Si hagués de triar entre La nit just abans dels boscos de Bernard-Marie Koltès i la versió que en fa Moreno Bernardi a Radionit, crec que triaria la de Bernardi. Si el text de Koltès de 1977 ja era corprenedor, el de Bernardi n’és més. Més punyent, més bell i original, amb les fàbriques i els feixistes retorcent uns immigrants que s’expressen entretallats.
L’entrada és brutal. Bernardi se’ns adreça amb un preludi inintel·ligible; ple però d’una ràbia clara.
No sabem qui ens parla: ¿uns subnormals, uns jonquis? A mesura que entrem al primer moviment de la peça se’ns fa evident que són uns estrangers; la qual cosa posa sobre la taula el rebuig apriorístic que desperten i perquè no els enteníem.
La ràbia nerviosa anirà desembocant en un deler revolucionari. “M’haurà arribat a mi l’hora d’apallissar”. En el text de Koltès, hi ha una inversió del personatge; com n’està tip de tot, li venen “ganes d’hostiar” els àrabs i tot cristo. El rebutjat es torna com els seus agressors. En la peça Radionit de Bernardi aquest capgirament violent no hi és i s’opta per un final pacificador a favor dels immigrants, “uns nens que s’han de defensar”.
De tota manera, tant en la versió original com en aquesta, el text és essencialment anarquista amb una veu que s’alça contra el sistema, “el clan dels ministeris, de la policia, de la feina, dels sindicats”. En la versió de Bernardi la traducció en castellà és actual: els pijos i les fàbriques (on ell, no vol entrar ni de conya) l’assetgen. “No penso tornar a treballar mentre se’n fotin de nosaltres”. “Com més em deixi empènyer a cops de peu al cul, més estranger seré”.
El seu punt dèbil és una dona que pertany “a l’altre bàndol”, el dels pijos que l’ataquen. Ara que, per ella, es faria feixista i tot.
L’obra de Bernardi és un mim polític, un trio de veus dissonants i una coreografia gestual i sonora impecable. No endebades s’intitula: “Composición para dos voces y un canto en tres movimientos”. Un gran encert haver desdoblat el personatge en dos actors que van modulant-se i tensionant-se. Tot i que romanen asseguts, per contrast —al cap i a la fi, l’obra va de lluites—, són molt expressius de mig cos per amunt. La declamació rara i crispada és dirigida per Bernardi com si ells fossin instruments fent-los imitar els seus gestos, timbres i cadències. Les represes de frases ens connecten amb les obsessions de Bernhard i la seva musicalitat: corrent darrere una noia, fugint dels qui “volen enxampar-nos i follar-nos vius”. Els personatges estan quiets com si fossin músics amb els faristols, la qual cosa no atorga un estatisme complet, ja que el director i la gesticulació dels dos actors masculins és incessant. La noia és més estatuària. Penso que si hagués estat al pis de dalt cantant hagués subratllat millor la seva posició superior secundària. En efecte, a més del personatge doblat de l’immigrant (Gefaell és més versàtil i nerviós; Menéndez fa de fort), n’hi ha un tercer més fluix. La noia que canta l’himne a l’alegria i d’altres melodies en alemany. Una donna angelicata que encarna la recerca d’“un àngel enmig d’aquest merder” però que contrasta amb l’originalitat de tota la resta. De tota manera, l’obra és tan sensacional i està tan ben orquestrada (mai millor dit) que l’element de la noia és un punt de poca importància que no manlleva ni un àpex d’excel·lència a la gran direcció de Moreno Bernardi i als grandíssims actors Guillem Gefaell i David Menéndez.
Gatet —proposa la malvada invitació—, anem a caçar una bona rata, anem a la caça del moro.