Varietat en la unitat

08/03/2014 by Nuria

roni_horn_oct2008

Roni Horn. 2004.

Al cap√≠tol quart de la sisena Enn√®ada de Plot√≠, apareix el concepte d’unitat en la varietat. Som al segle III. Aquesta idea reapareixer√† a St Agust√≠ i a St Tom√†s d’Aquino per ajudar a comprendre l’ordre del cosmos, la creaci√≥ i la bellesa. Al segle XVIII la seva aplicaci√≥ musical i po√®tica √©s fonamental a Bach, Mendelssohn i Coleridge, per citar nom√©s tres autors. Des d‚Äôaleshores, no ens ha abandonat. Les variacions sobre un motiu estructuren la meva obra i la de molts creadors; des del m√©s intel.lectuals com els estructuralistes (Perec, Sol Lewitt…) fins als m√©s populars; a m√©s, recorren totes les arts des de la pintura a la m√ļsica: les natures mortes de Snyders, Monet i les catedrals de Rouen, les s√®ries crom√†tiques de Warhol, les muntanyes de Roerick, les quatre versions d’una mort a Rashomon de Kurosawa, les versions improvisades de jazz, els remakes de pel.l√≠cules, etc.

Aquests dies ¬†podem veure un altre exercici de variacions a l’exposici√≥ de Casilda Sanchez de La Panera de Lleida, on s’exposen nombroses filmacions d’aigua de m√ļltiples proced√®ncies. Cadascuna √©s diferent: l’estat, el color, el car√†cter (rius, aig√ľes abissals, torrents, llacs pl√†cids, corrents interns…) per√≤ totes s√≥n aigua. Hom pot contemplar els v√≠deos i pensar: Que avorrit, √©s tot igual. O b√© cercar-ne els detalls i els infinits matisos de cadascuna. Quan vas al camp i n’observes la verdor, tamb√© et pots quedar a la superf√≠cie que tot ho iguala o observar la combinat√≤ria prodigiosa de formes vegetals. ¬†En m√ļsica, Bach va sublimar aquesta combinat√≤ria matem√†tica, variant una melodia per dit, per peu, per escala… Em costa interpretar Bach, no estic a l’al√ßada del seu remol√≠ imparable que se m’end√ļ com una vor√†gine i em torna boja.¬†Un dels meus programes preferits de la BBC 3 √©s “Building a Library” quan Erica Jeal compara que diferent sona una mateixa partitura depenent dels int√®rprets i dels directors.

Parlant de follies i variacions, tamb√© podem ill.lustrar el nostre principi d’una manera m√©s lleugera. Fixem-nos en tres versions de la can√ß√≥ ‚ÄúLosing my mind‚ÄĚ (1971) de Stephen Sondheim. La versi√≥ de la pe√ßa de Follies de Lizza Minelli de 1989 √©s tota passi√≥, una follia divertida i moderna instrumentada pel baix massa pesat i repetitiu dels Pet Shop Boys. Despr√©s tenim la versi√≥ apegalosa i anys cinquanta de Michael Ball, amb un posada en escena retro-kitsch; si m√©s no, en la versi√≥ disponible a youtube. Finalment, tenim la versi√≥ de Marin Mazzie del 2010. √Čs la meva preferida perqu√® expressa la tensi√≥ entre una forma serena, elegant, i un esperit esvalotat i t√®rbol. En Minelli s‚Äôunia la forma i el contingut, aqu√≠ lluiten. La cantant, vestida de vermell, intenta reprimir la seva agitaci√≥ interna fins que es deixa anar en el crescendo final. La interpretaci√≥ de Mazzie est√† en sintonia amb Baudelaire: una forma cl√†ssica que dialoga amb un contingut modern i li pregunta sobre la seva terrible inquietud. Tot i que si hagu√©s d’incloure ‚ÄúLosing my mind‚ÄĚ en la meva propera obra de teatre, optaria per una quarta posada en escena m√©s existencialista, m’agrada molt la interpretaci√≥ de Mazzie perqu√® n’observes el debat entre el seny i la follia. I perqu√® il.lustra aquell magn√≠fic ox√≠moron de Shakespeare: ‚ÄúA discreet madness‚ÄĚ.


No hi ha comentaris »

No comments yet.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *