Perejaume ©Mané Espinosa
Els tombs del pinzell i de la cal.ligrafia, els retombs del país. “Maniobra” de Perejaume està feta amb mans hàbils que pensen i que ens inviten a manifestar-nos. ¿Ja no som plans i catalans? ¿Som apassionats i exagerats com els mediterranis? ¿O som plens de clarobscurs com els barrocs? Al segle XIX, Torras i Bages veu el caràcter català moderat, auster i pràctic. Al XX, l’historiador Joaquim Molas considera que la nostra literatura oscil.la entre el seny i la rauxa. Al XXI, Perejaume observa la nostra irreductible raresa i pinta al terra: Complicats! Irregulars! Arrauxats!
Al llarg d’aquests tres segles la descripció etnolingüística ha anat in crescendo. Deixant de banda les generalitzacions d’una població cada cop més heterogènia, hem passat de ser un poble sofert i cristià a una societat exaltada. A l’endemig, al segle passat, ens l’hem hagut amb una divisió freudiana. La dictadura va reprimir les ànsies individuals i les revolucionàries. La realitat del 2014 també clava el dit a la llaga. Hi ha números positius i negatius. No obstant això, l’exposició de Perejaume, que serà al MNAC fins passat Reis, no parla directament de política, sinó de cultura i d’estètica. Aquest és el primer punt d’excel.lència: la reticència. Dir sense dir. Dir mostrant. Fer política i nació sense esmentar-ne els noms. Ensenyant-los. En un moment de gran independentisme, on els diaris i la gent en van plens, Perejaume, amb una gran maniobra retòrica, s’estima més fer que parlar. Com a artista, deixa que els objectes parlin per ells mateixos. De fet, la meva reflexió és gairebé innecessària. El lligam entre els autors i les peces és tan il.luminador que fer-lo més explícit li pot fer perdre la subtilesa.
Per a Torras i Bages, l’art català per excel.lència era el romànic. Per a Perejaume és el barroc. Ser romànics volia dir ser cristians, humils i conservadors. Ser barrocs vol dir ser enrevessats, extrems i folls.
Per demostrar-ho, Perejaume enllaça autors passats i moderns que han explorat formes artístiques recargolades (o ovalades) similars, com les nous foradades de Tàpies o els impressionants forats de la fusta d’una estàtua del XVII vista pel darrera. Això és el que fa un artista, fer-nos veure les coses d’una altra manera. Tantes estàtues que hem vist i mai no ens havíem preguntat com eren per dins!
Les formes poliovalades associen Dalí amb Sant Vicent Ferrer. Dits i ditades de pintors i escriptors sui generis. Mir i Miró estan units pel nom i pel paisatge. Jujol i Dalí per l’arabesc i el rocambolesc.
Els ex-vots expressen la fe en els miracles i la denotació popular de l’objecte nu, malalt i sincer. Una mà és una mà que és una mà. Catalunya, a la seva manera, continua essent religiosa, ja que creu en terres promeses i en guariments. Resa i imagina.
La llengua que ens uneix, la mare invisible de la pàtria (la que broden Brossa, Coromines i Perejaume), sobrevola l’exposició.
L’atmosfera de “Maniobra” és recollida, quasi sacra. Igual que l’emoció que suscita veure les llibretes i els dibuixos de Verdaguer. La silueta del Canigó des de Prades em toca d’a prop, biogràficament i literària. Després de deixar la meva novel.la alpinista Al vertigen abraçada al croquis de Verdaguer, em torbo amb les anotacions metereològiques de Fontserè de 1891. Les havia consultat a la Biblioteca de Catalunya quan preparava la meva novel.la sobre la boira obsessiva de Mistana. Moltes sintonies. El públic també trobarà les seves (en Jordi Cornudella ja ha expressat com s’hi sent d’implicat i agermanat). Es meravellarà com el país continuava treballant a despit de la guerra civil; i s’entristirà per la dictadura que ho arrasà i ho prengué tot, fins i tot unes inofensives anotacions metereològiques escrites en català.
El barroquisme que defensa Perejaume s’eleva amb la Nefologia catalana de Fontserè i de Patxot (1918-37) i s’emmiralla en un dels meus pintors favorits, Marià Fortuny. Em deixo endur pel vent fins a l’àtic d’Una casa per compondre:
“No podràs viure en cap utopia arquitectònica. La teva casa no serà de pedra, sinó de vent. El teu somni serà inhabitable. El teu ull no se submergirà en l’horitzó canviant ni es fondrà amb els matisos contradictoris del capvespre. Cap mirador d’elevació no atraurà els estels ni instaurarà a la teva vida l’heliocentrisme. No sabràs mai que un àtic és un mosaic barroc on se succeeixen actes teatrals de variades naturaleses. Existiràs ignorant que a sobre teu, molt amunt, es produeixen nevades pastorils; no veuràs els astres dialogant a les cases celests, ni les danses folklòriques dels anticiclons africans, ni els cirrus disfressats de pierrots abans de convertir-se en dimonis. Moriràs sense haver conegut la sublimitat tardoral de les postes mitològiques, ni haver sentit l’estremor operística dels orfeons de trons avençant l’acció de les tempestes. Les teves reflexions es desenvoluparan sense l’espai de puresa dels cels rasos. Et mancaran els enlluernaments amorosos i, després, els eclipsis dels comiats. Arribaràs a enyorar els paisatges acadèmics, i, sobretot, els núvols que es transformen en altres núvols, d’hora en hora.”
Si “Maniobra” fos només teoria estètica nacional, ja seria una gran exposició. Però és més que això. Perejaume hi diposita les seves teories estètiques (no tout court, sinó tout grand). La seva tesi és que les formes avantguardistes neixen al barroc. Torno a empatitzar-hi. En el meu proper llibre, Ruins, Nostalgia and Ugliness, defenso que els pares de l’avantguarda son els romàntics i, plantejo que els avis són els barrocs. Aquesta nova concomitància em fa rumiar si no m’hauria de dedicar a les arts plàstiques, atès que Perejaume també fa d’escriptor.
Només li faria un retret. Perejaume aconsegueix capgirar la imatge de la Decadència per la de la puixança barroca, ara bé: ¿què se n’ha fet de la gran Edat Mitjana catalana? La “mola ciclòpia” de Llull, com li deia Torras i Bages, no es pot passar per alt. Ni tampoc Jordi de Sant Jordi, Gilabert de Próixita, Bernat Metge, Martorell, Vives, March… Comprenc que el tricentenari del 1714 obligava a prescindir dels medievals, però la idea del país queda escapçada, manca caldria dir. Confio que més endavant el maniobrer se’ns aparegui com un trobador i ens parli d’aquelles excel.lències.
Si Perejaume volia que els assistents aportéssim les nostres anelles i les enllacéssim amb les seves en una mena d’emparentament artístic i nacional, ho ha aconseguit. A dia d’avui no sé on arriba l’encarrollada però de ben segur que ja ha sortit del MNAC i baixa per les fonts de Montjuïc.