Un bon error

Resum d’Un bon error (1998)

La primera novel.la de Núria Perpinyà data de 1998 i gira al voltant de dos eixos: l’aprenentatge i l’homosexualitat. Un jove se’n va a un laboratori de Londres i s’enamora d’un científic negre. El protagonista, Joan Xammar, ha de superar dues prevencions: la del gènere i la de la raça.

Els temes d’Un bon error són: la relació (feliç i dolorosa) entre amants, mestres i deixebles; els prejudicis ètnics, sexuals i morals; i la crítica a la mediocritat malsana del poder.

Atès que la trama es cabdella al voltant de morts inesperades, Un bon error també constitueix un thriller sorprenent que batega sota el dia a dia d’un laboratori qüestionant el prestigi de falsos doctors.

La trama professional de la ciència alterna amb l’amorosa, la qual es desenvolupa en escenaris més romàntics a través dels canals d’Anglaterra.

La defensa de l’error com a filosofia del llibre

El títol d’Un bon error busca un tercer camí no incriminador entre el bé i el mal. L’expressió vol capgirar la percepció tradicional que condemna els errors i els pecats. L’autora els defensa com a via de coneixement. A la novel.la hi ha molts hipotètics errors que es transformen en encerts com enamorar-se d’una persona poc adequada. El títol prové de la “felix culpa” eròtica i revisa el concepte d’Aristòtil de l’heroi tràgic: en lloc d’un home virtuós que, en cometre un error, ha de suportar terribles conseqüències, tenim un home que reflexiona sobre les seves preteses equivocacions i les dels altres. “Un bon error” no és una expressió de resignació, ni de compensació (com “Déu tanca una porta però n’obre una altra”), sinó una expressió voluntarista. Els errors no es milloren sols, sinó que hi ha d’haver un subjecte intel.ligent que els reconverteixi. Per fer-ho explícit, Perpinyà tria l’escenari d’un laboratori d’enginyeria genètica on es reparen defectes físics.

Finalment, cal considerar el títol com una autoironia que es fa l’autora per haver abandonat la seva carrera com a teòrica i intel.lectual i haver-se decantat per l’escriptura.

Inversió de les expectatives

Un bon error enllaça amb les noves teories de l’estètica de la recepció i presenta la lectura com un recorregut de malentesos i de pistes falses induïdes. Per exemple, l’Aleph Banneker no és un pobre negre sinó un eminent científic. El Dr Westend no és un mestre amable sinó un home cruel i impostor. I la ferrateriana Jill Jarrell, per bé que sigui igual de llesta, és més negra del que imaginàvem.

Els jocs intertextuals

Tot i tractar-se de la primera novel.la de Perpinyà, l’escriu després de trenta anys de milers de lectures. En conseqüència les referències llibresques són nombroses, tot i que dissimulades, igual que ocorrerà amb la resta de la seva obra. Vegem-ne alguns casos: l’expectativa sobre el company d’habitació del primer capítol d’Un bon error prové de Moby Dick; la ballarina negra, de Poeta en Nueva York; l’expressió anticlassista (que els catedràtics es casin amb les seves cuineres negres), de The Doctor and the Devils de Dylan Thomas; l’escena del wàter convertida en el lloc on el Joan es fa conscient de la seva homosexualitat, de l’Ulysses; l’al.legoria de perdre’s al bosc, de Descartes. La rememoració crítica de Jill és proustiana; el nom de la barca (Southampton) evoca l’amant de Shakespeare; l’anècdota antimetafísica de l’ànima-fesol i el llistat misantrop són de Francis Crick, el descobridor de l’ADN; les espirals, a més de remetre a l’esculptor Robert Smithson i a l’ADN, són un homenatge existencial i biològic a l’historiador natural Thompson D’Arcy Wentworth de principi de segle. La discussió “Aixeca’t de la cadira” remet a Jacques le fataliste; el mal mestre, al professor Serebriakov que decep l’oncle Vània de Txèkhov; i, entre molts d’altres, Westend, dit en català (“vés-te’n”), ressona al vade retro de l’acte IV dels Contes de Hoffmann d’Offenbach que se li llença al dimoni: Va-te’n!  Va-te’n!  Considerant que Westend fa una falsa acusació d’antisemitisme i que Offenbach era jueu, deixem que algú l’enviï a fer punyetes, mentre en escena una dona mor per cantar massa…

Rerafons científic

Els científics són caràcters creadors que s’apassionen pel saber i per descobrir coses noves similars als artistes i als intel.lectuals. A Un bon error n’hi ha molts d’aquests, però lamentablement també n’hi ha dels que només busquen l’èxit. No som, però, davant de científics bojos. El doctor Westend no pertany a la tipologia del mad scientist perquè el realisme hi pesa. El seu arquetip és el del Dottore. Ara bé, a la Commedia dell’Arte, el professor pedant i ignorant fa riure, mentre que a Un bon error no en fa gens.

El fons científic de la novel.la és real. Els experiments no són de ciència-ficció. El lector pot aprendre com es treballa en un laboratori. Alhora els lectors amb coneixements científics podran advertir abans que els d’humanitats les rareses del director. Les referències a científics i pensadors, començant per l’astrònom i urbanista negre del segle XVIII, Benjamin Banneker, són certes. El personatge d’Arlaine Rosemeiller està basat parcialment en la Dra Rosalind Franklin (contemporània i competidora de Watson i Crick en la carrera del ADN) injustament valorada.

En el llibre es defensa l’enginyeria genètica allunyant-la de les fantasies dels qui la desconeixen. A Un bon error, la funció de la ciència és, a més de temàtica, simbòlica. A través de la triple cadena de l’ADN, s’emfatitza el triangle amorós i, mitjançant l’enginyeria genètica, la reversibilitat: els errors de la natura es poden rectificar.

Compra Un bon error: