PROUST em dóna a conèixer el Perspectivisme i la Música de la Prosa
À la recherche du temps perdu fou la primera obra d’envergadura que vaig llegir a fons. Va ser durant l’estiu abans d’entrar a la Universitat. Per estar-hi al nivell, feia un any que em preparava a consciència estudiant de valent. La llista d’obres mestres era tan llarga! Però quina delícia tan gran… Amb Proust, vaig adonar-me que podia córrer maratons, que em sentia al cel llegint mesos i que no me’n cansava. També vaig gaudir del plaer de llegir en altres llengües. Parlant i llegint en francès entrava en una altra dimensió de mi i del món.
Proust em va fascinar pels seus detalls i em va fer veure que es podia escriure en prosa de manera rítmica. Que la música no era exclusiva del vers; i que hi havia novel.les de temps lent com la seva que aconseguien aturar-ho tot al meu voltant quan hi estava submergida.
Amb Proust, vaig conèixer que era l’alta literatura. À la recherche no era un llibre qualsevol dels que llegeixes i te n’oblides, sinó una magna obra on es plantejaven idees noves. Així com avançava en la lectura, de volum en volum, les versions de la història es multiplicaven i creixia la incertesa del que havia estat real o no. Em vaig fer partícep de la confusió del protagonista quan els records i la manera d’explicar-s’ho li deformaven el passat. D’aquesta pluralitat de visions, jo més tard, en diria “perspectivisme”. He aplicat aquest pensament tant en els meus assaigs com en la ficció. Potser n’he abusat d’aquest estil Perpinyà de veure les coses de tantes maneres.
L’ODISSEA em revela la Poesia i de la Bellesa de la Llengua
Amb la traducció de Carles Riba, vaig descobrir la Poesia, és a dir, la musicalitat del vers i la bellesa d’una llengua ben escrita.
També m’atreien les històries increïbles que tanmateix feien passar per versemblants. Tot i que jo volia ser Ulisses i no pas Penèlope! Preferia ser l’aventurera que no pas la mestressa de casa que espera que torni el seu marit. A l’Odissea, anava de sorpresa en sorpresa: contemplava aquell amour fou amb Circe del qual ningú no me n’havia parlat; i, romàntica com era, no entenia perquè Ulisses no es quedava amb Calipso si podien gaudir d’un amor etern.
També m’intrigaven els seus orígens, aquell Homer inexistent, saber que el poema era fruit de moltes veus i llegendes.
L’Odissea m’ha continuat acompanyant al llarg del meu viatge. Va accedir que l’analitzés del dret i del revés i que li fes vint comentaris diferents a Les Criptes de la Crítica. I, recentment, m’ha servit de model d’escriptura col.lectiva en la meva novel.la I, de sobte, el paradís.
KAFKA em plantifica l’Absurd del Sistema
Amb Kafka, vaig descobrir una altra literatura en majúscules. Això va ser un goig. L’altre descobriment feu més decebedor. Kafka ens ensenya els laberints sense entrada i sense sortida de l’Estat. Tant en El Procés com en El Castell, se’ns mostra un sistema absurd que funciona tot i ser absurd.
Kafka és, per a mi, el gran escriptor modern: l’inventor del narrador en grau zero, d’escenes surrealistes memorables i de tants referents socials actuals com els estrangers, els inadaptats, les regles arbitràries o la intromissió del sistema públic en l’esfera privada. El més lloable és el to tragicòmic com Kafka ens explica les nostres misèries.
NIETZSCHE m’inicia en l’Individualisme i en el Romanticisme
Ben d’hora, quan encara anava a l’institut, llegeixo Nietzsche i en quedo enlluernada. És el primer cop que escolto una veu tan potent. Per contra, el Hegel que prefigura el marxisme m’afeixuga. Se’m fa evident que el meu caràcter s’inclina cap a l’individualisme, amb el bo i el dolent que se’n deriva.
En Nietzsche trobo una veu singular i atrevida que va en contra de les idees predominants. M’ensenya que ser un intel.lectual que s’enfronta a l ‘establishment és dur, que les recompenses poden arribar quan siguis mort. Que cal ser fort i acceptar la solitud i la incomprensió.
D’ell, aprenc el poder de la interpretació, “que no hi ha coses, sinó interpretacions de les coses”. Em fa compartir el seu escepticisme que, en la meva obra, es concretarà en el estudi sobre la contradictòria recepció de Gabriel Ferrater.
També és el primer romàntic que llegeixo, ell m’obre les portes de la meva època favorita: la del Romanticisme que va del segle XVIII fins al segle XIX. Nietzsche m’invità a volar sobre mi mateixa, a reinventar-me i a superar-me.
THOMAS BERNHARD em fa entendre el Pensament i m’insisteix en la Solitud de l’Escriptor
Sóc molt bernhardiana. Tant, que sempre he mirat de no imitar-lo. Quan algú té un estil molt marcat, com Kafka, Picasso o Bernhard, si fas com ells et quedes per sota. Són massa grans. Has de buscar el teu propi camí perquè el seu se l’han fet ells i és seu.
Bernhard em va fer veure els processos cíclics del pensament. Les persones obsessives (i els artistes en som) raonen en forma d’espiral. Les frases recargolades i musicals de Bernhard expressen molt bé com donem tombs i incorporem noves idees en aquest lent remolí.
Així mateix, aquest dramaturg austríac em va assenyalar que els intel.lectuals hem de ser valents i denunciar els abusos.
Per últim, vaig veure en ell un autèntic escriptor de raça; algú solitari completament lliurat a la literatura, que —com Nietzsche— ho va sacrificar-ho tot per bastir el seu art. No he estat tan radical però és encomiable que consagrés la seva vida a l’escriptura.
