Els privilegiats

Resum d’Els privilegiats (2009)

Els privilegiats és una novel.la teatral ambientada en un museu que reflexiona sobre l’art i la massificació del turisme cultural. Els protagonistes són els vigilants d’un museu local que es transforma en un museu d’art contemporani. La novel.la pren el punt de vista d’uns personatges secundaris i reflexiona sobre l’oposició entre la importància de la bellesa i la indiferència de les persones poc importants que la vigilen.

Els privilegiats és una novel.la còmica d’amos i treballadors, d’estires i arronses entre companys de feina, d’injustícies i de lluites de poder.

El títol apunta al treball descansat dels vigilants que viuen aparentment com uns reis i a la sort que tenen de treballar a la vora d’obres d’art. El nom del poble, Telamós, prové del llatí “telamone” una figura humana que fa de pilastra, a la manera d’una cariàtide.

Procés d’elaboració

Després de l’angoixosa Mistana, Perpinyà decideix escriure amb més distància. El to humorístic d’Els privilegiats  aposta per una mirada més social i per tirar endavant.

La idea neix al 2001 al museu Gulbekium de Lisboa. El primer esborrany fou un zelador que escoltava les opinions del public; aviat, en lloc d’aquest zelador passiu, es van imposar els zeladors amb les seves pròpies opinions. Del 2001 al 2003, Perpinyà estudia museologia, història de l’art, visita assíduament museus i galeries i s’endinsa en els problemes laborals dels subalterns, un món que li era del tot desconegut. Al 2004, l’humil defensor de l’ordre, en Pere Serivà, un personatge inspirat en el pare de l’autora, s’imposa com a protagonista. El llibre s’organitza de manera binària: primer el museu vell i després el nou. El 2005, la trama gira definitivament al voltant de Serivà con una víctima tractada injustament. El motiu d’inculpar un innocent agermana en Serivà amb Silas Marner, Marguerite Gautier i Guillem Tell, entre tants d’altres.

Caravaggio: Crocifissione di san Pietro (1600)

Una novel.la irònica i teatral amb una autora invisible

L’obra fon la tradició novel.lesca amb la dramàtica i admet dues lectures: com a novel.la o com a teatre sense la veu del narrador. Les parts narratives aporten explicacions complementàries als diàlegs i funcionen com les acotacions invisibles d’una representació, malgrat que siguin més llargues i reflexives.

Històricament, la novel.la és filla del gènere del teatre (i dels poemes èpics) i neix als segles XVII i XVIII. Els privilegiats refan el camí invers. Són un homenatge d’una novel.lista moderna al teatre i a la pau i la modèstia dels petits museus.

En una novel.la tendim a identificar l’autor amb el narrador o amb algun dels seus personatges. En teatre, l’autor roman darrere l’escenari. Això és el que ocorre als Privilegiats. El punt de vista de l’autora no coincideix amb el narrador, molt més tradicional i classista, i assimilable al director Climent de Quinci. Ni amb els zeladors que es miren amb menyspreu els quadres. Tampoc s’assimila a l’excèntrica directora ni als artistes. No obstant això, com Perpinyà admira profundament l’art, participa d’algunes de les opinions del narrador refinat, de la directora Esmirna Trevi i dels artistes experimentals i, fins i tot, d’alguns dels comentaris dels zeladors; per la qual cosa, quan les exposa amb ironia, cal entendre-ho com una autoironia.

Equivocaríem la intenció de l’autora si interpretéssim el llibre com un postulat contra l’avantguarda o contra els museus. Res més lluny. No obstant això, els vigilants i els espectadors són lliures de pensar i d’espifiar-la com vulguin. No endebades, es tracta d’una obra d’humor negre adreçada als amants de l’art i del “dolce fare niente”.

Dorothea Tanning: Children’s Games (1942)

Perspectivisme: cada vigilant és diferent

Els romans deien: qui ho veu tot igual, no coneix res (“nihil novit qui aeque omnia”). Els llecs veuen tots els boscos verds, mentre que pels botànics cada taca verda està formada per desenes d’espècies distintes. Paral.lelament, cada vigilant és diferent a un altre malgrat que duguin el mateix uniforme. Cada angle de visió, cada actitud el varia. El perspectivisme aboleix l’heroi eximi que ofusca els personatges secundaris i el quadre únic que llença a la paperera els seus esborranys per semblar més original. En el pensament perspectiu no trobem protagonismes egòlatres sinó moltes històries col.lectives que varien en funció de cada matís.  En la paleta de colors, tots els rojos, grocs, verds i blaus són igual d’importants. L’espectre psicològic d’Els privilegiats és variat com les sèries de Bacon, Warhol o Sol Lewitt.

On són els artistes?

Els artistes, que són els autèntics protagonistes de l’art, són absents del llibre. L’autora vol que els lectors noti aquest buit i que se n’escandalitzin: tanta gent al voltant de l’art (directors, conservadors, marxants, públic, vigilants) i els més importants, els creadors, són un tercer pla. És el mateix que ocorre amb la indústria editorial, molt més forta que no pas el pobre escriptor, o amb la indústria alimentícia que s’aprofita del pagès. L’absència d’artistes en un llibre que parla sobre art és significativa. Amb tot, els quadres sí que hi són i en gran nombre. Volent significar que l’ego de l’artista compta menys (i així ha de ser) que la seva obra.

