonar del tot el realisme, l’autora aposta per un món imaginatiu tal com havia fet a Mistana, la seva novel·la irreal sobre la boira. ¿Som davant d’un llibre de ciència-ficció? No exactament. El llibre de Perpinyà és, malgrat els seus absurds, una història fantàstica força realista. Hi ha, això sí, una fabulació del futur, un món tecnològic desconegut i científics com a protagonistes. Alhora, atès el pes que hi té el canvi climàtic, es pot classificar com un llibre de Cli-Fi (ciència ficció climàtica). No obstant això, deixem en enjòlit si es tracta d’una distòpia o no.
Diatomea és un llibre d’humor i d’inventiva d’una gran llibertat mental que ens incita a escapar-nos més enllà dels límits del quotidià. No endebades, part d’aquest llibre es va escriure durant el confinament de la pandèmia del 2020.