DOSTOIEVSKI m’ensenya la Passió i que n’hi ha d’Altres que se’ns assemblen però que són diferents
Amb Dostoievski entro als russos. Els veig com nosaltres, mediterranis, però alhora distints: tenen més principis que nosaltres; són més radicals i inflexibles. Políticament poden ser perillosos; dins una novel.la, però, el seu apassionament, les seves bogeries i les desaforades i còmiques discussions se t’enduen. És relaxant endinsar-me en un món diferent al teu. Sempre he tingut els russos a prop: la Resurrecció de Tolstoi, Anna Karènina, Txekhov, Puixkhin, Gogol, Stravinski, Maiakovski, Kandinsky, els formalistes revolucionaris. Autor rera autor refets en la rara, bella i independent Irena Besikova del meu Al Vertigen.
MUSIL m’avisa de la Inutilitat Política i m’assabenta de les Malinterpretacions
Amb L’home sense atributs, descobreixo la inutilitat de les reunions, dels grans ideals ideològics i dels projectes col.lectius que no es duen mai a terme. Musil, Nietzsche i Derrida em fan comprendre que la cultura humana es plena de malinterpretacions; que, quan parlem, més que comunicar-nos, ens incomuniquem perquè no escoltem, no compartim i no canviem mai de parer. Musil assenta les bases del pensament deconstructiu post-estructuralista amb què vaig escriure la Recepció i Contradicció de Ferrater.
NABOKOV em regala la Ironia, els Jocs de Llengua i la Felicitat Literària
Nabokov m’endinsà al paradís de la literatura, del qual no m’agrada sortir-ne gaire. Tot i que jo ja corria pels seus jardins, qui m’invità a gaudir al màxim del locus amoenus de la ficció fou Nabokov. Allí, hi he trobat després Flaubert, Cortázar, Borges, Manguel, Marías i Vila-Matas, entre molts altres literats. Continuo encisada per la ironia de Nabokov, la intel.ligència i l’enginy dels seus detalls; la creació de móns propis i l’excentricitat. Em va ensenyar a personalitzar la llengua, a conèixer-la i a aprofitar-ne la riquesa.
QUENEAU em redescobreix el Perspectivisme i m’engresca cap a l’Experimentalisme
Els seus Exercicis d’estil em van divertir molt i em van mostrar que les possibilitats dels punt de vista eren molts i que segons l’angle i la manera d’escriure que es triava, la història canviava molt. Al llarg de la meva carrera, he anat aprofundit sobre el Perspectivisme des de diverses perspectives, si se’m permet explicar-ho amb aquesta mise en abîme poligonal. Així mateix, en cadascun dels meus llibres m’he proposat inventar alguna cosa: un nou gènere, un tema insòlit o una manera distinta d’escriure.
BARTHES m’educa i em converteix en Estructuralista
La lectura de la Gramàtica del Decameró de Todorov em deixa estupefacta. La literatura es pot analitzar i sintetitzar fins a trobar-ne les essències. Després d’ell, arriba Barthes que, amb el seu raciocini tan organitzat, em conquista totalment. Els esquemes estructuralistes m’obren grans horitzons. La literatura universal, com l’anomenàvem aleshores, posseeix unes regles, unes constants i unes variables que es poden conèixer. Des d’aquest moment, dirigeixo els meus passos cap a la Teoria Literària i la Literatura Comparada.
FERRATER em presenta els millors Poetes Catalans i Occidentals
Gabriel Ferrater em va posar a la taula els millors escriptors europeus i nord-americans. Em va presentar la crème de la crème intel.lectual; i, en la poesia, em va fer notar la força nuclear de les imatges. Ferrater em va convèncer pel seu individualisme i perquè semblava que ho hagués llegit tot. Ferrater tenia una veu lúcida pròpia, cosa que no es pot dir de molts dels que publiquen.
La Biblioteca de Lleida en col.laboració amb la periodista Anna Sàez em va invitar a fer una tria de deu llibres. Em va costat molt triar-ne només deu. I també onze, com els que presento aquí. Els meus autors preferits són Italo Calvino, Perec, Cortázar, Zweig, Oz, Naipaul, Gombrowicz, Laurence Sterne, les Brönte, Susan Sontag, Henry James, Beckett, Sarah Kane, Angelica Liddell, Alejandra Pizarnik, Doris Lessing, Miller, Caryl Churchill, Mann, Koestler, l’Ishiguro dels Inconsables, Joyce, Woolf, Coetzee, Diderot, Eco, Clarice Lispector, Plath, l’Abrams de The Mirror and the Lamp, Wayne C. Booth, Lovejoy, Steiner, Txèkhov, Tolstoi, el Mujica de Bomarzo, Marías, Vila-Matas, Rodoreda, Dolors Miquel, Pedrals, Serés, Coca, Yourcenar, Balzac, Arundhati Roy, Pla, Beauvoir, Arbó, Siri Hustvedt, Rushdie, Swift, Barnes, Laclos, Patricia Highsmith, Murasaki Shikibu, l’Anatomy of Melancholy de Burton, etc. Finalment, després de donar-li tombs, em vaig decidir pels autors que més m’han influït que són els que acabo de presentar. Els que vaig llegir entre els 17 i els 25 anys.
En aquest decàleg, malauradament, no hi ha cap escriptora, perquè als anys vuitanta els crítics i els professors no ens en parlaven. Va ser després, by myself, quan les vaig anar coneixent i en vaig poder admirar la seva mestria.
Aquesta discriminació de gènere també l’he patit com a autora. Els retrats que fan els crítics de la literatura catalana actual continuen essent misògins, malgrat que, en molts casos, la qualitat dels homes citats sigui inferior a la de moltes escriptores.