Erarta: la nova avantguarda russa

Denis Ichitovkin

Hom no pot passar per Rússia i no interessar-se per l’avantguarda actual. A què es dediquen els artistes d’ara? Anem a l’Erarta i ho sabrem. Agrupo les obres exposades més destacables en aquests grups. El primer és el més nombrós.

A. Realisme melangiós i existencialista. Tot i ser poc innovadors, són bons:

– La barreja del nou (la noia trista de les rastes) i la factura tradicional d’Ekaterina Gracheva

– La dona d’esquena davant la porta de Ruben Monakhov: bé, el contrast entre la força del vermell i del traç i la inquietud de la porta tancada

– L’esquematisme del traç d’Aleksandr Korolev (fa cossos amb tres pinzellades).

– El senzill realisme senzill de Maya Tregubenko; el seu pianista és magnífic!

– La masegada Venus maternal de Felix Volosenkov és plàstica, inquietant i profunda.

– L’afligit pobre de mi de l’autoretrat d’Aleksandr Rumyantsev.

– L’essencialisme del gest orgullós del poeta negre de Zakhar Valiev.

– Bo, el perspectivisme de la dona envoltada de vidres d’Irina Vasielieva que és massa trist i existencial per ser eròtic.

– Els personatges d’Elena Figurina, una mena de nens malvats, són massa lletjos i desagradables, no em convencen.

– La instal.lació de “My house, my fortress?” de Petukhov, d’una casa en ruïnes, sí.

– I molt melangiosa, la recreació de la datxa sonant cançons tradicionals de les babuixkes (padrines) sobre antics quadres realistes; deliciosa, la manera d’entrar-hi a les fosques fins que els ulls a comencen a trobar els “Origins” de Galina Pisareva.

B. El realisme crític sociològic. Sobta les poques o nul.les referències al comunisme, que, al 2014 se’l paga amb l’ostracisme.

– La casa de sucre de Bulgyn. Ell i altres com Rudyev critiquen l’explotació immobiliària i la pobresa dels arravals. A Rússia ara són dalt de la bombolla epeculativa i constructiva que vam viure a Espanya fa anys.

– Els cigarros il.luminats dels soldats de Rinat Voligamsi, evadint-se de la barbàrie de la guerra, ningunejant-la com si fos tan normal fumar com matar.

– Com a mirada positiva, tenim el multiculturalisme religiós d’Anfim Khanikov amb un Crist crucificat amb tants braços com Shiva.

Samsonov

C. Meta-Art:

Com en totes les gal.leries contemporànies, la dimensió metaartística és notable. De l’Erarta, destaco:

– El manifest a favor de la llibertat i la individualitat de l’art de Joseph Brodsky.

– La paròdia del Sant Sopar de Leonardo de Pavel Gishin: les figures estan tapades amb una flassada assenyalant el final de segles de religió i realisme.

– El cementiri d’artistes com a personatges desconeguts de Cemakin. I “Un altre dia” (2006) de Denis Ichitovkin; el dia a dia d’un artista: fer art (armari de Mondrian) i conviure amb el vulgar (el cubell de la brossa). Com reflexiono a Una casa per compondre, l’artista, per molt excels que sigui, ha de suportar continus destorbs quotidians.

– Fantàstic, el crit de Yuri Samsonov de “Cançó”, observat pels soldats cossacs. És una critica als tòtems artístics i una reflexió sobre la museística. L’artista és un enfant terrible (i un conill espantat que du una tela per barret) que xiscla contra l’art en majúscules en una barreja de denúncia acomplexada.

D. Bio-Art, Tecno-Art, Art +

Ara per ara, és del més nou que hi ha. A l’Erarta no hi ha massa obres d’aquesta tendència que fon art i ciència, però sí dues molt interessants:

– El Laoocont de Nikolay Sazhin amb els cables actuals que el recargolen en lloc de les serps mítiques té molta gràcia; alhora, en ésser una reinterpretació del Laocoont també s’inclou al grup de Meta-art.

– Molt interessant l’experiment neurològic de Dimitry Kawarga dels sensors musicals de l’ordre i el caos. Un dispositiu dins una estructura binària blanca i negra (geomètrica per una banda i entortolligada per l’altra) et feia un escàner mental i si al cap trobava que dominava la part racional emitia una música suau i harmoniosa; i si dominava la part emocional feia sorolls estranys. Què creieu? ¿Que la meva anàlisi cerebral va provocar música melòdica o rara i atonal?