Directors, trobadors i sadomasoquistes

 La Vénus à fourrure de Polanski dóna bon rotllo. Nymphomaniac (2013) de Lars von Trier, no. De La grande bellezza, en surts tocat. I d’En la cama i Room in Rome, força trist.

Són pel.lícules recents sobre sexe; totes, excel.lents. No és una casualitat de la cartellera: rara és la història on no n’hi ha. Només que, unes són més bones que unes altres. La de Polanski és la més literària. Més que l’italiana, fins i tot; una re-recreació del Don Juan, amb un vell Casanova fellinià que balla disco amb la jet per no escoltar el memento mori. La de Lars von Trier és la més dura i antieròtica. El sexe de la nimfòmana és una condemna. Charlotte Gaingsbourg carda sens parar, amb cent, amb mil, perquè és la seva addicció. En la pel.lícula de Lars von Trier, el sexe és un problema individual; mentre que, en la de Polanski, és un joc absorbent entre dos.

A la primera part de Nymphomaniac (2013), trobem el sexe jove i inconscient. A la segona, el dolor i la insatisfacció que en produeix de grans. Que terrible, la sala d’espera tan trista del sàdic. Fa més mal el silenci de les dones que si estiguessin cridant. Que esgarrifosa és la il.luminació clara de les escenes sadomasoquistes. Ens esborrona més que no pas les tortures en un castell gòtic en penombra que, a hores d’ara, serien poc creïbles. En canvi, la sala neta fa l’escena molt real. Massa i tot.

El problema de la nimfòmana no és la seva addicció sinó la seva manca de plaer i de sentiments. No sent res, vet aquí la paradoxa. I, tanmateix, no ho pot deixar. Matisem-ho. No és una oposició (si no t’agrada, deixa-ho); és una recerca desesperada. Ella vol sentir. És una cursa frenètica i fracassada per experimentar el màxim de plaer. Sense amor a l’endemig, el repte és quasi impossible.

El final és xocant i la deixa sense esperança: tots els homes són iguals. No es pot ser la seva amiga, pensa; el sexe ho domina tot. Malgrat ser un final tan clar, atès el seu curriculum, ni ella ni el públic no ens ho esperàvem. El final magistral de la pantalla negra, on només ressonen els talons que fugen, rubrica la signatura deconstruccionista de Lars von Trier: els homes no ens comuniquem, ens malinterprem; els diàlegs estan dominats per malentesos. El capellà semblava que entenia la dona. Doncs, no. En el fons, diria el director, som ingenus. Portava tres hores ensenyant-nos la seva decepció sobre les relacions humanes. La gent s’atansa, es toca i, tanmateix, continuen essent uns desconeguts.

A aquest nihilisme social cal afegir-hi el segon missatge de la pel.lícula: el sexe com a rebel.lia i com a acte individual antisocial. L’escena on es nota més Lars von Trier és la de la psicòloga; quan la nimfòmana envia a prendre pel sac el grup de teràpia. En el seu irreverent discurs de comiat, subratlla (en nom del director) que el sexe és una força animal i indisciplinada, que no la doblegaran, que ell i ella no es deixaran domesticar i faran les barbaritats que vulguin.

Nymphomaniac I & II són obres dures. M’agrada molt més la seva Melancholia. És meravellosa. Igual d’existencialista, però més poètica. De les recents, també m’ha captivat la de Polanski. Curiosament, Lars von Trier i ell comparteixen la visió antisocial del sexe. Un capgirament de les normes que ens ve de Sacher-Masoch. La revolució que suposà La venus de les pells al 1881 es basà en:

1) La inversió de gèneres: un home dominat per una dona. Avui dia, el canvi de jerarquia encara és raríssim.

2) La tradició trobadoresca: un enamorat a mercè d’una belle dame sans merci. Aquest punt és tradicional; la base històrica i literària d’on arrenca Masoch. S’adora l’estimada com una deessa que difícilment aconseguirem: “Només es pot estimar el que està per damunt nostre”, diu l’escriptor austríac. La madame marca les regles com ho feia la midons dels trobadors, amb poca misericòrdia. Es comença diferint l’encontre tan anhelat: “Estimat meu: no et veuré ni avui ni demà, sinó passat-demà. I ja com el meu esclau. La teva mestressa, Wanda”. Més endavant, el farà esperar un mes.

3) El materialisme: Pas del plany trobadoresc al dolor físic. Sacher-Masoch complementà l’amor espiritual amb el material. No ho féu introduint-hi un druit –un amant adúlter i feliç–; sinó a través d’un amant rebutjat. Masoch transformà el platonisme literari i l’erotisme boccacià vitalista en una subjecció física a una Venus animalesca vestida amb pells. Així mateix, féu que el dolor de l’ànima i el llanguiment s’encarnessin (es metaforitzessin) en dolor autèntic, físic, amb ferides al cos.

4) I la inversió de classes: un noble convertit en criat per caprici de la seva estimada. Per a Severin von Kusiemski es tractà de la pitjor degradació.

En la pel.lícula de Polanski tenim tot això però en clau moderna, afegint-hi amor i humor. I restant-hi masclisme (recordem que Masoch concloia que, si els homes no lligaven ben curt les dones, acabarien dominats per elles). No som al segle XIX sinó al XXI. La veneració amorosa és l’element comú entre Masoch i Polanski. En aquesta revisió igualitària actual, el masoquisme és vist com un estat antiegoista; és l’amor al màxim, el que faria l’un per un altre per no perdre’l: fins i tot degradar-se i humiliar-se. “Vull ser el teu esclau, servir-te, suportar-ho tot per tu, però no em rebutgis”, diu Severin a la novel.la.

El film de Polanski del 2013, La Vénus à la fourrure, actualitza i millora el pensament de Sacher-Masoch, i connecta amb un film seu anterior Bitter moon (1992) restant-li amargor. La relació sadomasoquista del 1992 era perversa i malaltissa, mentre que la de 2013 és més lúdica i teatral.

Millor dit: metateatral. El joc de poder va més enllà del sexe. Polanski trasllada amb gran encert el masoquisme a l’escenari. I planteja: Qui mana? El director o els actors? Polanski respon (amb la modèstia i l’humor que donen els anys i la saviesa) alguna cosa com: “Oh, sens dubte, els actors! Jo sóc una titella a les seves mans. Fan de mi el que volen. Però m’encanta.” El paral.lelisme amb la novel.la de Sadoch és perfecte. Actriu i director han invertit els papers. No diríem el mateix de Lars von Trier, un director amb fama de sàdic, poc disposat a deixar que els actors o la crítica el dominin. En qualsevol cas, la ficció es barreja amb la realitat. I la seducció amb la professió. Sobretot a Polanski. Les capes de la seva obra són moltes, tal com esmenta el seu compositor Alexandre Desplat, comparant-les amb les matrioixques. El joc metateatral és tan profús que fins i tot l’actor que interpreta el director s’assembla a Polanski quan era més jove. Per no dir que l’actriu torna a ser la seva dona, Emmanuelle Seigner, amb la qual cosa també se simula un emmirallament autobiogràfic com a Bitter moon. Els estrats serien: Polanski, director cinema = Matthieu Amalrich, actor = Thomas, director de teatre a la ficció = Severin, personatge de la novel.la de Sacher-Masoch.

Els diversos nivells de discurs des del metateatral al sexual –passant per l’històric, el pictòric i el literari– fan, de La venus de les pells de Polanski, una pel.lícula complexa però entenedora. L’obra transmet una felicitat similar a la de Shakespeare i les seves comèdies dins la comèdia. Que bons els tres canvis de dicció quan Vanda interpreta l’actriu vulgar de Thomas, després la Wanda refinada de Masoch, i més tard una Venus amb accent alemany a l’estil de Marlene Dietrich!