El Tristany i Isolda (1865 / 2011) de la Fura dels Baus, reestrenat al Liceu de Barcelona el 2017, no tĂ© res a veure amb el trepidant Don Quixot a Barcelona (1999 / 2000) de Turina dirigit tambĂ© per La Fura. El tempo Ă©s totalment diferent. No esperin moviments furients sobre l’escenari, ni impactes mĂşltiples i esbojarrats. Ă€lex OllĂ©, amb gran respecte i elegĂ ncia, deixa en un segon pla les divertides extravagĂ ncies modernes de la Fura perquè prevalgui la follia de l’amor romĂ ntic i la vehemència del compositor. El ritme de la posta en escena Ă©s lent i grandiĂłs, just el que demana l’òpera sagrada. Que imponent la lluna de la passiĂł d’Alfons Flores que inunda l’obra… Que bella la veu d’IrĂ©ne Theorin…
L’acte II és el de l’exultació amorosa. Els amants llunà tics viuen literalment a la lluna que ocupa tot l’escenari. A moments, l’esfera que els reclou es transforma en una mise en abîme de rodones i flames. Els cercles concèntrics que projecta Francesc Aleu palesen molt bé la hipnosi de l’obsessió amorosa. A més d’aquest efecte òptic magnètic, els cercles en moviment evoquen el wagnerià i malèfic anell dels Nibelungs. L’amor també és un anell mà gic que, en lloc de dominar el món, fa que la parella se n’aparti. “Deslliura’ns del món”, anhelen els amants. Ara bé, el poder de la passió és tan perillós com el de l’anell del Poder i acaba essent igualment mortal.
La blanca lluna còncava idealitza l’èxtasi amorĂłs, molt mĂ©s eròtic en la versiĂł de Wagner que no pas en la de Thomas i BĂ©dier on la relaciĂł entre Tristany i Isolda no es consuma sinĂł que Ă©s platònica. En les visions cortesanes de la llegenda, tot i que els enamorats passen la nit junts, no es toquen. Per preservar la seva innocència s’ajeuen amb l’espasa del rei Marc entre ambdĂłs com a sĂmbol del seu respecte. En les mans de Wagner, la passiĂł Ă©s mĂ©s desbocada. Al segon acte, els amants s’abracen mentre es van succeint sobre l’escenari circular les fases de la lluna. Passat aquest temps idĂl.lic, el seu refugi es transforma en una presĂł. GrĂ cies a la il.luminaciĂł d’Urs Schönebaum, els barrots de les escales es multipliquen des de mĂşltiples angles. La blanca concavitat amorosa es transforma en un laberint d’escales i ombres terrorĂfiques que perfila la fortificaciĂł del castell del marit que els empresona.
Un cop descoberts pel rei Marc, Tristany pregunta a Isolda si s’avĂ© a morir amb ell: “¿Em seguirĂ s?”. Ella li respon: “¿Com he de fugir del paĂs que abasta tot el mĂłn?” Aquest Ă©s el to fĂşnebre que impregna el darrer acte de l’obra.
A l’acte III, Tristany explica el seu passat traumĂ tic i perquè pertany al regne de la nit. Com la majoria dels herois literaris, Ă©s un orfe. A l’espectador, aquesta mancança li provoca compassiĂł i l’ajuda a comprendre el fort que ha hagut de ser el protagonista per sobreviure. La seva mare morĂ al part. El melodramatisme decimonònic amarat d’infĂ ncies desgraciades Ă©s a punt d’obrir les portes a la psicoanĂ lisi de Freud. Per il.lustrar que Tristany s’endinsa en els seus trĂ gics orĂgens, Franc Aleu omple l’esfera d’arrels cada cop mĂ©s embullades.
El dèdal d’arrels i d’escales suggereix l’envitricollada composició de Wagner. L’estil wagnerià consisteix en una xarxa de leitmotiven recurrents molt melòdics i commovedors. A Tristan und Isolde n’hi ha una quarantena que es van trenant, teixint l’estructura de l’òpera: el misteriós i irresolt leitmotiv de Tristany del preludi; el de la mirada; el del filtre amorós; el del desig de mort; el de l’amor apassionat; el Liebestod d’amor i mort; el de la transfiguració; el del desig sense fi d’Isdolda; el de l’angoixa i el del consol final, etc. En aquest enllaç els podeu escoltar:
A l’acte III, Tristany Ă©s un home desfet que bescanta l’amor per la seva tirania. La passiĂł amorosa l’esclavitza. És un home desfet. Ferit, es mou amb esforços, fent palesa la seva ferida d’amor tant o mĂ©s sagnant que la fĂsica.
La posta en escena del tercer acte Ă©s la que millor delata l’estil furero arriscat d’OllĂ©. Per tal d’emfasitzar les dificultats, els cantants accedeixen al prosceni a travĂ©s d’un forat que els obliga a ajupir el cap i a baixar per una mena de roca amb pendent (un prisma oblic truncat) i a subjectar-se per no caure. Tristany, nafrat i moribund, es desespera esperant l’estimada: “I la nau d’Isolda? L’has vist? L’has de veure!” Els esculls posen de manifest els obstacles del seu amor. A mĂ©s, els cantants descalços caminen de manera vacil.lant sobre pedres de debò. En lloc de passes fermes, sĂłn doloroses. La inestabilitat fĂsica subratlla el desequilibri existencial i sentimental. No tots els cantats haurien estat dispostos a tantes incomoditats com les que proposa Ă€lex OllĂ©! Sembla, doncs, que els va saber convèncer bĂ©. A l’òpera, s’agraeix molt quan els cantants no es limiten a ser unes estĂ tues sinĂł que sĂłn expressius i actuen. Aquesta inseguretat anĂmica que els tĂ© a punt de caure venia anunciada des de l’inici de l’obra. Com en una profecia, es tanca el cercle fatĂdic del qual no poden fugir. El destĂ dels amants estava maleĂŻt des del començament. Com assenyala Magda Polo, l’acord de Tristany del preludi, que no es resol immediatament sinĂł que es posposa, crea un anhel insatisfet i molta inestabilitat amb les seves dues dissonĂ ncies.
Les formes que il.luminen Ollé i Schönebaum al tercer acte són enigmà tiques. No sé si tant com el famós acord del preludi de Tristany (el Fa, Si, Re#, Sol#), però gairebé. D’una banda tenim una lluna minvant horitzontal i, d’una altra, en perpendicular, a sobre de la pedra geomètrica, una espècie de destral. Les dues formes dialoguen com si fossin l’amor i la mort; i també com una dona (la lluna) i un home (la roca afilada). Un dià leg molt subtil, però molt present al llarg del tercer acte. Mentre Isolda mor, pletòrica d’amor, la boira romà ntica eixeix del forat de la lluna convexa quasi impenetrable que s’ha girat d’esquena als amants i als espectadors.
El pĂşblic del Liceu, potser massa abraonat i tot, no deixĂ ni un segon de respir ni de silenci quan s’acabĂ la funciĂł, i, desenfrenat, es llençà a aplaudir amb fervor: Bravo! Bravo! Bravo! Wagner ens havia encomanat la seva febre. MagnĂfica la direcciĂł de Josep Pons i l’elenc de cantants. Que l’apassionament ens acompanyi. Desperteu la mar que somnia.
ISOLDA
(Amb salvatgia)
Revifa’t dins meu,
força audaç.
Surt del pit
on has estat amagada!
Escolteu la meva voluntat,
vents confusos!
Elements turbulents!
RemolĂ furiĂłs
de tempestes rabents!
Sacsegeu el somni
d’aquest mar somnolent.