Bansky
No enganxa el què o el qui, sinó la rutina de mirar, de prémer un botó, d’obrir finestres, de consultar les notificacions. Internet omple els temps “buits”, com ho fa el vici de fumar, fins que aviat exigeix el seu propi temps i que se li dediqui molta atenció. El costum de fumar tabac no aporta res, fins i tot ens fa mal, com en fa malbaratar la nostra vida online navegant per distreure’ns; tanmateix, la rutina d’entrar als webs, de mirar links cada mitja hora, abans d’anar a dormir, només despertar-se, al metro, s’imposa com un costum que s’arrela ràpidament. Som més esclaus de l’artilugi que de la xarxa. Ens dominen la inèrcia i els gestos de la mà més que no pas el benefici que en treiem en connectar-nos. Quants no consulten notificacions a deshora, sabent que probablement no n’hi haurà cap! Tanmateix, no poden deixar de certificar-ho, invertint en aquests processos inútils minuts i minuts que, sumats, li devoren el dia. Si Facebook el decep però hi torna a entrar, ¿per què ho fa? Per vici, perquè no pot resistir-se’n. Abans es passava el rosari, ara es toquinya el mòbil. Els més moderns em replicaran que és millor estar al cas del progrés que repetir mantres atàvics. No sé què dir-vos. És igual d’hipnòtic. El terminal telefònic també anul.la els seus fidels i demana la mateixa adoració fins a esdevenir un apèndix del cos. El rosari, les polseres de boletes budistes, el smartphone. Buidor per buidor, diria que la de l’om religiós i la manta de Linus relaxen més. L’aparell ha esdevingut un “doudou numérique” (un peluix digital). Un vici mecànic com mastegar xiclet o mossegar-se les ungles. Ens han convençut que la manera bona de viure és amb un mòbil i una copa a la mà; i que passar-ho bé consisteix en això: en emborratxar-se i xatejar. La dependència a internet comença amb l’objecte, amb la carcassa, amb la tecnologia més superficial. L’hàbit s’imposa de manera abusiva en l’agenda del dia, com un acte rutinari imprescindible. L’esperit de l’aparell (l’apparatgeist) ens posseix. Els moviments tàctils ens fan desatendre la feina i interrompre-la contínuament. L’addicte al mòbil ja no hi té al cap, es desconcentra. ¿Quants cops obre al dia la bústia esperant cartes que no arriben? Unes dues-centes. Multipliqueu els talls en l’activitat, les estones perdudes i l’ansietat que s’hi deriva. Als nomofòbics, els pot el desig de saber si algú parla d’ells. Narcissisme d’inferioritat, on cal el suport dels altres de manera desorbitada. No es poden separar de l’iphone ni un metre, els cal tenir-lo sempre encès i a l’abast, tocar-lo contínuament. L’amor a la màquina.
Aquesta aberració sentimental va començar fa més una dècada amb els adolescents asiàtics. Ens ho miràvem de lluny com una curiositat exòtica. Avui dia, la dependència s’ha estès a gran part del món i afecta a totes les edats. En casos d’aïllament o de societats hostils, internet és beneficiós. En la resta, l’invent està per sota de les avantatges de la realitat. Si ve a complementar-la, benvingut sia. No, però, si ve a perjudicar-la o a substituir-la. Encara hi ha més vida i intel.ligència fora del web que dins. D’aquí unes dècades potser ja no serà cert. Som davant d’un gran canvi de paradigma en el procés evolutiu que capgirarà la civilització molt més del que ho va fer l’electricitat. Els dits es faran més destres, el cervell s’adaptarà a la multitasca, a la brevetat, a la virtualitat i a les interrupcions. No obstant això, ara per ara, en l’espera d’aquest gloriós futur cibernètic, estan caient milions de desgraciats en els forats negres de la xarxa.
¿Com omplien abans els temps morts? Primer que res, admetent que no n’hi havia. Es fullejava un revista, es llegia un llibre, es parlava a la fresca. Petits plaers quotidians anteriors a les insatisfaccions de les TIC. O no calia fer res. Es descansava i es pensava. Tu sol, sense ortopèdies electròniques. No omplis el teu cap de brossa i deixa-li espai lliure per poder bastir les teves idees. Vés a veure els que estimes. No hi ha res millor que tenir-vos a prop. Esllisa els dits per la seva pell, no per una pantalla. Apaga l’ordinador i el smartphone. Cal canviar la rutina. Desenganxa’t. No espiïs què fan els altres amagat dins la teva caputxa. Deixa de prémer botons. Torna al món real. S’han acabat les joguinetes. Aixeca el cap i camina. Ni que sigui jo, em faig cas. Surto fora. Hi ha lluna plena. M’arrapo la jaqueta. Quin vent que fa. Les idees es ventilen. Com bufa el firmament! La terra li respon amb tota mena de sorolls. Els amics m’agafen per la cintura. I l’impacient de Zweig m’espera al llit.