Varietat en la unitat

8 March, 2014 by Nuria

roni_horn_oct2008

Roni Horn. 2004.

Al capĂ­tol quart de la sisena Ennèada de PlotĂ­, apareix el concepte d’unitat en la varietat. Som al segle III. Aquesta idea reapareixerĂ  a St AgustĂ­ i a St TomĂ s d’Aquino per ajudar a comprendre l’ordre del cosmos, la creaciĂł i la bellesa. Al segle XVIII la seva aplicaciĂł musical i poètica Ă©s fonamental a Bach, Mendelssohn i Coleridge, per citar nomĂ©s tres autors. Des d’aleshores, no ens ha abandonat. Les variacions sobre un motiu estructuren la meva obra i la de molts creadors; des del mĂ©s intel.lectuals com els estructuralistes (Perec, Sol Lewitt…) fins als mĂ©s populars; a mĂ©s, recorren totes les arts des de la pintura a la mĂşsica: les natures mortes de Snyders, Monet i les catedrals de Rouen, les sèries cromĂ tiques de Warhol, les muntanyes de Roerick, les quatre versions d’una mort a Rashomon de Kurosawa, les versions improvisades de jazz, els remakes de pel.lĂ­cules, etc.

Aquests dies  podem veure un altre exercici de variacions a l’exposiciĂł de Casilda Sanchez de La Panera de Lleida, on s’exposen nombroses filmacions d’aigua de mĂşltiples procedències. Cadascuna Ă©s diferent: l’estat, el color, el carĂ cter (rius, aigĂĽes abissals, torrents, llacs plĂ cids, corrents interns…) però totes sĂłn aigua. Hom pot contemplar els vĂ­deos i pensar: Que avorrit, Ă©s tot igual. O bĂ© cercar-ne els detalls i els infinits matisos de cadascuna. Quan vas al camp i n’observes la verdor, tambĂ© et pots quedar a la superfĂ­cie que tot ho iguala o observar la combinatòria prodigiosa de formes vegetals.  En mĂşsica, Bach va sublimar aquesta combinatòria matemĂ tica, variant una melodia per dit, per peu, per escala… Em costa interpretar Bach, no estic a l’alçada del seu remolĂ­ imparable que se m’endĂş com una vorĂ gine i em torna boja. Un dels meus programes preferits de la BBC 3 Ă©s “Building a Library” quan Erica Jeal compara que diferent sona una mateixa partitura depenent dels intèrprets i dels directors.

Parlant de follies i variacions, tambĂ© podem ill.lustrar el nostre principi d’una manera mĂ©s lleugera. Fixem-nos en tres versions de la cançó “Losing my mind” (1971) de Stephen Sondheim. La versiĂł de la peça de Follies de Lizza Minelli de 1989 Ă©s tota passiĂł, una follia divertida i moderna instrumentada pel baix massa pesat i repetitiu dels Pet Shop Boys. DesprĂ©s tenim la versiĂł apegalosa i anys cinquanta de Michael Ball, amb un posada en escena retro-kitsch; si mĂ©s no, en la versiĂł disponible a youtube. Finalment, tenim la versiĂł de Marin Mazzie del 2010. És la meva preferida perquè expressa la tensiĂł entre una forma serena, elegant, i un esperit esvalotat i tèrbol. En Minelli s’unia la forma i el contingut, aquĂ­ lluiten. La cantant, vestida de vermell, intenta reprimir la seva agitaciĂł interna fins que es deixa anar en el crescendo final. La interpretaciĂł de Mazzie estĂ  en sintonia amb Baudelaire: una forma clĂ ssica que dialoga amb un contingut modern i li pregunta sobre la seva terrible inquietud. Tot i que si haguĂ©s d’incloure “Losing my mind” en la meva propera obra de teatre, optaria per una quarta posada en escena mĂ©s existencialista, m’agrada molt la interpretaciĂł de Mazzie perquè n’observes el debat entre el seny i la follia. I perquè il.lustra aquell magnĂ­fic oxĂ­moron de Shakespeare: “A discreet madness”.


No Comments »

No comments yet.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

  • Posts recientes

  • Recent Posts