Als genis, se’ls perdona quasi tot: Chris Tile

14 February, 2014 by Nuria

Chris ThileEl dia 12 de novembre del 2013, al Conservatori del Liceu, al 45 Jazz Festival, Chris Thile va interpretar la sonata n. 1 en Sol menor de Bach d’una manera insòlita i magistral. Thile expressa amb gestos facials i corporals cada frase; interpreta com un actor (exagerat, histriònic) les frases musicals. Res a veure amb la contenció interpretativa de l’escola russa que deixa que l’esperit de l’obra flueixi per si mateixa. Thile és un músic molt americà i fa el contrari: sobreactua les notes, les subratlla amb tot el cos. La combinació de Bach i la seva particular peformance és divertida i inesperada.
El virtuosisme de Thile és arravatador. Et preguntes com pot expressar els milers de combinatòries sonores de Bach amb les quatre cordes d’una mandolina. I tanmateix ho fa. És prodigiós. Thile s’uneix a les reivindicacions contemporànies d’instruments marginats dins la música clàssica i demostra que una mandolina pot tenir tanta força i subtilitat com un orgue o un violí.
L’únic criticable del concert serien les parts que el mateix Thile qualificà de “stuff”. No calien. A la vora de Bach, el country i les cançons desguitarrades que ell insistia a entonar, eren tan poca cosa… L’efecte era massa xocant i decebedor. Thile, però, vol donar la imatge d’un músic modern i arriba a fer pallassades innecessàries.
Com tots els genis, Thile cau en poca-soltades que queden perdonades pel seu talent sublim.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


un − = 0

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas