Posts Tagged ‘Pedrolo’

  1. Un mecanoscrit poc pedroliĂ 

    maig 14, 2025 by Nuria

     

     

     

    Al pedroliĂ  Xavier Garcia, in memoriam

     

     

    El descobriment del primer origen del Mecanoscrit del segon origen de Pedrolo demostra allò que intuïtivament molts ja havien detectat: que és el llibre menys pedrolià de tots; que no sembla seu tot i que ho sigui.

    En l’article d’Els Marges que ha aparegut al febrer del 2025 amb uns mesos de retard, s’explica en detall les semblances entre l’obra de Pedrolo i la novel·la juvenil de Monique Peyrouton de Ladebat, Le village aux jeux fermĂ©s, que un traductor misteriĂłs, possiblement el mateix Pedrolo, traduĂ­ al castellĂ  als anys seixanta amb el tĂ­tol d’El pueblo olvidado. El llibre de Ladebat fou efectivament oblidat, per bĂ© que, abans, servĂ­ d’inspiraciĂł a la famosa obra de Pedrolo. Com ell deia en la citaciĂł que encapçala La creaciĂł de la realitat, punt i seguit: “És condiciĂł singular de l’home que hagi de tenir amagat allò que li caldria declarar”. Anem a desxifrar la seva enigmĂ tica confessiĂł. El ressò que ha tingut el sorprenent descobriment de la font oculta del Mecanoscrit del segon origen confirma el que sospitĂ vem. Que el Mecanoscrit no encaixa amb la resta.

    Sí que hi ha una mica de ciència-ficció, però és poquíssima; només al començament i prou. Res a veure amb els seus contes de jocs temporals o els seus extraterrestres com el magnífic i flexible Urn.

    No hi trobem cap intriga políciaca, cosa insòlita, perquè sempre n’hi posa, fins i tot en contes fantàstics com “El regressiu”, una història excel·lent sobre la persecució d’un home que rejoveneix.

    Tampoc hi ha la seva filosofia existencialista ni situacions absurdes com sĂłn habituals en la seva obra, començant pel teatre i acabant amb la distòpia del sistema contra l’individu de Totes les bèsties de cĂ rrega i amb històries desconcertants d’escales i laberints infinits com les d’El temps a les venes o les de Crèdits humans. La violència, la misèria humana i la cruesa tan omnipresents a Pedrolo tambĂ© hi sĂłn absents (hi ha un conat d’agressivitat en una platja i res mĂ©s). El kafkianiasme de L’ús de la matèria o d’Hem posat les mans a la crònica tampoc no hi apareix.

    Ni rastre, tampoc, de política ni d’esquerranisme que són un element central en la seva obra com testimonien novel·les com Tocats pel foc. Cap reivindicació de llibertat ni denúncies per la repressió policial com és propi de l’autor des d’Homes i no fins a La vida oficial, per esmentar només dues obres.

    Quant als personatges, hi manca el lumpen de les barriades, els assassins, els bruts, les prostitutes i les amistançades que apareixen contínuament en l’obra pedroliana. Cosa inaudita, presenta una noia forta i moderna i Pedrolo no peca de misògin ni d’obscè (alguna mirada eròtica innocent i prou).

    Hi ha algun dels seus jocs avantguardistes, alguna xarxa de perspectives amb diverses càmeres? Hi ha algun viatge en el temps com a “La noia que venia del futur”? Cap ni un. Ens trobem amb els seus nivells successimultanis? No pas.

    Per contra, el que trobem Ă©s una trama cronològica clĂ ssica, del XIX, i un ambient tendre i amorĂłs que no era esperable en l’horitzĂł d’expectatives pedroliĂ . Els nois, l’Alba i el DĂ­dac, s’estimen tal com s’estimen els nois de Ladebat, Frank i Lydia. És d’aquesta història on Pedrolo pouĂ  l’afecte d’una parella juvenil bona i senzilla. Costa de trobar en les mĂ©s de setanta obres de Pedrolo personatges que es vulguin aixĂ­. Cendra per Martina i Un camĂ­ amb Eva en serien una excepciĂł. Però tampoc. SĂ­ que hi ha amor, en aquests llibres, però Ă©s tan amarg i golut —dient-ho amb un adjectiu molt pedrolià— i se l’embruta tant que esdevĂ© tota una altra cosa. Normalment, les parelles que descriu Pedrolo nomĂ©s estan lligades pel sexe o pel costum. Les relacions familiars sĂłn rutinĂ ries i distants, i fins i tot amb malfiances com a M’enterro en els fonaments. Els seus personatges masculins sĂłn freds com els detectius i els delinqĂĽents de les novel·les negres; no comparteixen gairebĂ© res amb les seves amants. SĂłn personatges secs com ho era el seu autor.

    En canvi, quina complicitat tan humana que hi ha entre l’Alba i el DĂ­dac! Que macos i que poc pedrolians que sĂłn… I què direm quan mor DĂ­dac? Quant lectors no l’hauran plorat… Aquest sentimentalisme Ă©s inexistent en la seva obra; li ve per Ladebat però no Ă©s seu. Pedrolo Ă©s un escriptor intel·lectual, avantguardista i antiromĂ ntic que no tĂ© res a veure amb el Mecanoscrit del qual ell en renegĂ  sempre. TinguĂ© la mala pensada de reescriure un arbre francès que havia plantat un altre, que fou tan bonic que no deixĂ  veure el bosc de la seva obra. I el pitjor fou que va crĂ©ixer com un pi bord i no se li assemblĂ  gens. El Mecanoscrit Ă©s un llibre dolç, amorĂłs, juvenil, de supervivència, d’empoderament femenĂ­ que xoca frontalment amb l’obra pedroliana policĂ­aca, polĂ­tica, social, existencialista i absurda. La justificaciĂł del marc SF,  tot i ser tènue i sobreposat, Ă©s l’únic que recorda l’autor. El romanticisme aventurer, l’amistat, l’afecte interracial, l’adolescència neta i generosa, i la lluita per la supervivència que conformen el Mecanoscrit no Ă©s grĂ cies a Pedrolo, sinĂł a Ladebat. Com detallem en la nostra recerca, fou ella i no Pedrolo qui s’inventĂ  —per primera vegada a la història de la literatura— una parella de Robinsons, noi i noia, tots dos sols fent front amb empenta a la tragèdia. Fou ella i no l’escriptor de TĂ rrega qui situĂ  per primer cop uns Robinsons terra endins i no en una illa. La destrucciĂł dels pobles que ell explicĂ  per un atac extraterrestre l’havia trobat en els pobles de muntanya abandonats que descriu Ladebat. I entre molts altres detalls, fou aquesta oblidada escriptora francesa i no ell qui presentĂ  els llibres com una eina per a refer la civilitzaciĂł.

    Benvinguda a l’univers paral·lel pedroliĂ , Monique Peyrouton de Ladebat. Tu ets l’origen i la nova dimensiĂł desconeguda del Mecanoscrit del segon origen.