El primer que sobta és que els actors no parlen amb accent argentí. L’últim, que no ha estat una obra tan moderna com t’esperaves. I que no has rigut. Anem al teatre, a una cita, amb prejudicis, preveient el que pot ocórrer. La frustració d’expectatives acostuma a ser bona. La realitat, l’altre, és capaç de sorprendre’t i sortir-se del guió que li havies escrit mentalment. En Tolcachir ha tornat a fer-ho, perquè Emília és molt diferent d’El tercer cos i de L’omissió de la família Coleman. Malgrat que romanen les tensions dins un grup tancat, s’ha acabat la comèdia i l’humor àcid. Emília és una tragèdia in crescendo a la manera grega. És una obra clàssica, sí. I això en teatre, i més en Tolcachir, sorprèn. És un gest de gosadia, com els pintors que tornen al realisme després de l’abstracció. No sé perquè al teatre i a les arts plàstiques els demanem tanta originalitat. Molt més que a una novel.la o a la poesia. No diré pas que és un pas enrere perquè jo mateixa a Al vertigen l’he fet. Significa recuperar el seny (ni que sigui formal) en obres que temàticament n’estan molt mancades. Tant en el cas de Tolcachir com en el meu, la crispació i la bogeria és tan gran, que no cal vestir de bojos els personatges, ni que parlin com si ho fossin a la manera d’Arrabal o Ionesco. No són estrafolaris, sinó simples ciutadans que enfolleixen o degeneren.
A Patricia Highsmith li agradava esbrinar com persones aparentment normals podien tornar-se assassins. Tolcachir ens planteja el mateix debat. Ens presenta un marit amatent, massa i tot, que arriba a matar. Emília és la història d’un maltractador, no podem dir d’un assassí, perquè mata, aparentment, per accident. Un homicidi sense premeditació que, no obstant, era malauradament previsible. La crispació, la tensió era tan gran, tan reprimida, tan al.lusiva a un passat violent, que l’atac definitiu quan ella vol marxar de casa acaba esclatant. Tolcachir no criminalitza a priori el personatge de l’home. A l’inrevés, Walter és simpàtic, tan pendent de tot, suportant una dona rara i un fill inaguantable. I cau tan bé perquè el veiem a través de la seva dida, l’Emília, i ella se l’estima tant… Ens el fa veure com un nen i aposta al seu favor. Tolcachir no ens diu: els maltractadors són dimonis ni psicòpates terrorífics, sinó que poden ser bons i trempats com l’Alfonso Lara que no para de xerrar i de posar-se el públic a la butxaca. Això sí, tenen tres grans defectes: són possessius, dictadors i de caràcter molt fort. No es pot estimar ni riure per força. Ni controlar què ha de fer cadascú, quan i com. Tot s’ha de fer “a la seva manera”. El fill (en un paper sempre difícil per a un actor més gran, que aquí se solventa prou bé rebaixant ruqueries i elevant histèria) és el mirall de la tensió familiar. El seu desconcert, accelerat, nerviós, aviciat i sapastre és un reflex del desgavell general. La muller és una ànima en pena. Introvertida, perduda. La dona callada que aguanta i no explica el seu drama, fins que no pot més i fuig. La Malena Alterio ho fa molt bé, però, si fos el director, l’hagués fet actuar més i amb més exageració. Ja sé que és del que es tractava, però és massa bona actriu per a passar desapercebuda. Fer-la fer tombs pels coixins com un espectre infantil no acaba de funcionar. El decorat del mobiliari volàtil penjat del sostre es estètic i simbòlic, però el quadrat on es desenvolupa l’acció és poc interessant.
Molts espectadors dubtaran de la maldat del marit i no estaran d’acord que el qualifiqui de maltractador, tot i les escenes de violència i de matar la seva dona. Se l’estimava tant!, m’objectaran. Posats a dir, ell era un sant per aguantar-la. La mata sens voler. Pareu compte, amb aquesta defensa. Compte a deixar-se entabanar per l’alegria de la dida en retrobar el seu nen de quaranta anys. Que no oblidin aquests espectadors que el marit permet que ella s’inculpi de l’homicidi i que l’empresonin. Al cap i a la fi és una homeless, pensa el teòricament bon marit, així que li està fent un favor perquè a la presó li donaran un llit i menjar.
Del personatge del pare biològic no en diré res perquè sobra. No pas per culpa de l’actor; sinó perquè la història és prou forta. No li cal cap triangle.
A Emília no trobem els elements del teatre de l’absurd de les obres anteriors de Tolcachir com els monòlegs que s’encavallen per subratllar la manca de comunicació, ni el non-sens, ni les repeticions obsessives, ni la polisèmia d’un espai quasi nu que serveix per a múltiples funcions. La gran actriu que interpreta la mainadera (Gloria Muñoz) continua marcant les fronteres del temps amb els seus canvis de to i de gestualitat, tal com feien els actors de les obres anteriors, però les històries se superposen menys; en lloc de creuar-se i amuntegar-se, a Emília se’ns exposen en ordre. Fins i tot el títol és més plain. Sense jocs enginyosos, el nom d’Emília subratlla qui és, segons el director, la protagonista. Un testimoni del drama com ell. Emília no és l’arquetip de la criada astuta i tafanera, sinó de la criada fidel. Fins aquí semblaria tradicional. No ho és tant. Emília, com la majoria de criats literaris del segle XX, supera el seu senyor. És una criada massa bona per a un mal amo.
Tolcachir torna a profunditzar en la institució familiar, aquest cop de manera seriosa. En els grups tancats, els conflictes s’aguditzin i ressonen molt. Com ja sabien els grecs i els novel.listes del XIX, començant per Dostoievski, els parents dibuixen el marc ideal de la tensió dramàtica. El dramaturg argentí, en lloc d’esforçar-se per ser modern, aposta per la fórmula clàssica i la renova perquè la concreta en un fenomen contemporani: una mudança de pis. Com vaig adonar-me mentre escrivia Una casa per compondre, els trasllats subratllen la provisionalitat de l’existència o dels projectes en comú mal fonamentats. On són els gots?, on tenim les nostres coses?, es pregunten els personatges d’Emília, desorientats i desesperats.
Per entendre que, en el teatre de Tolcachir, el text i els actors ho són tot, cal haver vist el local de Timbre 4 a Buenos Aires. El lloc és tan petit que els actors es mengen el públic i el fan tremolar. Ara: encara que la distància sigui d’uns centímetres, els separen les parets invisibles de la bona ficció. Malgrat l’estreta proximitat, no veus persones sinó personatges. Aquesta és l’essència de Timbre 4, així com les oposicions de to entre els actors. No endebades, les millors escenes d’Emília són les del contrast entre el goig de la dida i el nerviosisme familiar mal dissimulat. És esplendorós veure les obres de Tolcachir en un gran teatre, però ens encantaria tornar-les a veure a Buenos Aires al local diminut, sempre ple, on foren concebudes per a una vintena de persones. Més intens, impossible.