¿Ha sabut copsar el pintor l’estil del retratat? ¿Es nota que és un escriptor? Malauradament, no. La major part dels quadres dels premis Cervantes són simples retrats físics o, pitjor encara, retrats mals pintats sense domini de l’ofici.
L’any 2000, essent Secretari d’Estat de Cultura del Partit Popular, Miquel Ángel Cortés, s’encarregà a una sèrie de pintors desconeguts els retrats dels premiats, molts dels quals es realitzaren a partir de fotografies. Si no m’erro, se’ls pagà sis mil euros, un preu molt barat per al mercat de l’art. Tot i que els governs conservadors no inverteixen gaire en cultura ni en educació, d’antuvi donar oportunitats a artistes joves és una bona idea. Llàstima que la majoria fossin pintors autodidactes sense bona formació. En les dècades següents, els artistes que van rebre l’honor d’aquests encàrrecs van ser millor pagats; el Ministeri d’Educació i Cultura, però, no n’ha fet públiques les quantitats que, en el cas dels pintors favorits del poder, van ser esplèndides.
La col.lecció que ens saluda en entrar a la Biblioteca Nacional no està a l’alçada del seu valuós fons de llibres. Les cares més visibles de la literatura, filtrades per una baixa qualitat artística, en lloc de promoure la nostra admiració, provoquen el nostre estupor. Estèticament, haurien de ser obres al mateix nivell que els homenatjats. Si el Premio Cervantes vol ser el premi més important en llengua castellana, sincerament, els retrats n’immortalitzen el pitjor i el més irrellevant dels seus creadors.
La galeria dels horrors inclou una quarantena de quadres d’estils i qualitats molt variades. La impressió del conjunt del Saló Italià es caòtica perquè els quadres desentonen entre si. I, com els dolents predominen, emmascaren el bon savoir faire dels bons que són minoria (un Eugenio Téllez, un Juan Vida).
La tara principal de la col.lecció són els fons dels retrats. És allí on la destresa i la imperícia d’un pintor es fa més evident. El fons d’un quadre és el lloc on es mostra el domini del pinzell, de la textura i del color. És l’espai pur obert a la llibertat pictòrica. ¿Què passa, però, quan el pintor és dolent? Que no sap què fer amb els fons. Mancat d’inspiració, l’aterroritza l’espai en blanc que envolta la figura. La majoria opta per cobrir l’expedient amb un color llis que passi el més inadvertit possible. La seva única aspiració és cobrir la tela sense esforçar-s’hi. No veuen que és justament allí, en aquell discurs secundari on han d’excel.lir. Posaré un exemple paral.lel, el teatre anglès és excel.lent gràcies als seus actors secundaris que són iguals o millors que els protagonistes. Si un actor cèlebre està envoltat d’actors mediocres i de figurants dolents, l’obra és un fiasco. En la pinacoteca que estem analitzant, els fons són elementals, cels i horitzons enllestits de pressa i corrents i sense detall. Les dimensions del quadre els van grans i no saben com omplir-les. En conseqüència, aquests retrats estan plens d’espais morts.
Una altra deficiència és la manca de domini del volum. Els cossos són plans, no pas com a proclama avantguardista (res més lluny), sinó per imperícia perspectiva i realista.
Els pintors del premi Cervantes han pensat que com el tema era, al seu parer, excels (un geni de les lletres), i, de retruc, la seva expressió artística també ho seria. Devien ignorar que l’art és forma i que no hi ha cap tema, per elevat que sigui, que pugui salvar un fracàs formal. Amb una figura ordinària (una barra de pa, una cadira) pots fer un gran quadre, i, recíprocament, triant un motiu poètic (un crepuscle rogenc) la pots espifiar del tot perquè l’important no és el què ni el qui, sinó el com.
Partint d’aquesta premissa, no comentaré res sobre els escriptors premiats, només sobre les seves representacions. Tampoc teoritzaré sobre l’inadequat que és un art supeditat al servei de la realitat.
Els pitjors retrats de la col.lecció són:
El de Carlos García Alix. El retrat de Jorge Guillen és tan pla i inexpressiu com el retrat de Maria Zambrano de Jesús González de la Torre; el cel i la muntanya del fons estan mal pintats, la factura és ràpida i sense detall, començant per les mans. La composició axial és simple, per bé que s’escau amb l’equilibri del poeta.
