Arco 2014: op art i artistes renovadores

Mia Hamari. Arco 2014. Foto: Manu Bausc

A l’Ana Nadal

Vas a Arco amb ganes d’enamorar-te d’algun artista, d’una peça irresistible, d’una idea superoriginal. No sempre ho aconsegueixes. Com cada any, n’esperes més. Deixant de banda els galeristes que no saben distingir l’art del kitsch, Arco 2014 s’ha caracteritzat per l’art òptic i per l’augment de dones artistes.

Les nombroses obres d’OP ART exposades a Madrid reprenen els jocs òptics dels 70. Els perills de continuar en aquesta línia al 2014 són: el decorativisme i la superficialitat. Se salvaria l’engany perceptiu de la constel.lació “Insomnia XIII” de Miguel Rothschild feta amb agulles. També hi formen part les obres basades en la desproporció, on el gran es veu petit (i a l’inrevés) com les mini-cadires d’Ignacio Llamas; o la foto gegant del tetra brik.  O aquelles on, per exemple, un objecte trapezoidal (com la caixa de cabals de Robert Lazzarini: “Safe (blown)”) sembla rectilini segons l’angle de visió. Deixant de banda la ironia antiburgesa del títol, la deformació la coneixem de la televisió. També s’hi inclourien les bosses grises que semblen pedres lunars de Mauro Giaconi jugant amb l’antítesi flonjo-dur. I el joc de falses ombres pintades a la paret de Liliana Porter que, destacaría sobre d’altres obres, per la seva transcendència pictòrica i existencial. Llevat de casos com el de Porter, les bromes òptiques són fàcils d’entendre i, en conseqüència, populars. Si a més, tenen moviment (com les boletes d’acer de Grönlud-Nisunen, “Instable Matter”), l’èxit dels no entesos està assegurat. No endebades, l’obra que més agrada als turistes de l’Ermitage és el rellotge daurat del gall dindi autòmata.

MAJÚSCUL I MINÚSCUL. En l’art contemporani trobem peces enormes i d’altres diminutes. L’exageració mana. Mentre no caiguem a l’hortera colossal del nou ric, tot està bé. Els formats grans impressionen instantàniament; i els petits i delicats reclamen atenció. La model recoberta amb pintura vermella foradada de Susy Gómez i la majoria de fotos esbalaïdores i impol.lutes d’Arco, com les flors de Michael Welesley, formarien part del primer cas. També la pobra que dorm a la rica biblioteca d’Eugenio Ampudia. I el mise en abîme infinit de la llibreria de Nicolas Grospierre. Les telaranyes de Tomás Saraceno representarien la línia subtil i intel.ligent del bio-art.

POCA INNOVACIÓ. Innovacions originals al cent per cent, no n’hem trobat. Això que molts s’hi han trencat el cap com Enrique Radigales amb les pedres cuneïformes de contactes eròtics escrites amb llenguatge informàtic (el vell i el nou) alineades en un dispositiu de Viagra preparat per ser hissat. Damien Hirst aquest cop ha renunciat a provocar-nos i ens ha enviat només un punt vermell. Muntean/Rosenblum estan de sort; diverses galeries n’exposaven els seus dibuixos de coloraines amb lemes càndids. El País ha volgut que Ferran Adrià fos l’estrella de l’Arco 2014 regalant-li un estand d’honor. Tornaria a dir que la dimensió és l’element estètic menys important. Ferran Adrià és un cuiner genial, però voler fer d’ell un artista i científic és excessiu. Malgrat usar termes com “genoma”, els seus organigrames no tenen res de genètics. I els dibuixos d’El Bulli són naïfs. Ara: és maco veure el seu cap ratllant i organitzant. L’Adrià és, amb tots els mèrits, un artista de la cuina. Chapeau. El País, però, podia haver dedicat el seu estand a promocionar creadors amb menys recursos.

ORDRE I CAOS. El més desagradable d’una fira és el popurri. L’heterogeni (d’estils i qualitats) domina. Et trobes un profund Zoran Music a la vora d’una escultura futurista poca-solta. Enmig del caos, tan molest i laberíntic, hi ha bones obres si tens la paciència d’identificar-les. Les SÈRIES ordenades et donen una mica de pau. Arco 2014 ha comptat amb renovacions interessants de Warhol, com els catàlegs de Luis Coquenão de bells paisatges al límit entre la pintura i la fotografia. La sèrie de Claudia Jaguarre de les palmeres, els skylines i la finestra quadriculada també està molt bé. I la de fotografies de pisos il.luminats de Luz María Bedoya. I el desplegament d’Andrea Canepa de la Galeria Wu. La combinatòria biològica dels dibuixos de les formes vegetals és impressionant. ¿Com pot ser que un ram de flors dividit en parts s’estengui tant? Que mudable i einsteniana és la percepció de les dimensions d’un objecte a l’espai. També ocupa un lloc destacable la fantàstica sèrie de formes de llumins cremats de Marlene Stamm. I no cal dir, les Permutacions d’Esther Ferrer, on els mànecs es tornen figures en múltiples posicions. Els dibuixants que fan animació en podrien prendre nota. Ferrer fa meravelles conceptuals amb un objecte quotidià i fa que ens mirem el vulgar amb ulls nous. La citació de Genet que l’acompanya d’amants que s’assemblen (“parfois les copies sont plus belles que l’original”) escau molt bé a la sèrie de mànecs similars. Un gran artista és aquell que ens demostra que amb qualsevol cosa, si es té imaginació, es pot crear històries noves.

