Una casa per compondre

 

Resum d’Una casa per compondre (2001)

La pianista Olívia Kesler busca la seva casa i un refugi que l’inspiri per compondre. La recerca no és fàcil. Res no la satisfà prou. L’artista es resisteix a confinar-se en un cau insípid. Al llarg d’un periple immobiliari ple de sorpreses, que és un viatge musical i al mateix temps una odissea arquitectònica, seguim pas a pas els neguits i els pensaments de la pianista. En la seva apassionada quête, la senyora Kesler s’endinsa en veïnats delirants i es perd en barris poc recomanables. Una casa per compondre és una reflexió sobre la creació i sobre la bellesa, i sobre l’obsessió i la lletjor que en resulta. L’autora defensa els músics i arquitectes que no es limiten a repetir fàcils melodies ni a construir blocs horribles, sinó que s’arrisquen després de trencar-s’hi el cap. El llibre també és un viatge d’una dona autosuficient i excèntrica que s’aparta del comú de la gent i aposta per l’amor i l’art.

Les cases d’aquesta història es divideixen en tres grups: les verticals, les horitzontals i les fragmentades. L’ideal, la realitat, la crisi.

Un retrat del nostre temps: el problema de la vivenda2 Portada_NewYorker_Cases_w

A Una casa per compondre, Perpinyà s’acara amb un problema actual: la vivenda. Per bé que la recerca d’un lloc per viure és una aspiració eterna de qualsevol ésser viu, a finals del segle XX, bona part de l’economia del món occidental i, d’Espanya en particular, orbita al voltant de l’especulació immobiliària. La sobrevaloració del fenomen serà una de les causes de la crisi econòmica i existencial de principis del segle XXI.

3 Acudit_Cases_NewYorker w

La casa és el nostre mirall: Ensenya’m on vius i et diré qui ets

Cada casa és una imatge del món. Una imago mundi. Cadascú s’identifica amb la seva casa. Digues quina casa tens i et diré qui ets. El pagès s’identifica amb la seva terra, el comerciant amb la seva botiga. Però la Kesler no té mirall, no sap on identificar-se. És una mena d’apàtrida, d’heroïna desenllarada.

Una casa per compondre és, a més d’una novel.la, un assaig sobre la phenomenology and psychology of home. Els arquitectes i pensadors sobre el tema que més agraden a Perpinyà són: Amos Rapoport, Mario Gaviria, Juhani Pallasmaa, Oscar Tusquets, Tom Wolfe, Witold Rybczynski, Gerhard Schwab, Otto Bollnow, Pietilä, Lloyd Wright, Gehry, Niemeyer, Zaha Hadid, Jeab Dollfus, Stephen Gardiner, Georges Perec i l’Eupalinos de Valéry.

Un nou gènere: la novel.la fragmentada

4 Acudit_piano_NewYorker wAquest llibre no és ben bé una novel.la, però tampoc no són contes. Els contes van ficant-se, progressivament, en més històries (les primeres són més simples, les últimes més embolicades), i, a poc a poc, capítol a capítol, van teixint una història comuna, a la manera d’una novel.la de contes engalzats, tal com els pisos independents d’un edifici construeixen tots junts una sola casa. Si els gèneres literaris ens ho permetessin, la podríem anomenar «novel.la en sèrie», «novel.la fragmentada» o composite novel. A mesura que el lector llegeixi els contes, se li aniran convertint en capítols. És la lectura qui transforma els contes en una novel.la. La novel.la latent comença a manifestar-se cap a la meitat del llibre. Així com anem llegint, la sensació fragmentada es va esvaint i el pes novel.lístic es fa més preeminent. Com més avancem, menys independents veiem les històries, i, més s’enforteix el fil conductor que les conglomera: una buscadora de pisos, una irònica observadora anomenada Olívia Kesler.

 La música com a acte creatiu

5 Stockhausen pensa w

Karlheinz Stockhausen

La mĂşsica Ă©s un luxe inĂştil com la literatura. Una casa per compondre estĂ  recorreguda per diversos leitmotive de sonoritats literĂ ries que es van entrellaçant al llarg de l’obra i evocant les recurrències expressives tan caracterĂ­stiques de Wagner o Beethoven. Vegem-ne algunes: la Kesler Ă©s una buscadora de soroll… TĂ© un piano de mitja cua, tallat com l’art i el sexe escapçat… És com la SalomĂ© tallant el cap del seu amant… Les mans i els amants… La intimitat de tocar amb els ulls tancats… La pianista que toca per diners, davant els poderosos i a les ordres de, com si fos una prostituta…

Un totxo Ă©s un totxo Ă©s un totxo evoca a la baixa: una rosa Ă©s una rosa Ă©s una rosa de Gertrude Stein, i oposa l’art a la dura realitat; amb les variacions que se’n deriven: una finestra que Ă©s un fugir que Ă©s una porta…

 

Estèticament, aquest llibre admira la música per a piano des de Schubert fins a l’actualitat, passant per Chopin, Liszt i Debussy, així com la música barroca de Marais, els quartets de corda i l’avantguarda arquitectònica i musical. No pas tota, però. Perpinyà no sintonitza amb Bruno Maderna ni amb Messian, però sí amb “Carré for four orchestras and four choirs”, “Microfonia” i “Stimmung” de Stockhausen; amb el “Tea-party” i la versió del “Fandango” de Soler de Tomas Marco; amb Joan Ginjoan, Fátima Miranda, “Le marteau sans maître” de Boulez, “Roig” d’Albert Sardà, l’”Ionització” de Varese, la “Primera construcció (en metall)” de Cage, l’”Elegia per a corn i piano” de Poulenc, Lutoslawski, Nyman, Carles Santos, etc. La “Kreisleriana” de Schumann li sembla fluixa; en canvi, l’opus 47, la “Sonata a Kreutzer” de Beethoven li sembla deliciosa, sobretot el primer i tercer moviment. Com a melòmans i crítics musicals propers destacaria a T.W. Adorno, Carme Miró, José Iges i García del Busto.

Conversa entre Núria Perpinyà i Carme Miró (Directora d’orquestra) a propòsit de la novel.lista M. Àngels Anglada: “Vibrar per ressonància”. 

La fotografia i la uniĂł de les arts

La novel.la fa una defensa de la unió de les arts. A Una casa per compondre es fon la literatura, la música, l’arquitectura i la fotografia. El llibre està acompanyat d’una galeria d’imatges d’edificis i d’ambients de Manu Bausc que il.lustren cadascun dels capítols del llibre.

Al 2002, un any desprĂ©s de la publicaciĂł d’Una casa per compondre, apareix al mercat les Variacions Diabelli de Beethoven interpretades pel pianista Uri Caine. Cadascuna de les trenta-tres variacions va il.lustrada amb el dibuix d’una casa diferent. La sintonia no podia ser mĂ©s adient.

 

Art i literatura de cases

La cruïlla entre les cases i l’art (escultura, literatura, teatre) és apassionant. Perpinyà recomana: “Casa de fum” (2004) de Javier Vallhonrat; les cases de gasa de Do-Ho Suh; la comèdia Rajoles (1999) de Desola, les pel.lícules En construcció (2000) de Guerin, Casa d’arena i boira (2003), Cinc metres quadrats (2011) i El pianista (2001) de Polanski; la novel.la La pianista (1983) de Jelinek; el poemari Casa invadida (1995) de Jiménez Millán i molts poemes de Joan Margarit, el poeta i arquitecte que va presentar Una casa per compondre al 2001. Com a creadors literàrio-musicals cal col.locar en un lloc d’honor Kundera i Bernhard i Els inconsolables (1995) d’Ishiguro. Les exposicions del CCCB de Barcelona, “Les cases de l’ànima” i “Rèquiem per una escala”, coetànies a l’aparició del seu llibre, foren excel.lents.

8 Cases Do Ho Sun w

Do Ho Sun

Conversa amb Dolors Miquel, Jorge CarriĂłn i Manuel Guerrero sobre Una casa per compondre (Cicle de narradors contemporanis. Llibreria Robafaves. MatarĂł, 29 maig 2003).

Georges Perec, “De la difficulté qu’il y a à imaginer une Cité idéale”, Penser/Classer, 1981.

Je n’aimerais pas vivre en Amérique mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre à la belle étoile mais parfois si
J’aimerais bien vivre dans le cinquième mais parfois non
Je n’aimerais pas vivre dans un donjon mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre d’expédients mais parfois si
J’aime bien vivre en France mais parfois non
J’aimerais bien vivre dans le Grand Nord mais pas trop longtemps
Je n’aimerais pas vivre dans un hameau mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre à Issoudun mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre sur une jonque mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre dans un ksar mais parfois si
J’aurais bien aimé aller dans la Lune mais c’est un peu tard
Je n’aimerais pas vivre dans un monastère mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre au « Négresco » mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre en Orient mais parfois si
J’aime bien vivre à Paris mais parfois non
Je n’aimerais pas vivre au Québec mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre sur un récif mais parfois s
Je n’aimerais pas vivre dans un sous-marin mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre dans une tour mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre avec Ursula Andress mais parfois si
J’aimerais vivre vieux mais parfois non
Je n’aimerais pas vivre dans un wigwam mais parfois si
Je n’aimerais pas vivre à Xanadu mais même, pas pour toujours
Je n’aimerais pas vivre dans l’Yonne mais parfois si
Je n’aimerais pas que nous vivions tous à Zanzibar mais parfois si

Compra Una casa per compondre: 

carrito-componer

    

 8 Acudit-Forges_Cases w

No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 + ten =