Resum d’Un bon error (1998)
La primera novel.la de NĂşria PerpinyĂ data de 1998 i gira al voltant de dos eixos: l’aprenentatge i l’homosexualitat. Un jove se’n va a un laboratori de Londres i s’enamora d’un cientĂfic negre. El protagonista, Joan Xammar, ha de superar dues prevencions: la del gènere i la de la raça.
Els temes d’Un bon error sĂłn: la relaciĂł (feliç i dolorosa) entre amants, mestres i deixebles; els prejudicis ètnics, sexuals i morals; i la crĂtica a la mediocritat malsana del poder.
Atès que la trama es cabdella al voltant de morts inesperades, Un bon error també constitueix un thriller sorprenent que batega sota el dia a dia d’un laboratori qüestionant el prestigi de falsos doctors.
La trama professional de la ciència alterna amb l’amorosa, la qual es desenvolupa en escenaris més romà ntics a través dels canals d’Anglaterra.
La defensa de l’error com a filosofia del llibre
El tĂtol d’Un bon error busca un tercer camĂ no incriminador entre el bĂ© i el mal. L’expressiĂł vol capgirar la percepciĂł tradicional que condemna els errors i els pecats. L’autora els defensa com a via de coneixement. A la novel.la hi ha molts hipotètics errors que es transformen en encerts com enamorar-se d’una persona poc adequada. El tĂtol provĂ© de la “felix culpa” eròtica i revisa el concepte d’Aristòtil de l’heroi trĂ gic: en lloc d’un home virtuĂłs que, en cometre un error, ha de suportar terribles conseqüències, tenim un home que reflexiona sobre les seves preteses equivocacions i les dels altres. “Un bon error” no Ă©s una expressiĂł de resignaciĂł, ni de compensaciĂł (com “DĂ©u tanca una porta però n’obre una altra”), sinĂł una expressiĂł voluntarista. Els errors no es milloren sols, sinĂł que hi ha d’haver un subjecte intel.ligent que els reconverteixi. Per fer-ho explĂcit, PerpinyĂ tria l’escenari d’un laboratori d’enginyeria genètica on es reparen defectes fĂsics.
Finalment, cal considerar el tĂtol com una autoironia que es fa l’autora per haver abandonat la seva carrera com a teòrica i intel.lectual i haver-se decantat per l’escriptura.
InversiĂł de les expectatives
Un bon error enllaça amb les noves teories de l’estètica de la recepciĂł i presenta la lectura com un recorregut de malentesos i de pistes falses induĂŻdes. Per exemple, l’Aleph Banneker no Ă©s un pobre negre sinĂł un eminent cientĂfic. El Dr Westend no Ă©s un mestre amable sinĂł un home cruel i impostor. I la ferrateriana Jill Jarrell, per bĂ© que sigui igual de llesta, Ă©s mĂ©s negra del que imaginĂ vem.
Tot i tractar-se de la primera novel.la de PerpinyĂ , l’escriu desprĂ©s de trenta anys de milers de lectures. En conseqüència les referències llibresques sĂłn nombroses, tot i que dissimulades, igual que ocorrerĂ amb la resta de la seva obra. Vegem-ne alguns casos: l’expectativa sobre el company d’habitaciĂł del primer capĂtol d’Un bon error provĂ© de Moby Dick; la ballarina negra, de Poeta en Nueva York; l’expressiĂł anticlassista (que els catedrĂ tics es casin amb les seves cuineres negres), de The Doctor and the Devils de Dylan Thomas; l’escena del wĂ ter convertida en el lloc on el Joan es fa conscient de la seva homosexualitat, de l’Ulysses; l’al.legoria de perdre’s al bosc, de Descartes. La rememoraciĂł crĂtica de Jill Ă©s proustiana; el nom de la barca (Southampton) evoca l’amant de Shakespeare; l’anècdota antimetafĂsica de l’Ă nima-fesol i el llistat misantrop sĂłn de Francis Crick, el descobridor de l’ADN; les espirals, a mĂ©s de remetre a l’esculptor Robert Smithson i a l’ADN, sĂłn un homenatge existencial i biològic a l’historiador natural Thompson D’Arcy Wentworth de principi de segle. La discussiĂł “Aixeca’t de la cadira” remet a Jacques le fataliste; el mal mestre, al professor Serebriakov que decep l’oncle VĂ nia de Txèkhov; i, entre molts d’altres, Westend, dit en catalĂ (“vĂ©s-te’n”), ressona al vade retro de l’acte IV dels Contes de Hoffmann d’Offenbach que se li llença al dimoni: Va-te’n!  Va-te’n!  Considerant que Westend fa una falsa acusaciĂł d’antisemitisme i que Offenbach era jueu, deixem que algĂş l’enviĂŻ a fer punyetes, mentre en escena una dona mor per cantar massa…
Els cientĂfics sĂłn carĂ cters creadors que s’apassionen pel saber i per descobrir coses noves similars als artistes i als intel.lectuals. A Un bon error n’hi ha molts d’aquests, però lamentablement tambĂ© n’hi ha dels que nomĂ©s busquen l’èxit. No som, però, davant de cientĂfics bojos. El doctor Westend no pertany a la tipologia del mad scientist perquè el realisme hi pesa. El seu arquetip Ă©s el del Dottore. Ara bĂ©, a la Commedia dell’Arte, el professor pedant i ignorant fa riure, mentre que a Un bon error no en fa gens.
El fons cientĂfic de la novel.la Ă©s real. Els experiments no sĂłn de ciència-ficciĂł. El lector pot aprendre com es treballa en un laboratori. Alhora els lectors amb coneixements cientĂfics podran advertir abans que els d’humanitats les rareses del director. Les referències a cientĂfics i pensadors, començant per l’astrònom i urbanista negre del segle XVIII, Benjamin Banneker, sĂłn certes. El personatge d’Arlaine Rosemeiller estĂ basat parcialment en la Dra Rosalind Franklin (contemporĂ nia i competidora de Watson i Crick en la carrera del ADN) injustament valorada.
En el llibre es defensa l’enginyeria genètica allunyant-la de les fantasies dels qui la desconeixen. A Un bon error, la funciĂł de la ciència Ă©s, a mĂ©s de temĂ tica, simbòlica. A travĂ©s de la triple cadena de l’ADN, s’emfatitza el triangle amorĂłs i, mitjançant l’enginyeria genètica, la reversibilitat: els errors de la natura es poden rectificar.
Compra Un bon error:
                                      Â
                                                                          Â
Â