La fotografia de la coberta d’Els privilegiats de Manu Bausc correspon a l’escultura de Pierre Cortot “El soldat de Marató anunciant la victòria” (1822). del Louvre expressa l’antítesi entre el triomf col.lectiu i la desfeta personal, expressant el to tragicòmic del llibre també ambivalent. Alhora suposa un manifest existencial: correm, conquerim els nostres ideals i…, per a què? Per què serveix l’art? En la fotografia de Manu Bausc, la mort heroica del corredor esculpit en marbre blanc contrasta amb la passivitat del zelador, discret i vestit fosc. El enquadrament de la zona púbica subratlla la importància de l’erotisme en l’art i torna a oposar-se a la trista actitud del vigilant.

Cortot: Le Soldat de Marathon annonçant la victoire (1822)

L’art és un món a part que no té res a veure amb les malignes i ridícules picabaralles dels polítics, ni amb les hipoteques, ni amb els telenotícies. Hi ha gent que s’aïlla de la realitat amb el futbol o amb els escacs. Les illes paradisíaques de Perpinyà són: la música clàssica, els bons llibres, l’amor, els amics i l’art. Els pintors més valorats als Privilegiats són: Caravaggio, Ribera, Van Gogh, Bacon, Magritte, Ingres, Manet, Rembrandt, Vermeer, Flandrin, Ramon Casas, Corot, Friedrich i Turner. Entre els catalans, destaquen: Ramon Casas, Rusiñol, Fortuny, Barceló, Perejaume, Plensa i Dalí. Així mateix, a la novel.la trobem interpretacions deconstruccionistes irreverents de Picasso, Gauguin, Warhol i Dalí que no cal imputar necessàriament a l’autora.

Un narrador cubista

El narrador té un doble punt de vista: és un narrador objectiu i subjectiu, el director invisible, el senyor Quinci, tant en la primera part, com en la segona on ha desaparegut del tot. És inequívoc, però, que el final del llibre prové de la seva veu. Aquest narrador simultani i cubista trenca amb els plantejaments tradicionals, ja que suma dues perspectives incompatibles i les fa simultànies. Es tracta d’un cas similar al que dugué a terme Manet a “Un bar aux Folies-Bergère” oferint una imatge frontal i oblícua de la cambrera. Tal com ens explica Foucault, el sistema d’incomptabilitat suposa que: “Le peintre doit être ici et la. II doit y avoir quelqu’un et personne.” Tant Els privilegiats com l’obra de Manet representen una “rupture avec la peinture [i la literatura] classique qui fixe un lieu precis pour le peintre et le spectateur.”

Els museus i els vigilants a la literatura

Teniers: El jove Leopold Guillem a la seva galeria de Brussel.les (1650)

El personatge del vigilant pertany a l’arquetip literari del criat creuat amb el del soldat centinel.la en la seva versió més seriosa, passiva i marginal. Tot i que pertanyen a la mateixa categoria, el vigilant no té res a veure amb els zanni, els bufons ni els criats contestaires. També s’allunya de la tafaneria dels porters, que són l’expressió del criat col.lectiu de l’època moderna. Els zeladors, a la literatura i al món de l’art són escassos i extremadament secundaris. Les excepcions són poques i recents. Ocupa un lloc rellevant la novel.la The museum guard (1998), de Howard Norman on un zelador roba un quadre per amor. També són ressenyables les situacions absurdes i existencials del porter de The caretaker (1960) de Harold Pinter; El portero (1987) del Reinaldo Arenas; el Tomasso (1996) de Gesualdo Buffalino; l’esplèndid conte sociopolític “El guardià del gerro xinès” (1991) de Slawomir Mrozek on un vigilant atempta contra allò que vigila; i, entre molt poques més, “El vigilante del salón recreativo” (1991) de Garriga Vela: “Tengo la suerte de pertenecer a cierta élite que disfruta de excesivo tiempo para meditar y ese mismo tiempo la transtorna.” Els zeladors d’Els privilegiats són els marginats de l’art per bé que, paradoxalment, hi són físicament i contínuament presents.

Núria Perpinyà sintetitzà en aquesta conferència, “Museus ficticis” , la relació entre museus i literatura i establí la tipologia següent:

1. Novel.les sobre quadres i estàtues vivents

2. Novel.les de misteri a museus

3. Novel.les de quadres falsos i robatoris a museus

4. Literatura amb museus barrocs i laberíntics

5. Novel.les amb museus fantàstics

6. Contes i novel.les amb museus còmics

7. Novel.les de museus ideològics

8. Novel.les d’amor a museus

9. Novel.les metartístiques que reflexionen sobre els museus

Magritte: La Légende des Siècles (1948)

Un retrat del nostre temps: el turisme, els museus i la seguretat

Si a Una casa per compondre, Perpinyà s’acarava amb el problema actual de la vivenda, aquí ho fa amb el del turisme i, en concret, amb el turisme adotzenat que farceix a disgust els museus seguint les pautes d’un viatge organitzat. L’autora també es pronuncia contra la histèria americana de la seguretat i les seves derivacions violentes i policials. A Perpinyà li recorden els sermons apocalíptics sobre el dimoni que segles enrere servien per atemorir i veure pecat per tot arreu. Amb menys control policial i estatal es viu millor. En els museus de Suïssa, on hi ha infinitat d’obres mestres, gairebé no hi ha vigilància.

Compra Els Privilegiats