La Vénus à fourrure de Polanski dóna bon rotllo. Nymphomaniac (2013) de Lars von Trier, no. De La grande bellezza, en surts tocat. I d’En la cama i Room in Rome, força trist.
SĂłn pel.lĂcules recents sobre sexe; totes, excel.lents. No Ă©s una casualitat de la cartellera: rara Ă©s la història on no n’hi ha. NomĂ©s que, unes sĂłn mĂ©s bones que unes altres. La de Polanski Ă©s la mĂ©s literĂ ria. MĂ©s que l’italiana, fins i tot; una re-recreaciĂł del Don Juan, amb un vell Casanova felliniĂ que balla disco amb la jet per no escoltar el memento mori. La de Lars von Trier Ă©s la mĂ©s dura i antieròtica. El sexe de la nimfòmana Ă©s una condemna. Charlotte Gaingsbourg carda sens parar, amb cent, amb mil, perquè Ă©s la seva addicciĂł. En la pel.lĂcula de Lars von Trier, el sexe Ă©s un problema individual; mentre que, en la de Polanski, Ă©s un joc absorbent entre dos.
A la primera part de Nymphomaniac (2013), trobem el sexe jove i inconscient. A la segona, el dolor i la insatisfacció que en produeix de grans. Que terrible, la sala d’espera tan trista del sà dic. Fa més mal el silenci de les dones que si estiguessin cridant. Que esgarrifosa és la il.luminació clara de les escenes sadomasoquistes. Ens esborrona més que no pas les tortures en un castell gòtic en penombra que, a hores d’ara, serien poc creïbles. En canvi, la sala neta fa l’escena molt real. Massa i tot.
El problema de la nimfòmana no és la seva addicció sinó la seva manca de plaer i de sentiments. No sent res, vet aquà la paradoxa. I, tanmateix, no ho pot deixar. Matisem-ho. No és una oposició (si no t’agrada, deixa-ho); és una recerca desesperada. Ella vol sentir. És una cursa frenètica i fracassada per experimentar el mà xim de plaer. Sense amor a l’endemig, el repte és quasi impossible.
El final és xocant i la deixa sense esperança: tots els homes són iguals. No es pot ser la seva amiga, pensa; el sexe ho domina tot. Malgrat ser un final tan clar, atès el seu curriculum, ni ella ni el públic no ens ho esperà vem. El final magistral de la pantalla negra, on només ressonen els talons que fugen, rubrica la signatura deconstruccionista de Lars von Trier: els homes no ens comuniquem, ens malinterprem; els dià legs estan dominats per malentesos. El capellà semblava que entenia la dona. Doncs, no. En el fons, diria el director, som ingenus. Portava tres hores ensenyant-nos la seva decepció sobre les relacions humanes. La gent s’atansa, es toca i, tanmateix, continuen essent uns desconeguts.
A aquest nihilisme social cal afegir-hi el segon missatge de la pel.lĂcula: el sexe com a rebel.lia i com a acte individual antisocial. L’escena on es nota mĂ©s Lars von Trier Ă©s la de la psicòloga; quan la nimfòmana envia a prendre pel sac el grup de terĂ pia. En el seu irreverent discurs de comiat, subratlla (en nom del director) que el sexe Ă©s una força animal i indisciplinada, que no la doblegaran, que ell i ella no es deixaran domesticar i faran les barbaritats que vulguin.
Nymphomaniac I & II són obres dures. M’agrada molt més la seva Melancholia. És meravellosa. Igual d’existencialista, però més poètica. De les recents, també m’ha captivat la de Polanski. Curiosament, Lars von Trier i ell comparteixen la visió antisocial del sexe. Un capgirament de les normes que ens ve de Sacher-Masoch. La revolució que suposà La venus de les pells al 1881 es basà en:
1) La inversiĂł de gèneres: un home dominat per una dona. Avui dia, el canvi de jerarquia encara Ă©s rarĂssim.
2) La tradiciĂł trobadoresca: un enamorat a mercè d’una belle dame sans merci. Aquest punt Ă©s tradicional; la base històrica i literĂ ria d’on arrenca Masoch. S’adora l’estimada com una deessa que difĂcilment aconseguirem: “NomĂ©s es pot estimar el que estĂ per damunt nostre”, diu l’escriptor austrĂac. La madame marca les regles com ho feia la midons dels trobadors, amb poca misericòrdia. Es comença diferint l’encontre tan anhelat: “Estimat meu: no et veurĂ© ni avui ni demĂ , sinĂł passat-demĂ . I ja com el meu esclau. La teva mestressa, Wanda”. MĂ©s endavant, el farĂ esperar un mes.