El de Romulo Macció. Es tracta d’un cap flotant sobre una mena de mar que desfigura el rostre d’Onetti. Malgrat el seu existencialisme i el trist final de la seva vida, dubto que Onetti hagi de ser representat com un nàufrag i que Macció sàpigui dibuixar i domini les proporcions. Com deia el pintor argentí autodidacta: “Yo soy intuitivo, hago lo que puedo y lo que me sale”. Més enllà d’aquest quadre fracassat, al seu favor, cal dir que Macció tenia una certa energia i que provà d’expressar-la de múltiples maneres.
Carlos Onetti per Romulo Macció
El d’Angel Mateo Charris. El problema d’aquest quadre és que és pla; el pintor desconeix com proporcionar-li volum als cossos o potser ho descarta atès que els seus interessos són el pop i el còmic. En qualsevol cas, l’obra de Octavio Paz és tan subtil, tan complexa, tan intel.ligent que se li escauria una obra més profunda i un fons menys simple. També és inescaient la bola blanca de mim infantil (un precedent de l’emoticona?) que subjecta amb la mà i la bolassa blanca que li pesa damunt el cap per la dreta.
El de Juan Antonio Aguirre. Coneixent que Aguirre era professor i crític, no descarto que estigui mal pintat a gratcient emulant un impressionista fauve o naïf. Sigui com sigui, el resultat és pèssim. Qui sap, l’autor potser pretenia simbolitzar l’ànima andalussa de Luis Rosales amb el color saturat; però, com que la seva poesia no és folklòrica, s’equivoca. I la seva cara pintada de verd, més que un homenatge sembla una venjança.
El de Carlos Franco. Si deixem de banda els braços i mans dibuixats sense perícia de Cabrera Infante, no es pot negar que el barroquisme d’aquest quadre de rara composició té la seva personalitat (com la té la resta de l’obra de Franco, molt colorística) i, cosa inusual en aquesta col.lecció, s’adiu a l’estil neobarroc de l’escriptor. Ara: la qualitat tècnica del seu horror vacui és insuficient.
El de José Díaz. Si no es mira d’a prop, el retrat de Francisco Umbral d’aquest pintor autodidacta no és terrible; quan t’hi atanses, però, la manca de plasticitat se’t cau als peus. El fons és pèssim i no es domina ni el color ni el volum. Tampoc no s’acaba de veure quina és la funció de la blancor excessiva aplicada a Umbral. El més concloient és que no som davant el retrat d’un escriptor sinó només d’algú assegut: un metge, un cambrer, qui lo sa.
El de Cristian Domecq. Difícil pintar una musa i més per a Domecq, ni que sigui de classe alta. Si obviem la relliscada, la butaca i el fons mal pintats i el cúmul innecessari de blaus, la figura del poeta García Nieto es pot salvar.
Borges per Dis Berlin
Deixo pel final la joia de la corona: el retrat de Dis Berlin de Jorge Luis Borges. Horror dels horrors! Una rosa monstruosa i un laberint sobrevolen el cap de Borges; a més d’una taca blanca que desvettla un infantil monstre mitològic. La combinació del rosa i del blau és grollera. I la cortina que ocupa una quarta part de la tela, supèrflua. Gràcies a Déu, Borges era prou cec i no pogué veure-ho. El quadre de Berlin no sols és molt dolent sinó que demostra el poc que el pretès artista autodidacta coneixia de l’obra de Borges, inclosos els llibres sense lletres que semblen capses. Dis Berlin és un mal pintor de colorets saturats i superficials que practica una mena d’il.lustració infantil abstracta adreçada als adults. La tendència colorista l’atansa a Almodóvar però, com veiem en el pitjor retrat de la col.lecció Cervantes, l’allunya totalment de l’esperit intel.lectual de Borges.
En un altre post analitzaré els quadres més passables de la col.lecció. En qualsevol cas, som davant d’un art d’encàrreg que arrossega les xacres del gènere. La majoria de la pinacoteca no passen de ser retrats menors i anodins, de circumstàncies.
En conclusió, la qualitat de la col.lecció és molt oscil.lant amb clara tendència a la baixa. Cada retrat del premi Cervantes fa tremolar els silenciosos prestatges de la Biblioteca Nacional. Confiem que els dels anys a venir no provoquin més escàndols estètics. Per si de cas, recomanaria als guardonats que es miressin molt quin pintor els immortalitzarà.