Samuel Beckett: Rockaby (1980)
Com s’interpreta el buit? El silenci és un no-res que ho pot contenir quasi tot. Es pot callar per: por, indiferència, rebuig, torbament, perversió, maldat, broma, amor, complex, impotència, plor.
Es pot escriure amb exclamacions vehements com els romàntics; amb punts suspensius com els simbolistes; o amb punts racionals i punts i comes, com els escriptors realistes.
També ens podem expressar sense puntuació. Com una partitura sense tempo ni compassos que es lliura nua al músic i al director perquè la interpretin en el sentit més profund del terme.
El mateix fenomen, la mateixa forma pot tenir diverses funcions. La manca de puntació s’interpreta de manera distinta en cada cas:
1) Tradicional, com la “scriptio continua” medieval o xinesa, sense separació de mots.
2) Revolucionària, com l’abolició de la puntuació a l’avantguarda: poesia futurista, Maiakovski, Apollinaire, Cummings. Es tracta de trencar, d’expressar-se amb paraules amb llibertat, d’inventar tipografies noves.
3) Pedagògica, com a Saramago. L’escriptor comunista renuncia a dirigir massa el text i invita els lectors a participar-hi. La petita dificultat de l’absència de puntuació atorga llibertat i millora els lectors. La “lectio difficilior” els treu de la seva passivitat i els ensenya perquè els obligar-lo a pensar, en forçar-los a interpretar el text.
4) Lúdica i polisèmica, com el “nouveau roman” i la novel.la experimental dels anys seixanta. La literatura és un joc infinit i intertextual. El lector, el crític, també són creadors de l’obra perquè la completen amb les seves associacions i intertexts.
5) Existencialista, com a Beckett. La manca de puntuació assenyala la minsa connexió entre els fets i els pensaments; els buits del llenguatge i de l’ésser, la desorientació.
Puntuar és marcar opinar
És la respiració de la nostra ànima
La puntuació ostensible o oculta
Que com més sola està
Més ens necessita