3) El materialisme: Pas del plany trobadoresc al dolor fĂsic. Sacher-Masoch complementĂ l’amor espiritual amb el material. No ho fĂ©u introduint-hi un druit –un amant adĂşlter i feliç–; sinĂł a travĂ©s d’un amant rebutjat. Masoch transformĂ el platonisme literari i l’erotisme boccaciĂ vitalista en una subjecciĂł fĂsica a una Venus animalesca vestida amb pells. AixĂ mateix, fĂ©u que el dolor de l’à nima i el llanguiment s’encarnessin (es metaforitzessin) en dolor autèntic, fĂsic, amb ferides al cos.
4) I la inversiĂł de classes: un noble convertit en criat per caprici de la seva estimada. Per a Severin von Kusiemski es tractĂ de la pitjor degradaciĂł.
En la pel.lĂcula de Polanski tenim tot això però en clau moderna, afegint-hi amor i humor. I restant-hi masclisme (recordem que Masoch concloia que, si els homes no lligaven ben curt les dones, acabarien dominats per elles). No som al segle XIX sinĂł al XXI. La veneraciĂł amorosa Ă©s l’element comĂş entre Masoch i Polanski. En aquesta revisiĂł igualitĂ ria actual, el masoquisme Ă©s vist com un estat antiegoista; Ă©s l’amor al mĂ xim, el que faria l’un per un altre per no perdre’l: fins i tot degradar-se i humiliar-se. “Vull ser el teu esclau, servir-te, suportar-ho tot per tu, però no em rebutgis”, diu Severin a la novel.la.
El film de Polanski del 2013, La Vénus à la fourrure, actualitza i millora el pensament de Sacher-Masoch, i connecta amb un film seu anterior Bitter moon (1992) restant-li amargor. La relació sadomasoquista del 1992 era perversa i malaltissa, mentre que la de 2013 és més lúdica i teatral.
Millor dit: metateatral. El joc de poder va mĂ©s enllĂ del sexe. Polanski trasllada amb gran encert el masoquisme a l’escenari. I planteja: Qui mana? El director o els actors? Polanski respon (amb la modèstia i l’humor que donen els anys i la saviesa) alguna cosa com: “Oh, sens dubte, els actors! Jo sĂłc una titella a les seves mans. Fan de mi el que volen. Però m’encanta.” El paral.lelisme amb la novel.la de Sadoch Ă©s perfecte. Actriu i director han invertit els papers. No dirĂem el mateix de Lars von Trier, un director amb fama de sĂ dic, poc disposat a deixar que els actors o la crĂtica el dominin. En qualsevol cas, la ficciĂł es barreja amb la realitat. I la seducciĂł amb la professiĂł. Sobretot a Polanski. Les capes de la seva obra sĂłn moltes, tal com esmenta el seu compositor Alexandre Desplat, comparant-les amb les matrioixques. El joc metateatral Ă©s tan profĂşs que fins i tot l’actor que interpreta el director s’assembla a Polanski quan era mĂ©s jove. Per no dir que l’actriu torna a ser la seva dona, Emmanuelle Seigner, amb la qual cosa tambĂ© se simula un emmirallament autobiogrĂ fic com a Bitter moon. Els estrats serien: Polanski, director cinema = Matthieu Amalrich, actor = Thomas, director de teatre a la ficciĂł = Severin, personatge de la novel.la de Sacher-Masoch.
Els diversos nivells de discurs des del metateatral al sexual –passant per l’històric, el pictòric i el literari– fan, de La venus de les pells de Polanski, una pel.lĂcula complexa però entenedora. L’obra transmet una felicitat similar a la de Shakespeare i les seves comèdies dins la comèdia. Que bons els tres canvis de dicciĂł quan Vanda interpreta l’actriu vulgar de Thomas, desprĂ©s la Wanda refinada de Masoch, i mĂ©s tard una Venus amb accent alemany a l’estil de Marlene Dietrich!
Â