Pintar el dolor

5 April, 2014 by Nuria

A Merche Serna

4._Ticio__Tiziano

Ticià. Tici (1565)

L’exposició actual del Museu del Prado versa sobre quatre éssers castigats per les Fúries. ¿Van ser homes i gegants avorribles o va ser el poder qui va convèncer-nos de la seva natura repugnant?

El pecat de Tici fou el sexe i la rebel.lia. Tici gosà prendre a Zeus una de les seves dones, Zeus s’enfurí i l’acusà de monstre. El déu suprem de l’Olimp s’encarregà que Tici fos vist com un violador i no com un amant. Tanmateix, si Hera l’hagués defensat, Tici podia haver passat a la història com un serf obedient, ja que l’apropament sexual a Àrtemis, el va fer en part instigat per ella, que n’estava gelosa. Si Zeus tenia dues dones (i més); Àrtemis podia tenir dos homes. Zeus, però, no ho consentí, i envià a Tici les Erínnies venjatives (les que més tard, a Roma, s’anomenarien Fúries). Tici havia volgut picar massa alt (com Prometeu, a qui s’assimilarà iconogràficament com un home caigut); calia escarmentar la seva audàcia. Zeus actuà alhora com un marit gelós i com un rei. La condemna que li infringí fou eterna. Un ocell li menjaria el fetge sens parar. El seu cos seria com un anti-fènix: es regeneraria contínuament per continuar sagnant. (La pregunta admirativa seria: ¿com sabien els grecs que el fetge es regenerava?). No és casual que sigui la mateixa pena de Prometeu. Atemptar contra la parella d’un altre és un acte individual (egoista o anàrquic) que ataca l’ordre establert.

Els quatre condemnats de l’exposició del Prado han estat els pecadors més estigmatitzats de la Història, afegint-hi Orió i algun altre. ¿Tan horribles foren els seus delictes? El quadre de Rubens de Prometeu de l618 i el de Tici de Ticià de 1565 s’assemblen molt. ¿Només de forma o també de contingut? Prometeu és l’heroi protector, aquell que gosà prendre el foc als déus per donar-lo als homes. Èsquil ja el presentava com el defensor dels necessitats. El símbol de Prometeu està clar; ¿què passa, però, amb el de Ticià? ¿Com és que les pintures de tots dos, un màrtir valerós i un violador monstruós, són quasi iguals?  Ni Miquel Àngel, ni Ticià, ni Ribera, ni Salvatore Rosa no il.l.ustren l’hipotètic pecat de la violació, sinó algú que pateix molt. De les dues figures, si algú té mala fama no és tant la víctima (que, si no sabem el seu pecat, és només això: una víctima) com el voltor, una au carronyera. No veiem a cap dels quatre condemnats (Tici, Sísif, Ixió i Tàntal) com malvats sinó com homes sofrents. Els artistes no volen despertar la nostra indignació, sinó la nostra compassió. Són retrats del dolor extrem, hereus del Laocoont.

Tici és devorat perennement per un voltor per robar la dona d’un home poderós. Només acceptaríem el seu martiri si fou realment un violador. No ho sabem del cert, però. S’ha de respectar la presumpció d’innocència. In dubio pro reo. Del que no hi ha dubte és que Tàntal és un criminal: assassí, infanticida, caníbal, trampós, mal amfitrió, lladre i tafaner. Que les seves maldats anesssin contra els déus no ens el fa més simpàtic, ja que no actua com un valent sinó com un traïdor. No obstant això, no se’l retrata com un pervers caníbal, sinó que és la imatge del desig insatisfet. El verb “tantalitzar” no significa ‘esquarterar un nen’, sinó ‘excitar el desig sense acomplir-lo’. El càstig de Tàntal és tenir gana i fruita a prop i no poder collir-la; i no poder beure malgrat ser en un llac. La tradició ha fet que no associem el seu nom amb un sàdic, sinó amb la insatisfacció; la humanitat s’ha identificat amb el seu suplici i al seu favor, més del que caldria.

El tercer gran perseguit és Sísif, el suplici del qual és arrossegar amunt i avall una pedra ciclòpia per una muntanya. És el mite de l’esforç inútil, de la rutina cíclica que no cessa, de la càrrega absurda del viure, com interpretà prou bé Camus. El sentit existencialista de Sísif el fa proper. En aquest cas, també és molt desconegut l’origen d’aquesta tortura. Deixant de banda els erudits, pocs saben que Sísif paga per haver estat massa astut i avar; tant, que matava els viatgers per robar-los. De tota manera, no se l’envia al Tàrtar per assassí, que seria peccata minuta, sinó, un altre cop, per haver ofès els déus i saltar-se les seves normes, igual que Tici, Tàntal i Ixió. Sísif va enganyar el déu Tànatos, resistint-se a morir. Una ambició molt humana que atemptava contra els designis divins. No es vol morir per amor a la vida. I per covardia. Els herois no temen la mort, gairebé la busquen com a prova màxima del seu valor. Sísif era un home mediocre, un de nosaltres, un comerciant espavilat de maneres tortuoses que se les enginyà per escapolir-se del món dels morts. No se li perdonà la seva intel.ligència, que aturés tot sol la dalla i escapés de l’Hades.

Ens queda el quart maleït: Ixíon. El seu caràcter desagraït i mentider no és cèlebre. Sí que en són les seves conseqüències. Pena a l’infern girant dins una roda. Res a veure amb l’elegant home de Vitrubi dibuixat per Leonardo. Aquest martiri, tant o més dolorós que el de Tici, s’usà a l’Edat Mitjana com a mètode d’execució. La salvatjada fou aplicada en diversos Estats, amb el vist-i-plau dels governants, fins al segle XIX. La tortura de la roda no consistia a humiliar la víctima degradant-la com un animal. Era pitjor que això. Ixió no feia girar la sínia com un ruc; sinó que hi estava lligat. Girava i es destrossava els ossos; girava i se’ls trencava… La justícia pot ser molt sanguinària.

L’objectiu d’aquestes lliçons exemplars no era que ens n’apiadéssim. Ho hem fet passats els segles perquè ens hem tornat més sensibles i l’època moderna defensa els marginats i menyspreats. A l’origen, les figures de Tàntal, Tici, Sísif i Ixió servien per atemorir perquè ningú se sublevés contra les normes i les possessions (dones incloses) del poder establert. D’aquí el subtítol de l’exposició del Prado. “Al.legoria política i repte artístic”. Maria d’Hongria ordenà a Ticià que amenacés amb el foc etern als deslleials a l’emperador Carles V pintant els quatre infames de l’antigor. El geni de l’artista aconseguí molt més (i diríem el mateix de Ribera, Miquel Àngel, etc). En lloc d’uns quadres útils i ideològics, féu unes obres mestres. A les pintures que s’exposen al Prado no es veu Carles V, ni la seva germana, ni Zeus, ni Hera.  Els contextos històrics i les justificacions polítiques no hi són. L’art se n’ha alliberat i existeix per se. Només s’hi veu l’únic que roman: quatre homes que pateixen horrorosament, víctimes d’una venjança i una crueltat despietades. Són l’expressió del dolor màxim, fos pel motiu que fos.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


× 4 = setze

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas