El gran plaer de l’Ermitage

 SANT PETERSBURG

Museu Ermitage

Anar al centre de Sant Petersburg és un viatge en el temps a través de capes urbanístiques ben diferenciades. A l’aeroport a mig fer et sents al segle XXI, envoltat de grues i dels problemes d’immigració de les antigues repúbliques soviètiques: Azerbaidjan, Kazakhastan, Kirguizistan… Kilomètres més enllà, et trobes amb un hotel mastodòntic d’estil nordamericà: el Holiday Inn construït en època Perestroika per donar la benvinguda als occidentals. Després apareixen els edificis comunistes i l’estàtua de Lenin gegant davant la Casa dels Soviets. Som als grans edificis grisos i compactes del stalinisme: tot un símbol de seriositat pètria.

La penúltima capa de la ciutat és del XIX. Les cases són altes, els carrers són estrets. L’escenari de les novel.les decimonòniques. Dostoievski vivia en aquests barris. Quan arribes al cor de Sant Petersburg, et rep el segle XVIII: els palaus, la universitat, els museus, l’aristocràcia il.lustrada. Llàstima que el consumisme del carrer Nevski et retorni al segle XXI!

L’ERMITAGE

L’emoció de trobar-me a l’Ermitage és enorme. Com visc a la vora, en un palauet, malgrat el fred, corro pels seus jardins i observo la presa anhelada abans d’atacar-la, observada pels soldats seriosos de l’Almirantall. Això del footing els deu semblar massa americà… La direcció de l’Ermitage ha passat de pares a fills, com si fossin nobles de sang; la qual cosa també és d’allò més excèntric en un Estat comunista. M’enamoro del seu edifici blanc i verd sabent les joies que hi amaga.

El primer dia m’hi estic nou hores; el segon, cinc o sis; el tercer, el dedico als seus llibres d’art. La il.lusió que fa un viatge (o quelcom a la vida) és proporcional als anys i al molt que ho desitges. Si a un noi el porten a París (sense saber-ne res, ni haver-hi somniat mai), no li farà ni fred ni calor. Li farà més gràcia fer gresca a l’hotel de matinada amb els amics. Sospirava per l’Ermitage abans d’Els privilegiats (una novel.la teatral meva sobre museus del 2007), i continuaré fent-ho. Floto de sala a sala. No hi ha cap quadre desestimable. Hi passejo feliç sense presses tot i que sé que la intensa relació serà efímera. El plaer és massa gran per enterbolir-ho amb la inexorable separació. Quan preparava la visita, tement que no podria veure-ho tot, havia seleccionat una vintena de quadres i descartat les sales antigues i orientals. En veure massa gent a la part moderna, canvio de pensament. Del XVI en avall no hi ha ningú; i les sales les siberianes, asiàtiques i medievals, estan buides de tot. Volto per l’Ermitage sola. Això sí que és un privilegi! Contemplo els inicis de la civilització, els frescos japonesos mil.lenaris i els llibres il.lustrats. Els turistes, delerosos de novetats, menystenen aquests tresors.

J. Dehoij. Willem van de Velde fent un esboç durant la batalla. 1845

Els meus quadres favorits i les meves troballes han estat:

– Les obres curioses de Jan Mandyn (un deixeble d’El Bosco del s. XVI); la seva trama cronològica i narrativa vol esberlar els límits de la pintura. La història en fotogrames (al XVII!) de la cacera de Potter estaria en la mateixa línia de raresa i de cinema avant la lettre.

– Escenes de ruïnes com les de Patel (1652) o Magnasco (1710). A la tsarina Caterina també li agradava aquest gènere i va encarregar-ne algunes a Hubert Robert; el qual alarma de la degradació artística del patrimoni en la seva obra de dones que renten en les ruïnes d’un palau.

– Paisatges de muntanyes (Calame, Watteau) i d’altres exageracions romàntiques com la Pompeia de Brulov, la llum de Flavitsky o la tempesta de Vernet. Delicada també la neneta malalta de Polenov on conflueixen tres motius romàntics (dona, infància i llanguidesa).

– Erotisme de Reynolds a “Cupido untying Venus zone”. El colze de Cupid procura plaer a Emma Hamilton, la protagonista de L’amant del volcà de Susan Sontag! Quina coincidència. Puc ressenyar també l’atreviment sexual de Jean-François Troy (XVII) recreant el tema masclista d’una dona despullada amb homes vestits (Susanna i els vells). La mà negra de Tarquini pintada per Rubens tocant el sexe de Lucrècia (que tanmateix pinta molt blanca, tot i ser el mateix gest, quan es tracta de Perseu i Andròmeda). I també la incòmoda escena sexual del mateix autor de la Caritat romana de la filla que alleta el seu pare. Afegim-hi l’excusa bíblica del pintor Van der Werf de Sara i Abraham per poder pintar una dona nua (Hagar) i un triangle amoral. I el gest insinuant del maluc de la Terra de Rubens lligant amb el Mar amb com si estiguessin a la barra d’un bar!

– Retrats de lectors: com el noi de Perroneau (XVIII) amb el llibre i obres metaartístiques com la de J. Dehoiy d’un artista pintant enmig d’una batalla. Molt divertida.

– Els delitables i gays Sant Sebastians que col.lecciono des de fa anys.

– Els detalls compositius i cromàtics de tantíssimes obres com per exemple els barrets blancs que duen les bretones de Maurice Denis. O el gest indirecte de l’autoretrat de Feuerbach.

– Els primers retrats de negres com el de Vinckboons al XVII o el de Van Dongen el 1911.

– La perfecció hiperrealista de Gainsborough de la dama de blau, el gest recatat, la mirada aigualosa, l’elegància britànica. La llum palpable de l’aigua i la plata de Claesz Heda. L’Olimp de Siemiradksky sembla un fotograma si no fos que al 1889 no existia el cinema en color!

– Quadres que et colpeixen com la “Magdalena” de Ticià, “El sacrifici d’Abraham” de Rembrandt o “El fill pròdig”, evocat per Mouawad a l’obra de teatre “Seuls”: el fill calb i sutzós amb sabates trencades és envoltat de figures insinuades, per bona i moderna decisió de Rembrandt o perquè no ho pogué acabar de pintar…

– Abans m’agradaven molt els impressionistes. Ara no tant. Em cansen tants colorets. De la plèiade a cavall del XIX i XX, rescato la força i la lluentor de les pinzellades de van Gogh i l’atrevida creativitat de Matisse; el seu esquematisme pla volgudament imperfecte és observable al Cafè àrab i al matrimoni en pijama. Com a retrat existencial d’època, trio la pobra noia que toca Wagner al piano de Cézanne. L’expressionisme de von Stuck és, com sempre, trasbalsador. A l’Ermitage tenen la “Lluita per una dona”. Un retrat cavernícola dels triangles amorosos.

Caspar David Friedrich d’a prop em decep. El vernís no em fa nosa al segle XVII però al XIX i al XX sí. La capa final transforma els Friedrichs en pòsters. Una bona obra d’art ha de guanyar quan veus l’original, és el que ocorre quasi sempre. Em sap greu, m’agradava molt Friedrich. La caça del lleó de Rubens en canvi supera les meves expectatives quan veig que no és una pintura a l’oli sinó un dibuix subtil ple d’energia.

Les sales de l’Ermitage estan decorades segons l’època del que s’hi exposa. Les parets de la ceràmica negra evoquen frescos grecs. L’ala romana és de marbre. La del XVIII és daurada i ampulosa. Els neerlandesos del XVI es troben en espais discrets. Els impressionistes i els contemporanis són en un pis anodís baix de sostre. En alguns passadissos fa olor a pintura fresca… Estan pintant les parets! Quin efecte més sinestèsic…

Sovint, la llum dels finestrals enlluerna els quadres i no es veuen. Només en perceps unes taques fosques. Però si et mous i busques l’angle adient, la pintura sorgeix de l’ombra i es revela… esplendorosa.

MUSEU RUS

A l’Ermitage veig d’a prop els meus pintors favorits i quadres que només coneixia pels llibres. A l’Ermitage em sento a casa. En canvi, al Museu Rus tot és nou i descobreixo grans personalitats.

Konstantin Makakovsky: “Retrat de la dona de l’artista, Julija Makovsky”. Bell hiperrealisme del vestit de vellut, els vermells tornassolats, les puntes brodades. El gest també és sensual: la mà enrere, el sospir d’una lectora. Nesterov, el religiós, va deixar constància de la Santa Rússia. I Serov de l’elegància de la noblesa russa abans de la revolució.

Alexei Sundukov. Queue. 1986

Els pintors soviètics no són pas tots dolents. Sí que ho és Samokhvakov (els seus militars de colorets no passen del pamflet). Els millors s’aparten del clixé socialista de les formes feixugues i anodines. Malgrat el missatge propagandístic, destaquen Deineka (oda esport i retrats moderns de fàbriques); i, entre d’altres, la parella de treballadors de la moto de Gely Korzhev. Malevich em sorprèn per la seva no abstracció: no coneixia els seus retrats voluminosos de pagesos.

En la majoria de casos, l’artista va més enllà del realisme i de les consignes del partit, s’hi oposa (amb el risc consegüent) o s’exilia. Yury Annenkov dissenya l’espai essencial del pagès tradicional: la datxa, el samovar, les terres i la muller (nua). Shukahaiev Vasily pinta un pa hiperrealista al 23, que ni Dalí. El quadre de l’avi i el nét de Moysenko és molt maco. Bona, la dona-casa d’Aleksandr Tyshler del 34 que avança la “Femme-maison” de Louise Bourgeois del 1947 i que hagués fascinat l’Olivia Kesler d’Una casa per compondre. Em va fer molta il.lusió veure en directe quadres dels romàntics de temàtica medieval com els de Repin, Roerich, Vasnetsov. Desconeixia l’etapa tibetana de Roerich i la seva idolatria per l’Himàlaia. Compartim l’obsessió artística per les muntanyes! Avui dia, al Museu Rus no són pas tots pro-comunistes, com critica implícitament la cua de Aleksei Sundukov (1986). Quant a la tradició russa, observo que el vermell ja hi formava (com veiem al retrat de pageses vestides de roig de Korovin del XIX).