Varietat en la unitat

8 March, 2014 by Nuria

roni_horn_oct2008

Roni Horn. 2004.

Al capítol quart de la sisena Ennèada de Plotí, apareix el concepte d’unitat en la varietat. Som al segle III. Aquesta idea reapareixerà a St Agustí i a St Tomàs d’Aquino per ajudar a comprendre l’ordre del cosmos, la creació i la bellesa. Al segle XVIII la seva aplicació musical i poètica és fonamental a Bach, Mendelssohn i Coleridge, per citar només tres autors. Des d’aleshores, no ens ha abandonat. Les variacions sobre un motiu estructuren la meva obra i la de molts creadors; des del més intel.lectuals com els estructuralistes (Perec, Sol Lewitt…) fins als més populars; a més, recorren totes les arts des de la pintura a la música: les natures mortes de Snyders, Monet i les catedrals de Rouen, les sèries cromàtiques de Warhol, les muntanyes de Roerick, les quatre versions d’una mort a Rashomon de Kurosawa, les versions improvisades de jazz, els remakes de pel.lícules, etc.

Aquests dies  podem veure un altre exercici de variacions a l’exposició de Casilda Sanchez de La Panera de Lleida, on s’exposen nombroses filmacions d’aigua de múltiples procedències. Cadascuna és diferent: l’estat, el color, el caràcter (rius, aigües abissals, torrents, llacs plàcids, corrents interns…) però totes són aigua. Hom pot contemplar els vídeos i pensar: Que avorrit, és tot igual. O bé cercar-ne els detalls i els infinits matisos de cadascuna. Quan vas al camp i n’observes la verdor, també et pots quedar a la superfície que tot ho iguala o observar la combinatòria prodigiosa de formes vegetals.  En música, Bach va sublimar aquesta combinatòria matemàtica, variant una melodia per dit, per peu, per escala… Em costa interpretar Bach, no estic a l’alçada del seu remolí imparable que se m’endú com una voràgine i em torna boja. Un dels meus programes preferits de la BBC 3 és “Building a Library” quan Erica Jeal compara que diferent sona una mateixa partitura depenent dels intèrprets i dels directors.

Parlant de follies i variacions, també podem ill.lustrar el nostre principi d’una manera més lleugera. Fixem-nos en tres versions de la cançó “Losing my mind” (1971) de Stephen Sondheim. La versió de la peça de Follies de Lizza Minelli de 1989 és tota passió, una follia divertida i moderna instrumentada pel baix massa pesat i repetitiu dels Pet Shop Boys. Després tenim la versió apegalosa i anys cinquanta de Michael Ball, amb un posada en escena retro-kitsch; si més no, en la versió disponible a youtube. Finalment, tenim la versió de Marin Mazzie del 2010. És la meva preferida perquè expressa la tensió entre una forma serena, elegant, i un esperit esvalotat i tèrbol. En Minelli s’unia la forma i el contingut, aquí lluiten. La cantant, vestida de vermell, intenta reprimir la seva agitació interna fins que es deixa anar en el crescendo final. La interpretació de Mazzie està en sintonia amb Baudelaire: una forma clàssica que dialoga amb un contingut modern i li pregunta sobre la seva terrible inquietud. Tot i que si hagués d’incloure “Losing my mind” en la meva propera obra de teatre, optaria per una quarta posada en escena més existencialista, m’agrada molt la interpretació de Mazzie perquè n’observes el debat entre el seny i la follia. I perquè il.lustra aquell magnífic oxímoron de Shakespeare: “A discreet madness”.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


− 5 = zero

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

  • Posts recientes

  • Etiquetas