ART I ESCRIPTURA. Com no podia ser menys, atesa la meva debilitat per l’escriptura (augmentada per Els Cal.lígrafs), la col.lecció d’invencions cal.ligràfiques de Mirtha Dermisache evocant grafies d’arreu del món m’ha arribat al cor. L’obra de línies ondulants de Mónica Bengoa també seria interessant si no refés una idea de Johanna Calle sobre El procés de Kafka. Només salvaria Bengoa perquè les lletres caigudes a terra li atorguen personalitat. Sobre l’art cal.ligràfic no us perdeu en Jaume Plensa ni la Miriam Londoño.

Els observadors no podem evitar assimilar els fenòmens cap al nostre terreny. Costa de sostreure’s del prejudici egotista, sobretot quan et trobes una instal.lació o unes fotos com els palaus inundats de Pablo Genovés del 2012, o com les de Santiago Borja, que resumeixen en un instant el que tu has estat investigant anys. Al seu “Proyecto paralelo”, presenta l’antítesi entre els paral.lelepípedes de la Bauhaus i les formes corbes de les cabanes tribals. Per dir això, a Una casa per compondre em va caldre quatre-centes pàgines. Borja ho remata i, a través de la flassada de greques estesa a terra, ens avisa: no caiguem en falses simplificacions. Les formes populars també poden ser quadrades.

Continuant amb els ponts amb els meus temes preferits, aquest any d’Al vertigen m’han atret especialment les obres amb muntanyes com la gamma de verds caquis del paisatge de Mateo Maté de la galeria Max Weber de Munich; el contrast entre les notícies negatives i la placidesa inalterable de les postals de Mikel Telleria; i unes botes que es cremen a la paret, divertides i inclassificables. Parlant de foc i escandinaus, que destroyer el parasol cremat de la platja d’Anna Rokka de la galeria Sinne de Helsinki. Adéu, romanç. Adéu, estiu tropical.

POCA CRÍTICA. Poca crítica al poder a l’Arco del 2014. Han pesat més les bromes perceptives i superficials de l’art òptic. I hi ha hagut més interès en l’hiperrealisme fotogràfic de Franquelo que en els problemes socials. Segons com, ho agraïm. Els artistes plàstics quan fan política, com la volen fer amb quatre símbols, cauen sovint en pamflets. Afortunadament, no sempre. La fotografia dels palestins al palau de Reza Aramesh, tan actual i tan Tintoretto alhora, en seria l’excepció.  També l’ínfima dignitat perduda en un paper estripat de Mikel Telleria. I la sol.licitud de feina al Pare Noel (atès que Finlàndia era el país convidat). Així mateix, Arco ha rebut un film de crítica al poder excel.lent: “The Lost”, una pel.lícula anti-nazi rescatada de l’oblit per Reynold Reynolds. L’obra planteja experiments frankestians amb dones vives a partir d’un conte de Christopher Isherwood i alerta que, sota els cabarets de Berlin, es couen depravacions. La galeria holandesa West ha presentat a Arco fragments del film, projectant-los de manera simultània i invitant l’espectador a fer-ne un possible muntatge, tal com ha hagut de fer Reynolds.

MOLTES ARTISTES. Al llarg d’aquest recorregut, he citat moltes artistes: Liliana Porter, Susy Gómez, Claudia Jaguarre, Luz María Bedoya, Andrea Canepa, Marlene Stamm, Esther Ferrer, Mirtha Dermisache, Mónica Bengoa, Johanna Calle, Anna RokKa… Les obres que més m’han interessat casualment eren de dones. És un bon símptoma. Constitueixen nous punts de vista per a l’art. Aporten inversions de gèneres com “La pietà invertida” de Miquel Àngel de Marina Vargas (que ja coneixíem del 2011) o crítiques a tradicions atàviques com la dona-equa, peluda i sense cap, esmolada pel sexe i els ancestres de la finlandesa Mia Hamari.